Segons un estudi elaborat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), des de l’entrada en vigor de l’Euro, els productes bàsics s’han apujat un 48 %, mentre que els salaris només ho han fet en un 13’7 %.
Moltes són les conclusions que s’hi poden treure d’aquestes dades. La primera és que (recordem-ho) l’arrodoniment dels preus en els primers temps de la moneda única va ser una pràctica força generalitzada. Dita pràctica que, possiblement era legal, però també immoral, va fer que els preus es disparessin. No recordo quan va ser, però si que el PP va modificar els paràmetres de càlcul de l’IPC, per a què, aparentment, simular que les pujades eren inferiors al que realment eren.
Evidentment si els preus s’apugen molt més que els salaris, els empresaris (ara no cal aprofundir si els grans o els petits) haurien de tenir, per lògica, molts més beneficis. En canvi, aquest beneficis no es reflecteixen en lloc, ja que segueix sent el col·lectiu de treballadors assalariats els que tributen més per l’IRPF. Tota una paradoxa, no?
Vull recordar també que l’any 1986 amb l’entrada en vigor de l’IVA, els preus també van pujar considerablement. L’IVA, que és un impost que recau sobre el consumidor final, no només va repercutir em el tipus establert per a cada producte, sinó, també, amb els impostos que havia de pagar l’empresari i que fins llavors amagava. La pujada (no sé si haurà cap estudi al respecte) va ser més que notable (volia posar abismal) Els cotxes, com molts altres productes considerats de luxe, van tenir durant els primers anys un tipus d’IVA del 33 %. Després es va suprimir per a millorar les vendes, encara que més tard es crearia l’Impost sobre Matriculacions, amb la qual cosa, quedaria si fa o no fa com estava el principi.
Sempre recordaré que a la Galera, el meu poble de naixement, les botifarres (en altres llocs dites baldanes) es van apujar un 30 % quan el tipus d’IVA amb els que estaven gravades era només d’un 6 %. En aquell moment vaig fer el símil entre un rastre de botifarres (30 %) i un collar de perles (33 %) Xocant, no?
Potser tots plegats l’hem fet una mica grossa. Cadascú dintre de les seves possibilitats, sense adonar-nos-en que ens perjudicàvem a nosaltres mateixos.
Normalment es culpa al govern, als polítics, als banquers i fins i tot als sindicats, però potser hauríem de fer una reflexió i mirar en quina part hem contribuït a crear la crisi i quins sacrificis estem disposats a fer per ajudar a sortir-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada