LES MAQUINES I LA DESHUMANITZACIÓ

La invenció de els diferents màquines va servir de gran ajut a l’home, però també ha segut la causa de que, cada cop, hi hagi menys ma d’obra i per tant, menys llocs de treball.

Amb l’arribada de la informàtica aquest fet s’accentua i poc a poc, els ordinadors van reemplaçant als propis homes. Però hi ha un concepte on la màquina mai podrà reemplaçar a les persones: la humanització; és a dir, aquelles coses que només l’home és capaç d’interpretar, com per exemple el sentiments, però també d’altres conceptes, als quals, les màquines es limiten a complir les ordres que els han estat prèviament  programades.

Dit això us explicaré una experiència personal que m’ha passat aquest estiu. Els dies que més calor feia, desafortunadament es va avariar l’aire condicionat de casa. Avisat el tècnic de confiança, després de revisar-ho, se’n v adonar que s’havia fos la paca base degut, segurament, a un llamp. Certament els dies anteriors hi va haver turmenta i sobre Amposta van caure amb abundància. Es va intentar reparar, però un altre cop es va fondre. En va demanar una altra, però un cop més el resultat va ser el mateix. Llavors van deduir que el problema era molt més gran i, per tant, s’havien de canviar tots els aparells, tan interiors com exteriors. El pressupost es va elevar a quasi 3.000 euros. Una vegada donada la nostra conformitat, els electricistes van procedir a canviar-los.

Com que 3.000 euros no és una quantitat que es tingui a casa, ni tampoc la pots treure de forma immediata d’un caixer automàtic, així que varem pensar que el millor seria donar-los el número d’un compte on hi hagués el saldo suficient.

Però vet-ho aquí que quan l’electricista va anar-ho a cobrar, li van dir que a aquell compte no hi havia el saldo suficient. Davant d’aquella situació varem procedir a revisar-ho i, encara que la diferència entre l’import de la factura i el saldo era poc, n’hi havia prou per a pagar-la. Després d’una bona estona d’incertesa, varem optar per acudir a la sucursal de la nostra entitat bancària que hi ha més prop del meu lloc. Mentre em reintegraven els diners, la meva dona es posava en contacte amb na nostra oficina. Allí, després de disculpar-se, ens van explicar els motius de tot l’enrenou.

La llibreta de la qual havíem donat el número a l’electricista, durant molts d’anys era per on es pagaven tots els rebuts domiciliats al meu nom. Més tard, per raons d’operativitat, vaig obrir un compte corrent , però sense cancel·lar la llibreta. Així, a la pràctica, la llibreta va quedar inhàbil, però amb un saldo per a imprevistos (com el dels cas que ens ocupa) A partir d’aquell moment, i seguint les nostres instruccions, la llibreta va quedar bloquejada de cara a que ens poguessin carregar cap rebut i si, per error u omissió se’n pretenia carregar algun, el redireccionava cap el compte. Per tant, al intentar cobrar l’import de la factura, automàticament va passar per a ser pagat del compte i allí si que no hi havia saldo suficient.

L’empleat (en un altre temps director de la nostra oficina y que per temes de reducció de despeses van tancar i la van incorporar a una altra), em va assegurar que d’haver estat ell (em va dir que es trobava de vacances) tot aquest enrenou no hauria passat.

Per tant, arribem a la conclusió de que, les màquines, en alguns casos, mai podran suplir a la persona.    

D’exemples d’aquesta deshumanització en podria donar molts més, ja que per la meva activitat laboral, sovint en trobem exemples.

