dimarts, 7 de juny del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 4ta PART (I ÚLTIMA)


Amb el d’avui, acabo l’anàlisi sobre els resultats de les passades eleccions municipals, en particular, les d’Amposta, ja les he anat analitzant al llarg de 3 capítols més parlant dels guanyadors (CiU), dels perdedors (ERC i PSC) i també de PxC que, per primer cop ha entrat al consistori de la capital del Montsià.
Però a part d’aquestes llistes que van aconseguir representació, n’hi va haver 3 que no van poder obtenir ni un sol regidor: el PP, ICV-EUA i SCI.
El Partit Popular va ser qui més prop va estar de “pescar” un regidor, molt lluny també de les seves expectatives que aspiraven (legítimament) a assolir-ne al menys 2. Una vegada més es demostra que a Amposta. En unes municipals el vot del PP va a parar a CiU o a l’abstenció. Segons dient alguns, el candidat escollit tampoc no ha ajudat gens ni mica a l’hora d’assolir uns resultats òptims, es a dir, regidors. Segueixo dient opinions que he escoltat al carrer. Es deia que la gent del PP de tota la vida són força “classistes” i que no tenien al candidat com a un “dels seus” : ni és un empresari de prestigi ni molt menys forma part d’una família benestant de la ciutat. Ni tan sols era una persona coneguda als àmbits socials de la ciutat.
ICV i EUA van aconseguir, per primer cop, anar junts a unes  eleccions a la nostra ciutat. Això els va crear també unes expectatives òptimes per a treure 1 o 2 regidors. Des del PSC se’ls hi va demanar reiteradament integrar-se a la candidatura socialista i no van acceptar, suposadament, per les pressions des de Barcelona que volien que a Amposta, per ser capital de comarca, havien de formar llista pròpia. Tal i com passava amb el PP, el candidat escollit tampoc era conegut, per molt que treballés en una empresa de subministrament de carburats i que estigués contínuament de cara el públic. Unes setmanes abans de les eleccions vaig parlar amb el seu germà i em va preguntar la meva opinió sobre el resultat de les eleccions i si traurien o no representació. Vaig ser contundent: “No”.  Una cosa és la il·lusió que s’hi posa i l’altra molt diferent la realitat. Tal i com va passar als PSC, ICV-EUA, també va perdre vots respecte a les eleccions de fa 4 anys: 48 (de 272 a 224, tot hi haver pogut presentar-se conjuntament)
El darrer partit (i que es presentava per primer cop en uns comicis municipals) va ser SCI (Solidaritat Catalana per a la Independència), encara que com a sigles usen el “SÍ”. Un partit que va fundar entre altres l’expresident del Barça Jan Laporta i que aprofitant la seva empenta van obtenir 4 diputats al Parlament de Catalunya. Com és lògic, també aspiraven a obtenir algun regidor. Al final va ser una de les formacions que tampoc va assolir els resultats esperats.  D’aquesta formació també m’han arribat opinions, com la que els acusava de “manca de programa”.  Deien d’ells  que “com una formació que aspira a la independència de Catalunya pot presentar-se a unes municipals sense altre tipus d’ideari”. És cert que qualsevol partit que comença ha de fer-ho des de la base. Però no és menys cert que calia presentar alguna proposta pròpia per a la nostra ciutat. Si ho han fet, no ha arribat als electors.

dilluns, 6 de juny del 2011

CIU: ANCORATS CAP A LA DRETA


L’altre dia escoltava que “Espanya és un país de ‘centre’, lleugerament decantat cap a l’esquerra”. El resultat de les darreres eleccions no indicarien això. A partir d’aquí entraríem en un debat  que ja fa dies que vinc explicant. Avui intentaré explicar una altra cosa.
CiU a Catalunya i el PP a la majoria de llocs d’Espanya, van ser els guanyadors indiscutibles de les eleccions locals i autonòmiques del passat 22 de maig. Les dues són dos formacions conservadores amb més o menys matisos. Per tant, i a priori, és molt més fàcil pactar entre elles (a Catalunya, evidentment) que no fer-ho amb altres forces polítiques més nacionalistes o progressistes. De totes formes n’hi haurà per a tots els gustos, però avui generalitzaré.
Pel que ja es va dient aquests dies, sembla ser que CiU pactarà allà on sigui possible per a que governi la llista més votada. Així pactarà amb el PSC a llocs com a la Ràpita (ja s’ha dit oficialment) o Tarragona i amb el PP a Badalona, per exemple, encara que ja ha anunciat una possible moció de censura (?!)
Però centrem-nos més en el nostre territori. Cap a finals de la setmana passada és va fer públic que “CiU pactarà amb el PP per assolir l’alcaldia de Gandesa”. Però el pacte anirà més lluny, es farà extensible a la resta de la comarca de  la Terra Alta i també del Baix Ebre, als pobles on la suma de les dues formacions els hi doni l’alcaldia.
Evidentment el tema és prou interessant per aturar-nos a analitzar-lo i treure’n les conclusions pertinents.
Cal recordar que al Baix Ebre, durant les darreres legislatures, CiU va pactar amb ERC i, entre d’altres càrrecs, va donar la presidència del consell comarcal al que després seria l’alcalde de Tortosa Ferran Bel (2003-2007) El pacte entre CiU i ERC es va reeditar la legislatura posterior (2007-2011) i això va permetre a ERC entrar al govern de Tortosa. Si, finalment, CiU acaba pactant amb el PP allí on el necessiti, significarà donar-li una puntada de peu a ERC. Així serà com els agrairan els favors prestats... Potser això, de retruc, facilitarà la reedició del pacte de govern al Perelló entre el PSC i ERC, la qual cosa, segons sembla, es preveia més que complicada.  
Quan es consumi el pacte (generalitzat, recordem-ho) entre CiU i el PP, la formació nacionalista tornarà a ancorar-se cap a dreta que és la seva posició natural. CiU sempre ha estat més còmoda donant suport al PP que no al PSOE. I proves en tenim per a tots els gustos. Si fem memòria, segurament recordarem el pacte de l’hotel Magèstic, en temps del president Pujol, on els nacionalistes van donar suport al futur govern de José Maria Aznar, de tan nefast record per a Catalunya, però sobre tot, per a les Terres de l’Ebre. A canvi, i de forma implícita, el PP fa fer de “crossa” al darrer govern de Pujol en un moment que no tenia majoria absoluta.
Això mateix pot arribar a passar dintre d’uns dies. El govern en minoria de Mas necessita que algun grup de la cambra catalana recolzi els pressupostos que van aprovar la setmana passada l’executiu català o, en els pitjor des casos, s’abstingui. Dintre de pocs dies sortirem de dubtes.  

diumenge, 5 de juny del 2011

E.COLI: L’EPIDÈMIA DE TOTS ELS ANYS?



Aquestes darreres setmanes s’està parlant i molt del bacteri "E.coli", de les morts que està produint a Alemanya i, de retruc, el mal que s’ha fet sobre l’agricultura espanyola, sobre tot als cogombres d’Almeria.
La mort a Alemanya de diverses persones (sembla que la majoria dones de 35 a 45 anys) va crear certa alarma al país més ric de la UE. El primer “diagnòstic” va ser que la produïen els cogombres espanyols per haver estat regats amb aigües fecals. Des d’Espanya no es va fer esperar la resposta i es va acusar a Alemanya de que les proves que s’havien fet, “no eren concloents”. I efectivament això sembla, però el mal ja s’havia fet. Encara que el govern alemany va rectificar, el dia següent encara hi havia que venia cogombres a la via pública al crit de que “no eren espanyols”.
Les últimes notícies de les que tinc constància són que l’actual bacteri és una mescla de quatre ceps diferents molt resistent a qualsevol fàrmac. Bé, més o menys, segur que hi haurà qui ho expliqui millor que jo.  
Què vol dir això? Què s’haurà d’investigar molt per a poder aconseguir un tractament o una vacuna (o totes dues coses) que sigui eficaç contra el bacteri.
A mi, tot això m’ha recordat a la “grip aviària” apareguda l'any 1997 i reapareguda en fa 3 o 4. Una grip que va començar a unes granges de la Xina i que es va expandir per diversos països i diverses tipus d’aus. Fins i tot recordo que al protocol que es va establir, el departament d’Agricultura de la Generalitat recomanava que si es trobava una au morta que se’ls avisés per tal de poder estudiar-ne els motius que l’havien produït.
Finalment, ara fa aproximadament dos anys, va sortir-ne la comunament anomenada grip “A”. Aquesta, sembla ser (al menys oficialment es va dir així) va començar també en unes granges, en aquest cas de porcs i a Mèxic. Tal va ser l’alarma que la OMS va aconsellar vacunar a tots aquells que pertanyessin a un grup de risc (jo ho sóc) Al final, tret de jo mateix i uns quants més, sembla ser que el consell no va tenir gaire èxit i es van quedar sense aplicar milions de dosis de vacuna.
La grip “A” (científicament la H1N1) va causar molts menys morts que la grip convencional, estacional o comuna, es a dir, la que ens afecta en més o menys mesura cada hivern.
Però l’alarmisme, sobre tot dels mitjans de comunicació, però també de les autoritats governamentals i sanitàries poden provocar entre la població danys irreparables.
Passarà també amb el bacteri E.coli? Jo no ho descartaria...  

