UN EXTREBALLADOR GUANYA UN PLET AL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

Ahir vaig trobar-me a un extreballador del Consell Comarcal del Montsià, del temps del govern del Tripartit (tan a Barcelona com a la comarca) i que havien acomiadat el passat juliol després d'entrar l'actual govern. Em va dir que havia guanyat un judici al Consell per acomiadament improcedent, ja que pel temps que hi portava treballant hauria esdevingut fix de plantilla. No obstant això, l'actual generen hauria dit "què no el volia veure per allí".
Per tant, en lloc de readmetre'l, sé li haurà de pagar una indemnització.
Sembla sé que la crisi no afecta a l'ens comarcal que prefereix pagar abans de tornar-lo a admetre'l al seu antic lloc de treball.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XXI

En aquest apartat, sovint us he parlat de les possibilitats que dóna Internet i les noves tecnologies a l’hora de trobar sortides professionals. Però no sempre és així.

Ahir, el Periódico parlava d’una empresa del Camp de Tarragona, concretament de Riudoms, que ha tret al mercat un “pack” pera fer calçotades sense sortir de casa ni disposar de barbacoa. Nomes cal tenir un microones.

L’empresa Schorn fins ara es dedicava única i exclusivament a la venda de productes carnis i havia hagut de fer concurs de creditors (el que abans s’anomenava suspensió de pagaments) Ara, amb la distribució d’aquest nou article a la majoria de cadenes de supermercats, ha aconseguit superar-lo.

A part de la carn típica que acompanya a les calçotades, el “pack” inclou els calçots precuinats i pelats que només cal posar-los un parell de minuts al microones abans de servir-los a la taula i preparats per a menjar.

Contingut de la bossa: 10 calçots, dues botifarres, un pitet i un pot de salsa romesco. El preu? 7 euros.

Ja no hi ha cap excusa per a no fer una calçotada.     

FELICITATS FUMADORS!

Des d’aquesta finestra que representa el meu blog avui vull dirigir-me sobre tot, als fumadors per a felicitar-los per la decisió que ha pres Rajoy sobre no derogar la llei del tabac que tantes suspicàcies va aixecar entre els col·lectius de fumadors i restauradors.

Fins i tot hi va haver qui va armar molt soroll, com és el cas del propietari del rostidor “Guadalmina” de Marbella de qui ni sé el nom ni vull saber-lo, però que va dur a terme una campanya en contra del govern i fins i tot va arribar a posar a la porta del seu establiment un cartell on, entre d’altres coses hi deia: “Cortina de “humo” creada por nuestro gobierno para tapar siete años de destrucción masiva de España”. Fins i tot l’endemà de la victòria popular el 20-N va convidar als seus clients a dinar i els va suggerir portar un cigar per a celebrar-ho. Què pensarà ara del “seu” govern? L’acusarà de manca de lleialtat i de no complir la promesa que va fer durant la campanya electoral? Personalment m’importa un rave el que pugui pensar o fer una persona com aquesta que no només menysprea a un govern legítim, sinó també a tantes i tantes persones no fumadores i potser (com és el meu cas) amb un problema bronquial crònic.

Evidentment, les raons que ha donat el ministeri de sanitat per a no derogar-la han estat per temes de salut. El número de càncer de pulmó entre els homes ha baixat considerablement, no així el de les dones que si bé es van incorporar més tard al vici de fumar, també s’ho estant deixant més poc a poc.

En general, el col·lectiu d’homes i dones fumadores ha baixat en aquests dos darrers anys, des de que es va implantar la llei.

Eren tantes les esperances de que amb Rajoy es tornaria a deixar fumar que més d’un cop ho vaig haver de sentir i fins i tot vaig arribar a dir que em plantejaria anar als bars o restaurants on es tornés a permetre fumar.

Finalment no és així i com penso que no fumar beneficia a tothom (sobre tots als que tenim problemes i als nens), per això vull felicitar de tot cor als fumadors. Si en un any no ho han deixat, tindran més temps per a poder-ho fer.

ELS CISTELL DE LA COMPRA I ELS SALARIS

Segons un estudi elaborat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), des de l’entrada en vigor de l’Euro, els productes bàsics s’han apujat un 48 %, mentre que els salaris només ho han fet en un 13’7 %.

Moltes són les conclusions que s’hi poden treure d’aquestes dades. La primera és que (recordem-ho) l’arrodoniment dels preus en els primers temps de la moneda única va ser una pràctica força generalitzada. Dita pràctica que, possiblement era legal, però també immoral, va fer que els preus es disparessin. No recordo quan va ser, però si que el PP va modificar els paràmetres de càlcul de l’IPC, per a què, aparentment, simular que les pujades eren inferiors al que realment eren.

Evidentment si els preus s’apugen molt més que els salaris, els empresaris (ara no cal aprofundir si els grans o els petits) haurien de tenir, per lògica, molts més beneficis. En canvi, aquest beneficis no es reflecteixen en lloc, ja que segueix sent el col·lectiu de treballadors assalariats els que tributen més per l’IRPF. Tota una paradoxa, no?

Vull recordar també que l’any 1986 amb l’entrada en vigor de l’IVA, els preus també van pujar considerablement. L’IVA, que és un impost que recau sobre el consumidor final, no només va repercutir em el tipus establert per a cada producte, sinó, també, amb els impostos que havia de pagar l’empresari i que fins llavors amagava. La pujada (no sé si haurà cap estudi al respecte) va ser més que notable (volia posar abismal) Els cotxes, com molts altres productes considerats de luxe, van tenir durant els primers anys un tipus d’IVA del 33 %. Després es va suprimir per a millorar les vendes, encara que més tard es crearia l’Impost sobre Matriculacions, amb la qual cosa, quedaria si fa o no fa com estava el principi.

Sempre recordaré que a la Galera, el meu poble de naixement, les botifarres (en altres llocs dites baldanes) es van apujar un 30 % quan el tipus d’IVA amb els que estaven gravades era només d’un 6 %. En aquell moment vaig fer el símil entre un rastre de botifarres (30 %) i un collar de perles (33 %) Xocant, no?

Potser tots plegats l’hem fet una mica grossa. Cadascú dintre de les seves possibilitats, sense adonar-nos-en que ens perjudicàvem a nosaltres mateixos.

Normalment es culpa al govern, als polítics, als banquers i fins i tot als sindicats, però potser hauríem de fer una reflexió i mirar en quina part hem contribuït a crear la crisi i quins sacrificis estem disposats a fer per ajudar a sortir-ne.