divendres, 3 de gener del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL CORATXÀ II














El PSC: baula del pacte a Catalunya

Marina Geli i Fàbrega

Tal com diu l'economista i president del Cercle d'Economia, Antón Costas, Espanya és avui un Estat sense contracte social, en tots els àmbits: econòmic, social, territorial, polític. Catalunya també, però el conflicte polític amb Espanya aplega, invisibilitza o redueix la resta.
Si no afrontem un model d'economia productiva inclusiu, consolidarem una fractura generacional, de classe, de gènere i una classe mitjana feble.
Si no cimentem i reformem els serveis públics essencials, les desigualtats seran la base social.
Si no regenerem la democràcia, els populismes i els lobbies governaran.
Cal a Catalunya tenir consciència de present i de futur, i de la múltiple transició: social, nacional i política.
La desafecció i els desacords entre Espanya i Catalunya s'han anat coent a foc lent fins que el vas va vessar després de la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut Autonomia, últim intent d'encaix ordinari. A partir del 2010: dura crítica d'una part important de la societat catalana i davant la no-resposta a la creixent reafirmació nacional (per convenciment o per defecte) expressades a les multitudinàries diades el 2011 i el 2012. Convergència passa del “pacte fiscal” a l'“estat propi”, eufemisme en públic de la independència, en dos anys.
La demanda de la consulta o referèndum és el comú del catalanisme polític des del 2012. En els programes de les darreres eleccions autonòmiques CiU, ERC, el PSC, IC-EUiA, i la CUP apostaven per donar vot als catalans per expressar el futur entre Catalunya i Espanya, una demanda afirmada en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, liderat per Joan Rigol, que amplia a la societat civil, el transversalitza, incloent-hi els sindicats CCOO i UGT.
Encara que amb diferències, el pacte polític al Parlament dels set partits, dels cinc grups parlamentaris, avançava. L'acord del dia 12 de desembre sense el PSC per a la proposta de pregunta, data i instrument ha esquerdat el catalanisme polític.
Ara tothom ha de revisar el moment. Els signants de l'acord han de considerar que més que tactisme cal estratègia, i el PSC ha de creure que té un paper de baula, de xarnera, històric. En cap cas ha de renunciar a la seva essència de construcció del catalanisme social, plural, inclusiu, interclassista que ha fet des dels ajuntaments i des dels governs catalanistes i d'esquerres a la Generalitat. Ara és Catalunya, ara és més política que partits.
Més del 70% de la societat catalana vol la consulta i una part substantiva, la independència. L'altra part està esperant proposta federativa o és indiferent, o radicalitza les seves posicions contra el procés.
L'espai socialista és el més divers i, per això, ha de fer de pont entre els independentistes i els que busquen un encaix d'interindependència entre Catalunya i Espanya dins de la Unió Europea; pot prevenir la fractura social i nacional, i desterrar la por de la consulta i del resultat, i convèncer el socialisme espanyol que té una responsabilitat històrica.
Cal adonar-se que el pacte constitucional, almenys a Catalunya, ha caducat, especialment en la darrera època i en una bona part de les generacions nascudes als setanta. Contraposar la reforma federal constitucional i la consulta no serveix ja.
La reforma constitucional esdevé necessària per a Espanya, però, si no inclou una mirada bilateral amb Catalunya, no serà una proposta alternativa a la independència. La situació actual necessita respostes polítiques per ser posteriorment articulades jurídicament. Cal recordar que el retorn del president Tarradellas el 1977 és fruit d'un acord polític amb el President Adolfo Suárez.
El PSC ha d'estar amb claredat en el bloc dels que treballen per habilitar una consulta amb la nostra proposta i després, quan calgui, ser crítics amb els instruments unilaterals. Només si presentem la nostra opció, és creïble la divergència. Per tant, els socialistes han de posar rigor, racionalitat, i mai desertar.
Encara estem en el temps per redreçar el pacte i, per tant, tot hauria de ser més obert:
–Propostes de preguntes: l'acordada recentment, amb dues respostes encadenades en què la Catalunya Estat independent o federat amb Espanya hi tinguin cabuda; la binària, com va proposar Cameron per a Escòcia, –Catalunya, “estat independent, «sí» o «no»”–, o la múltiple, tal com proposava Salmond: “Catalunya, Estat independent, Estat federat o Autonomia.”
–Propostes de data, per donar temps a la legislatura a negociar.
–Propostes d'instruments: múltiples dins la legalitat actual (articles 92 o 150.2 de la Constitució, llei de consultes, etc.), tal com argumenten experts constitucionalistes com ara Rubio Llorente, Carles Viver, Mercè Barceló, Joan Vintró, Xavier Arbós, Pérez Royo, Francesc de Carreras, entre altres, i “pares de la Constitució” com ara Herrero de Miñón i Miquel Roca.
És doncs potser l'hora del PSC i del catalanisme polític. Ambició i responsabilitat no són antagònics, ans al contrari.
El PSC genuí, que defensava el dret a l'autodeterminació quan ningú el reclamava; el PSC que va defensar la delegació de les consultes i referèndums al Parlament i el Congrés per la via de l'article 150.2 i la llei de consultes; el que va liderar el retallat Estatut del 2006; el que va assumir la consulta i una resposta federal asimètrica al programa electoral del 2010 ara ha d'exercir el paper de baula, de xarnera, de frontissa, d'articulació social; si no, es diluirà entre els unionistes del nacionalisme espanyol del PP i Ciutadans. L'espai socialista té vocació de centralitat majoritària i, per ser útil per fer disminuir les desigualtats, ha de ser un dels actors preferents.
Ací a Catalunya, cal tornar a l'esperit del document de Rigol i el PSC, a l'acord dels cinc grups, marcant les diferències. A Catalunya hi ha tres partits a favor clarament de la independència: ERC, Convergència i la CUP, i quatre que encara forcen una proposta bilateral: el PSC, Unió Democràtica, Iniciativa i Esquerra Unida i Alternativa, tot i que a les bases i entre els alcaldes i regidors hi ha diversitat; també al PSC. A l'Assemblea de Municipis per la Independència hi ha 80 ajuntaments amb alcalde socialista, i a CDC, no independentistes.
Potser la història ha reservat al PSC el paper de baula de la societat catalana? Baula per no dissociar entre el dur present i el futur, per cosir la societat entre nacionalistes catalans i espanyols i fer pedagogia de la consulta i del resultat, entre l'esquerra catalana i espanyola i europea; baula entre els fronts, social, nacional i democràtic. Si volem exercir de coprotagonistes, cal obrir portes i finestres i no amagar-se a recés esperant que escampin la tempesta i el fred.
Recordant Jaume Vicens Vives en un paràgraf de Notícia de Catalunya que diu: “A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable, impercaçable.” D'aquesta voluntat no és dipositària cap classe ni grup social, sinó que és patrimoni de tot el poble... La nostra tàctica ha de ser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge.

dijous, 2 de gener del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL CORATXÀ I













AVUI FA 28 ANYS...



No és el meu aniversari, però quasi bé. Avui fa 28 anys que vaig entrar a treballar a Hisenda (llavors es deia així) Si ara en tic 56, veureu que, pràcticament és la meitat de la meva vida. Molt de temps.
Vaig entrar com a laboral (laboral de merda deia jo –amb perdó per l’expressió) i a la data del contracte figurava l’1 de gener.
Dit així, segurament no us diu res, però si posa 1 de gener de 1986, possiblement, els més espavilats, hagin caigut en el detall: aquell dia precisament (i no d’altre), Espanya va a entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que després d’alguns tractats s’ha acabat convertint en la Unió Europea (això ho dic per als més joves)
Entrar a formar part de la CEE portava implícit l’haver d’aplicar l’IVA als bens i serveis. Per tant us puc dir que jo sóc fill de l’IVA (laboralment parlant)
El president del govern l’any 86 era Felípe González que encara no havia acabat la primera legislatura i el de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol.
Per aquell temps, els uns i els altres només pensaven (o això deien) en consolidar l’estat de les autonomies. Moltes de les transferències encara no s’havien fet, per tant, depeníem de Madrid per moltes coses més que ara.
Tornant a l’IVA, llavors hi havia tres tipus: el reduït que era el 6%, el normal del 12 i l’incrementat del 33% que s’aplicava per la compra de cotxes nous i articles considerats de luxe. I és que abans d’entrar en vigor l’IVA hi havia un impost que es denominava de luxe i suprimir-lo a les primeres de canvi es va considerar no procedent.
Aquell moment va ser un en el que els preus es van apujar més. L’IVA tenia la culpa de tot.
-Ui, Cinteta, la setmana passada venies les botifarres a 100 pessetes el quilo i ara les vens a 130!
-Això és per l’IVA –responia la Cinteta-

Com he dit, l’IVA reduït, el que s’aplicava entre d’altres coses a l’alimentació, era del 6%... Els números no quadren! I com les botifarres (que al Baix Ebre els hi diuen baldanes) moltes coses més.
Al cap d’uns anys em van fer funcionari i vaig passar de ser laboral de merda (en perdó) a funcionari de caguera (perdó, volia dir carrera...) Però això ja és una altra història.
Potser algun dia, quan em jubili em posaré a escriure les meves memòries...