diumenge, 5 de juny del 2011

VULL ANAR-ME’N A VIURE AL MAS DE BARBERANS


No són bons temps per als socialistes. Les eleccions municipals i autonòmiques del passat 22 de maig pràcticament ens van esborrar  del mapa polític. A Catalunya CiU ens va arrabassar ajuntaments emblemàtics com Barcelona,  Girona o Reus, on sempre hi havia hagut alcaldes del PSC.
Mentre, a Espanya, es va perdre una comunitat autònoma tan emblemàtica per al PSOE com la de Castella la Manxa. Costa trobar una capital de província o una comunitat autònoma que hagi quedat en mans socialistes després dels darrers comicis electorals.
A Catalunya podria quedar només Àngel Ros com alcalde de Lleida ja que a Tarragona, si bé Josep Fèlix Ballesteros va guanyar amb claredat, l’alcaldia no està assegurada, ja que un pacte entre CiU i el PP els hi donaria el govern. I a Espanya ens hem de consolar amb Sòria, Conca i Toledo (on no es té segura l’alcaldia)
Al meu poble, Amposta, tal i com era previsible (llegiu el meu darrer article publicat a VN) CiU va tornar a revalidar la majoria absoluta. Quan s’acabi la legislatura portaran 24 anys de majories absolutes que els ha permès governar imposant els seus programes i “passant el corró” quan ha calgut fer-ho.  
Davant d’una situació així, els qui som d’esquerres, de vegades, en broma, diem que ens caldrà canviar de poble. On anar? El cert és que no ho tenim gens fàcil. El dia següent de les eleccions, un militant d’ERC va dir que se’n aniria a viure a Deltebre ja que allí el seu partit va guanyar les eleccions encara que haurà de pactar per aconseguir un govern estable o governar amb minoria amb el perill que això significa. Jo li vaig dir que a Sant Jaume d’Enveja, també situat al delta de l’Ebre. Allí el company Joan Castor Gonell ha obtingut la majoria absoluta, degut, en bona part, per la construcció del pont sobre l’Ebre “lo Passador”, però també per la seva dedicació al poble i la bona gestió davant el consistori.
Però a la falda del massís del Port, entre els barrancs de la Galera i Lloret, hi un poble de poc més de 700 habitants: el Mas de Barberans. El cas d’aquest poblet és curiós. És podria comparar amb l’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix, ja que mai ha estat “conquerida” per la dreta. Des d’aquelles llunyanes eleccions generals del 15 de juny de 1977 fins les del dia 22 de maig, en totes (repeteixo EN TOTES) les eleccions ha guanyat el PSC: generals, locals, autonòmiques i europees.
El primer alcalde democràtic va ser Norberto Acisclo, un històric dirigent sorgit del món cooperatiu. A Norberto el va succeir Francesc (Paco) Subirats, un jove pescater que va arribar a ser senador i que només una greu malaltia el va obligar a abandonar la política activa després de 16 anys d’alcalde. Ara fa 4 anys, agafava el relleu Josep Maria Lleixà, un mestre que no ha exercit mai com a tal i que treballa a l’administració pública. Josep ja havia segut durant 8 anys regidor de cultura, per tant, quan va accedir a l’alcaldia ja disposava del bagatge suficient per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El 22, el seu poble, com no podia ser d’una altra manera el va “referendar” com alcalde per als propers 4 anys.
Imagino que al llarg i ample de la geografia espanyola hi deuen d’haver d’altres casos com el del Mas de Barberans. Personalment no en conec cap. Per tant, per a qualsevol socialista, deu de ser un plaer poder viure a un poble envoltat “dels teus”.  A més a més, em consta, al Mas de Barberans hi ha molt bona gent...  I no ho dic perquè siguin socialistes.