SOBRADAMENT PREPARATS

 
Parafrasejant l’anunci que va fer popular una coneguda marca de cotxes, es pot dir que la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta estem sobradament preparats per afrontar el repte que significa el bateig de la colla previst per al proper dissabte 5 d’octubre.
Així ho demostra l’actuació que va tenir lloc a Alcanar dissabte passat i on els castellers del Delta vam aconseguir per primer cop descarregar un 3d6, però també un 4d6 que, fins ahir, només l’havíem fet durant la festa major de la Ràpita.
Després d’un assaig previ fet també a Alcanar, concretament a la zona esportiva de la Fanecada, la colla es va traslladat fins la plaça de l’ajuntament per a realitzar la seva actuació. Mentre es feia la protocol·lària enfaixada, el públic anava ocupant la grada que hi a sobre de la cisterna medieval tot just davant de la seu consistorial, fins que es va omplir i es van d’haver d’amuntegar a la part de l’entrada al recinte.
Com és perceptiu, la colla va realitzar el pilar de benvinguda (pd4) batejat com a canareu, ja que 4 dels seus integrants eren d’Alcanar. Posteriorment, s’anava a afrontar un dels reptes de la jornada, el 3d6. Passats els nervis inicials, la pinya va anar agafant consistència i poc a poc el tronc del castell s’enlairava sense massa dificultats. Finalment, quan l’enxaneta va aixecar l’aleta tothom va respirat tranquil. 

 
Però com he dit al començament, el repte que es pretenia assolir estava, com aquell que diu, a la meitat. Un cop més, els responsables de les pinyes van anar cantant els noms per a distribuir-los als llocs més adients. Els primers ocupaven el seu lloc, però alguna cosa no anava bé. Així que es va procedir a refer-lo sense caler desfer la pinya. Llavors sí, poc a poc els castellers anaven pujant i col·locant-se al seu lloc. Finalment va pujar l’acotxadora i acte seguit l’enxaneta que, com és perceptiu, va fer l’aleta fugaçment i es va procedir a descarregar-lo. El segon 4d6 de la jove història de la colla s’acabava d’assolir amb una formació pràcticament inèdita respecte al primer de la Ràpita.
Amb l’emoció i l’alegria de tots el membres i davant d’un públic entregat, la colla es va disposar a fer el pilar de comiat que, com el primer, també seria un pd4. Tot va anar bé fins el moment en que l’anxaneta va haver de pujar el segon peu sobre l’espatlla de la segona. Per molt que s’esforçava, li va ser impossible i amb el seu cap els hi feia saber als responsables de la tècnica que no podria. Finalment i, degut al cansament que comporta l’espera, el pilar caigué. S’ha de dir a favor de la joveníssima enxaneta que encara fa molt poc que ve a fer castells.
Però la felicitat del moment ja ningú ens la podria treure. La de dissabte, a part de ser la millor actuació fins ara, també va ser la darrera en que la colla portava la camisa blanca. Així, es podien escoltar comentaris de tot tipus: des d’aquell que volia vendre la camisa blanca a bon preu, a aquell que la volia cremar passant per qui, amb un esprai la va tenyir de blau ja que, d’aquest color, serà la camisa que la colla estrenarà el proper dissabte. 

 
Però tot no pot ser perfecte. La colla té una mancança que, amb el pas del mesos no ha sabut solucionar del tot. L’extraordinària actuació de dissabte es va veure entelada per la manca de música. Els fundadors de la colla van apostar per usar instruments típics de la nostra terra per a fer el tradicional toc de castells, es a dir, en lloc de la gralla, la dolçaina que, juntament amb el tabal, haurien d’acompanyar a la formació en totes les seves actuacions. Desgraciadament, només unes poques vegades s’han pogut complementar música i castells. Una llàstima.  
Per acabar foto del grup (cada vegada és més nombrós) i posteriorment dels responsables de les pinyes que es mostraven somrients per la satisfacció que comporta la feina ben feta.
Ara mateix tothom espera amb ànsia, però amb molta il·lusió l’arribada de dissabte. Però això ja serà una altra història.
Felicitats colla!!  

      

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PILAR DE BENVINGUDA D'ALCANAR

