DIA 1. DONOSTI (SANT SEBASTIÀ) PRIMERA PART

Dijous 29 de setembre va ser el primer dia complet a Guipúscoa i sense cap mena de dubte, el més intens, els que més ens varem cansar ja que estiguérem caminant des d’abans del migdia fins arribar a la nit, només en petits descans per dinar o prendre alguna cosa.

Segurament el qualificatiu que millor defineix Donosti és el que ens va dir el nostre fill Oriol: “És una ciutat pija”. Només així es compren que una iaia i sa neta estigueren a les 12 del migdia al cafè de la Concha prenent un cafè i amb vestit de “diumenge”.

Després de passar per les platges Ondarreta i la Conxa, passejarem pel casc antic, on es troba l’ajuntament donostiarra i ens detinguérem a la plaça Constitució per dinar. La curiositat d'aquest plaça és que totes les portes dels balcons estan numerades i això és perquè aquí s'hi feien curses de braus.
Per cert, aparcar és relativament barat. Amb uns dos euros pots tenir el cotxe aparcat mitja jornada (unes 5 hores)  

  

L’ARMARI

La casa del senyor Pasqual, que així és com sempre s'ha conegut a la Galera, és una casa pairal construïda després de la Guerra Civil; la façana principal dóna al carrer Major i la part del darrera a una de les poques places del poble.

Després de gaire bé un any d’obres de rehabilitació, arriba l’hora de desprendre’s de tot allò considerat inútil per a que el seu lloc pugui ser ocupat per altres mobles i objectes de decoració molt més actuals.

A l'habitació del final del passadís hi ha un armari que porta dècades tancant. Quan la iaia de Cinta (l’encarregada de tenir la casa endreçada per a quan venen els actuals propietaris que viuen a Benicarló) se’n ocupava, ja hi estava i, ni davant de les insistents súpliques de la xiqueta per a que li deixés veure el contingut, havia acceptat obrir-lo, excusant-se de que la clau la tenia la senyora "ben amagada".

Ara, havia arribat l’hora de fer-ho i mirar-ne el contingut. Però ningú podia aventurar que a dintre s’hi amagava el secret de la família.

VACANCES A GUIPÚSCOA

Els passat 28 de setembre, la meva família (la meva dona, la gosseta Electra i jo –els 2 fills ja fa temps que ‘volen” tot sols-) emprenguérem viatge cap a Donosti (Sant Sebastià) El nostre destí era Usurbil, una aldea a tocar de la capital donostiarra i més concretament a un establiment de turisme rural que no va ser triat a l’atzar, ja que tinguérem molta cura de que admetessin gossos.

L’establiment, a part de tenir diverses habitacions i algun apartament (no podria concretar quants), és una fàbrica de sidra (sagardotegia –en euskera-) i també restaurant. Des de la terrassa de d’Arratzain (que així és com es diu l’establiment) es veu sense dificultats la badia de la Conxa i el mot Urgull gràcies a la seva privilegiada situació a sobre d’un cim. La tranquil·litat és total. A la casa hi ha gallines, paons, diverses classes de moixons, etc. Només un però: l’entorn està bastant descuidat i l’establiment en general necessitaria alguna ma de pintura i alguna reforma.

Per aquell que vulgui anar amb l’ordinador (no és el meu cas, ja que quan vaig de viatge intento descansar una mica d’Internet) es podrà connectar amb tota facilitat ja que és zona “wi-fi”.   

És el dia “0”. 

Estiguérem a Donosti fins ahir 3 d'octubre.  

LES MINIFALDILLERES

José Luis i Ester ja portaven uns quans anys de nuvis.

Un dia d’estiu van decidir visitar una de les poblacions turístiques per excel·lència de la nostra costa: Salou. Seguts a un banc del passeig marítim mentre es menjaven un gelat, de sobte, José Luis es va fixar en unes noies joves, d’aquelles de “bon veure” (i millor provar, si es donés l’ocasió...) Portaven una roba cridanera, mancant corbes i més corbes. Era més el que ensenyaven que no el que s’amagava baix de la roba.

José Luis, al se poble, sempre havia tingut fama d’ocurrent i en veure a les noies amb aquelles minifaldilles, no va poder deixar d’escapar:

-“Xiques, us xafareu primer les calcetes que la falda...”.

Les noies, no sé sap si perquè no el van entendre o no es podien creure el que els havia paregut escoltar, es van aturar i dirigint-se al a ell, li van preguntar:

-“¿Qué has dicho? Nos lo repites...”  

I José Luis, sense ruboritzar-se i desatenent els precs de la seva parella per a que es callés, els hi va repetir aquest cop en castellà:

-“Qué os vais a pisar primero las bragas que la falda”.