VULL ANAR-ME’N A VIURE AL MAS DE BARBERANS


No són bons temps per als socialistes. Les eleccions municipals i autonòmiques del passat 22 de maig pràcticament ens van esborrar  del mapa polític. A Catalunya CiU ens va arrabassar ajuntaments emblemàtics com Barcelona,  Girona o Reus, on sempre hi havia hagut alcaldes del PSC.
Mentre, a Espanya, es va perdre una comunitat autònoma tan emblemàtica per al PSOE com la de Castella la Manxa. Costa trobar una capital de província o una comunitat autònoma que hagi quedat en mans socialistes després dels darrers comicis electorals.
A Catalunya podria quedar només Àngel Ros com alcalde de Lleida ja que a Tarragona, si bé Josep Fèlix Ballesteros va guanyar amb claredat, l’alcaldia no està assegurada, ja que un pacte entre CiU i el PP els hi donaria el govern. I a Espanya ens hem de consolar amb Sòria, Conca i Toledo (on no es té segura l’alcaldia)
Al meu poble, Amposta, tal i com era previsible (llegiu el meu darrer article publicat a VN) CiU va tornar a revalidar la majoria absoluta. Quan s’acabi la legislatura portaran 24 anys de majories absolutes que els ha permès governar imposant els seus programes i “passant el corró” quan ha calgut fer-ho.  
Davant d’una situació així, els qui som d’esquerres, de vegades, en broma, diem que ens caldrà canviar de poble. On anar? El cert és que no ho tenim gens fàcil. El dia següent de les eleccions, un militant d’ERC va dir que se’n aniria a viure a Deltebre ja que allí el seu partit va guanyar les eleccions encara que haurà de pactar per aconseguir un govern estable o governar amb minoria amb el perill que això significa. Jo li vaig dir que a Sant Jaume d’Enveja, també situat al delta de l’Ebre. Allí el company Joan Castor Gonell ha obtingut la majoria absoluta, degut, en bona part, per la construcció del pont sobre l’Ebre “lo Passador”, però també per la seva dedicació al poble i la bona gestió davant el consistori.
Però a la falda del massís del Port, entre els barrancs de la Galera i Lloret, hi un poble de poc més de 700 habitants: el Mas de Barberans. El cas d’aquest poblet és curiós. És podria comparar amb l’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix, ja que mai ha estat “conquerida” per la dreta. Des d’aquelles llunyanes eleccions generals del 15 de juny de 1977 fins les del dia 22 de maig, en totes (repeteixo EN TOTES) les eleccions ha guanyat el PSC: generals, locals, autonòmiques i europees.
El primer alcalde democràtic va ser Norberto Acisclo, un històric dirigent sorgit del món cooperatiu. A Norberto el va succeir Francesc (Paco) Subirats, un jove pescater que va arribar a ser senador i que només una greu malaltia el va obligar a abandonar la política activa després de 16 anys d’alcalde. Ara fa 4 anys, agafava el relleu Josep Maria Lleixà, un mestre que no ha exercit mai com a tal i que treballa a l’administració pública. Josep ja havia segut durant 8 anys regidor de cultura, per tant, quan va accedir a l’alcaldia ja disposava del bagatge suficient per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El 22, el seu poble, com no podia ser d’una altra manera el va “referendar” com alcalde per als propers 4 anys.
Imagino que al llarg i ample de la geografia espanyola hi deuen d’haver d’altres casos com el del Mas de Barberans. Personalment no en conec cap. Per tant, per a qualsevol socialista, deu de ser un plaer poder viure a un poble envoltat “dels teus”.  A més a més, em consta, al Mas de Barberans hi ha molt bona gent...  I no ho dic perquè siguin socialistes.