Torturadores de ayer y de hoy

Aníbal Malvar

Argentina acaba de solicitar la extradición de cuatro torturadores del franquismo para juzgarlos allá. Me parece extemporáneo. Con el paso que llevamos con nuestros torturadores democráticos de ahora, con nuestros desahuciadores de ahora, con los vendedores de la sanidad y la educación de ahora, lo que deberían pedir los argentinos es la extradición de Mariano Rajoy y sus compinches gubernamentales, y de la muy leal oposición para ser juzgados. Por crímenes de lesa humanidad, por ejemplo. Porque el otro día se suicidó una mujer llamada Amparo en Madrid.
En el fondo, lo que pasa es que cada día nos vamos dando más cuenta de que con Franco moríamos mejor, y eso un argentino no puede entenderlo sin traducírselo al lunfardo.
Al final los fachas van a tener razón. Esto de la memoria histórica es volver a reabrir heridas, dicen. ¿Para qué reabrir heridas si las heridas que nos están abriendo ahora son incluso más profundas que aquellas, dado que estas heridas de hoy las hemos votado?
A este paso, hasta yo me voy a volver franquista. Con Franco, al menos, sabías de antemano que ibas a ser perseguido por cualquier ocurrencia, y te protegías más. Ahora caminamos tranquilos por nuestra democracia y de repente viene un señor y te dice que has perdido tu casa por una miserable deuda de 900 euros que tú habías intentado pagar ayer. Le pasó el otro día a una señora en Madrid. De cuyo nombre nadie ya quiere acordarse. Pero se llamaba Amparo y era de Carabanchel.
El sentido de querer investigar crímenes del pasado no es nostálgico. En mi espesa nebulosa intelectual, atisbo que es para saber si la huella de aquellos criminales es la que otra vez nos pisa el cuello. Si son los mismos. Si son los hijos de los mismos. Si son los nietos de los mismos. Y lo son. No hay más que repasar las heráldicas.
Después, si nos ponemos más serios, descartamos las heráldicas. Porque los hijos y los nietos no tienen por qué cargar con los pecados de sus abuelos y sus padres. Y llegamos al bordecito del barranco. Y nos damos cuenta, quizá, de que investigamos los crímenes del pasado para saber si las ideas que los inspiraron son las mismas ideas que inspiran los crímenes de ahora. Y lo son.
Yo no tengo ninguna afición a encarcelar a dos o tres asesinos franquistas nonagenarios, como demandan hoy los jueces argentinos. Prefiero que se mueran en sus camas. Tranquilamente. Tal y como ellos no dejaron morir jamás a nadie. Yo quiero juzgar el fondo de sus ideas. El origen de sus poderes. Yo quiero saber quién hace una guerra, que no es un militar. Quiero saber quién paga las guerras. Yo quiero saber quién es el malo, como en lo de Pérez Reverte.
Se hablaba estos días en los periódicos, con cierta elegante diplicencia, de que cinco años después de la caída de Lehman Brothers ningún alto directivo de la banca timadora ni de las agencias de calificación prostibularias ha sido encarcelado. Y Amparo, la de Carabanchel, está muerta. Cositas que pasan.
En la II República, hubo una guerra porque la oligarquía terrateniente y la Iglesia se oponían a una reforma agraria que devolvería un poquito de la tierra al que la trabaja. Murieron los que la trabajan. Ahora, que estamos más internacionalizados, como dirían los horteras, la guerra se ha montado porque la oligarquía se opone a la existencia de los derechos laborales y sociales. No sé de ningún banco que se haya hundido. Han sido absorbidos o rescatados. Sin embargo sí que sé de mucha gente corriente hundida. Sí. Y no he visto ningún plan de rescate europeo para salvar a Amparo. Y eso que solo costaría 900 euros. Menos de lo que cuesta el viaje de un eurodiputado español a Bruselas, calculo.
Quizá ahora Argentina investigue nuestros crímenes del franquismo, 75 años después. Y me pondré muy contento. Pero no esperemos a 2088 para investigar los crímenes de ahora mismo. Quizá investigar a esos abuelos ya indefensos no sea tan baladí si sus nietos siguen aquí, con las mismas ideas y haciendo el mismo daño. Da como la impresión de que la justicia es cosa lenta. Tendré que poner a mis nietos a esperar justicia, si algún mal día los tuviere.

LA TERCERA VIA O LA VIA MORTA

Així ho explica avui Ferreres al Periódico.

Sembla ser que aquests dies, en determinats cercles, sense dubte els més polítics, només es parla de vies... Sobre tot de la tercera via.

Però, quan es parla de tercera via, que es refereix exactament. Potser primer s’hauria d’explicar que són les altres dos vies. 

 

PRIMERA VIA. Seria la via directa ca la consulta d’autodeterminació, la que, depenent del resultat, ens portaria cap a unes eleccions plebiscitàries on els programes dels partits portarien molt clar el camí a seguir. 

 

SEGONA VIA. És seguir vinculats a Espanya tal i com estem ara. O sigui el que es coneix com l’estat de les autonomies i vulgarment com a cafè per a tots. 

 

TERCERA VIA. Seria seguir vinculats a Espanya però de diferent manera. Mentre els socialistes són favorables a un estat federal, a la UDC de Duran i Lleida li agrada més l’estat confederal. Són diferents conceptes ja que mentre l’estat federal surt de la voluntat d’una sèrie de països d’ajuntar-se, la confederació seria a l’inversa, es a dir, a partir d’un estat més o menys centralitzat crear una sèrie d’estats amb identitat pròpia però sense deixar de pertànyer a l’originari. A la pràctica, si fa o no fa, és el mateix.  

Gràficament, hauríem d’imaginar les vies del tren. Normalment n’hi ha dues i, mentre una va cap a un costat, l’altra va en sentit contrari. Serien la primera i la segona vies. I la tercera? Sol ser la via morta, la que no va en lloc i que només serveix per a maniobres.

Explicat així queda clar, oi?