Derecho a decidir es democracia

Jorge Moruno Danzi

Creo que cuando se argumenta que no es la independencia sino el derecho a decidir lo que es esencialmente antidemocrático, no estamos ante un malentendido, estamos ante un desacuerdo tal y como Jacques Rancière lo entiende. No es una confrontación entre blanco y negro, lo es entre dos formas distintas de interpretar el blanco. Cuando la decisión significa la pugna entre quién tiene derecho a decidir y sobre qué se decide, afirmar que no todo puede ser decidido -las normas de tráfico ponen de ejemplo-, es asumir de antemano que ya existe un campo naturalizado donde el poder constituido está territorializado, anclado y el punto de partida, discutir el todo, es incuestionable. En el  objeto de todo este discurso, la democracia para poder considerarse tal cosa, debe evitar y negar su aspecto democrático, es decir, una democracia donde el demos tiene poco que decidir. La democracia como protocolo formal incluso dentro de nuestra limitada versión, se corresponde cada día menos con su constitución material.  Quienes pensamos que la democracia viene de la mano de la subversión y organización autónoma de los sujetos en la historia, la subversión de aquellos que ven impedida su decisión en torno a los asuntos que afectan a su vida, no podemos dejar de percibir en ese discurso que niega el derecho a decidir otra cosa que lo que dicen combatir: indicios de totalitarismo. Derecho a decidir es democracia porque decidir es la clave de la política. Si el poder de decidir no es común y se privatiza no puede haber democracia real.
Quien apoya su discurso desde la defensa de lo existente pero nunca desde lo que puede existir, cierra el campo a la posibilidad de otro posible y apoya como última ratio la obediencia ciega al soberano, aunque sea a la fuerza. Al soberano según Hobbes se le tiene que hacer caso siempre y cuando éste tenga la capacidad de mantener la protección/coacción, pues para Hobbes miedo y libertad no son excluyentes. Según él un marinero arroja libremente la carga del barco si tiene miedo de que ésta evite su salvación en caso de hundimiento. Siguiendo esta línea donde legal y legítimo siempre coinciden, todo lo que queda bajo la ley es democracia y poco importa que la democracia, la parte que no tiene parte, exija un cambio de ley. Solo en la desobediencia, en la ruptura y el conflicto,  se genera un cuerpo social consciente de sí mismo, de su exclusión entre las partes  capaz de forzar a la ley por la vía de lo legítimo. El desacuerdo reside en que para unos la democracia es un orden jurídico petrificado como un régimen caduco y para otros, la democracia reside en la potencia productiva del ser que adapta la ley a su necesidad y no al revés. Cambien Catalunya por Madrid y obtendrán el mismo discurso asentado sobe la fe ciega en el que manda. Podrán comprobar que aunque se trate de otro tipo de movilizaciones, seguirán enfrentando la idea de la democracia con la  desobediencia cuando se cuestiona el fundamento de la ley ilegítima, también seguirán exigiéndole a  la población que obedezca por su seguridad mientras se empobrece democráticamente.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 21-09-2013

Al final del carrer Amèrica, a tocar de la carretera de Santa Bàrbara, hi una obra que va quedar aturada per la crisi de la construcció. Als baixos s'hi acumula tot tipus de brossa, fins i tot bosses plenes de deixalles que algun veí incívic les diposita allí amb certa assiduïtat en lloc de portar-les als contenidors situats dos carrers abans.
No és el primer cop que en aquest local s'hi produeixen aquests tipus d'episodis. Fins i tot fa uns anys vaig enviar una foto denúncia que va ser publicada al Periódico de Catalunya i, finalment, des de la Regidoria de Governació es va fer netejar i encerclar el local amb una tanca. Actualment aquesta tanca està parcialment tombada.

Foto de fa uns anys als mateix lloc.

 

33 MIL MILIONS D'EUROS

Amb un govern de dretes, quan sents parlar de reformes, posa’t a tremolar. Per tant, si sents que s’està fent un estudi per a reformar les pensions, compra’t dues mantes i potser encara faràs curt…
Quan a un país on les pensions estan per sota del Salari Mínim Interprofessional que, a la vegada, és molt inferior a la mitjana europea, es volen trobar solucions per a sortir de la crisi (no s’afirma que ja ens en estem sortint, per tant, per a que cal prendre mesures noves?) i això passa per estalviar 33.000 milions d’euros al sistema públic de pensions, vol dir que a partir de l’entrada en vigor de la llei, als jubilats i pensionistes no se’ls incrementarà la prestació tal com se’ls està fent fins ara, es a dir, per a les pensions més baixes es tenia en compte l’IPC i, per consegüent, perdran poder adquisitiu. Per tant, un govern de dretes fent valer la majoria absoluta que sé li va atorgar a les urnes, portarà als jubilats i pensionistes d’aquest país a vorejar el llindar de la pobresa i farà valer aquella màxima que diu: els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.
El 7 milions d’aturats és una rèmora que impedeix que el país pugui créixer i generar riquesa amb normalitat. L’atur és el primer obstacle que s’hauria de salvar. Diuen els experts que molts dels que cobren el subsidi d’atur, estan treballant a l’economia submergida. De no ser així, la situació econòmica general del país seria insostenible. Aquest frau es quantifica en un 20% del Producte Interior Brut (PIB)
Des del govern central, s’haurien d’habilitar els mecanismes necessaris per tal d’aplicar les mesures correctores precises enfocades a lluitar contra el frau, sense oblidar la creació d’ocupació; segurament que unes mesures anirien estretament lligades amb les altres. Però posar en marxa aquest sistema, sense cap mena de dubte és excessivament complex i davant d’una situació difícil, cal mirar de buscar alternatives molt més fàcils i, a curt termini, més viables.
No em direu que no és més fàcil retallar el sou als funcionaris públics i les pensions al jubilats que fomentar un r+d+i que permeti crear treball estable i de qualitat per a una majoria dels aturats d’aquest país?
Després de tot aquest panorama, presumeixo que fer de ministre o fins i tot de president del govern d’Espanya no deu de ser tan complicat. Només cal ser ambigu i gaudir del suficient suport econòmic per a portar a terme una campanya electoral digna. El com s’ha obtingut el finançament, a la vista dels resultats obtinguts pel PP en els darrers comicis, no té la més mínima importància per a una bona part de l’electorat.
I així ens va…