dissabte, 25 de gener del 2014

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-01-2014

La millor manera de deixar la brossa al contenidor.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA



Anit l'auditori de lo Casal, va tenir lloc la tercera assemblea general després de la constituent de l’1 de març de l’any passat i l’extraordinària del 19 d’agost.
Els principals punts de l’ordre van ser els següents:
-Renovació de càrrecs, tan de la junta de govern com de la tècnica.
-Memòries de la passada temporada del president i del cap de colla.
-Objectius per al 2014 per part del president i el nou cap de colla.
-Possibilitat de portar altres símbols a la camisa a part del nus antitransvasista.
A l’assemblea hi van participar més de 60 persones, més del 40% de la massa social de l’entitat i va ser molt participativa, sobre tot quan es va debatre portar altres símbols a la camisa. Finalment, l’assemblea va aprovar deixar-ho tal com es va aprovar a l’assemblea constituent a proposta dels fundadors de la colla.


     

Un problema de velocitat

Carles Ramió
Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració (UPF)

La comunitat internacional necessita temps per assumir un procés independentista vertiginós

En el procés independentista català tot ha anat molt ràpid. El punt d'inflexió: la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. A ulls de l'opinió pública, el moviment independentista s'inicia l'11 de setembre de 2012 després d'un treball previ impressionant de picar pedra de l'Assemblea Nacional Catalana. En aquest període de temps tan escàs els èxits han estat brutals i ni tan sols imaginats pel més entusiasta dels secessionistes: una opinió pública a Catalunya totalment dominada pels independentistes sota el paraigua del dret a decidir que té totes les virtuts de la democràcia popular, i unes eleccions catalanes que han obligat el president de la Generalitat a agafar la directa cap a la independència a falta d'opcions més d'acord amb el conservadorisme i el tacticisme dels dos partits polítics que lidera. A més, l'independentisme suma adeptes de forma gairebé geomètrica entre els votants fins a arribar a percentatges difícils d'imaginar fa poc temps.

ARA Estem en un moment d'efervescència en què sembla que tot és possible, que la independència està a la cantonada. Però res més lluny de la realitat, ja que els següents passos són d'una dificultat enorme i casen malament amb l'entusiasme i les urgències que es viuen en part de l'opinió pública catalana.
I és que ara el procés depèn de tercers i ha deixat de ser un producte de consum intern. Depèn d'Espanya i depèn, especialment, del context internacional. Els espanyols es van anar acostumant a l'estratègia catalana pujolista de demanar i demanar però sense trencar mai les regles del joc. És des de fa molt poc que s'han adonat que ara el joc és un altre, totalment diferent i radical. Necessiten el seu temps per pair un canvi tan sorprenent i espectacular. La comunitat internacional encara ha arribat més recentment a la bona nova que ja es dóna per feta a Catalunya, i ara mateix només està començant a computar que a Catalunya i a Espanya hi ha un problema.
Comento això, que és obvi, per fer notar que hi ha una falta de sintonia, pel que fa a velocitat i temps, entre el que es pensa a Catalunya i el que es pensa a fora. Espanya, encara que fos madura, liberal i amb mentalitat oberta (que no és el cas), necessitaria temps per rumiar i pair aquesta radical transformació, igual que van fer en el seu moment el Canadà amb el Quebec i la Gran Bretanya amb Escòcia. A nivell internacional això encara és més lent si es vol alguna complicitat, encara que sigui parcial i precària. L'orquestra internacional digereix de manera molt lenta els canvis polítics. Per exemple, Europa encara no ha estat capaç de reaccionar davant l'auge de països que d'emergents han passat a dominants. L'economia mundial va molt ràpida. La política i l'opinió pública internacional, molt més lentes. La seva lentitud exaspera.
És per això que penso que a velocitat de vertigen l'estratègia independentista està a punt de xocar amb la capacitat d'absorció de noves realitats per part de la comunitat internacional, per no parlar de la capacitat per part espanyola. Entenc el ritme de llebre dels independentistes, preocupats perquè si frenen l'empenta poden perdre força en una opinió pública domèstica en què tot és favorable als seus interessos i perquè una vegada la crisi s'apagui els ànims poden refredar-se. Però a partir d'ara la velocitat hauria de ser la d'una tortuga que amb el seu pas lent pot sumar forces a nivell internacional. I en aquest joc de bona o mala gestió de velocitats tan contradictòries és on se situarà l'èxit o el fracàs del procés independentista català.
Siguem sensats: no és possible exigir a Espanya i a la comunitat internacional que assumeixin de forma ràpida una nova realitat que fins i tot es fa difícil d'absorbir per bona part dels catalans. A Catalunya vivim canvis de tota mena que estem assumint de forma molt ràpida, però és difícil exigir als de fora que els digereixin amb la mateixa rapidesa, ja que per a ells som un problema o una incògnita més a aclarir entre molts altres (en el cas d'Espanya) i un problema nou i molt marginal (en el cas internacional).
Els processos de secessió, que són molt rars al món, requereixen molta tenacitat i resistència per part del secessionisme per anar situant la seva demanda en l'agenda internacional i fins i tot l'estatal. Hem anat molt ràpid per començar a competir una marató i la vam iniciar com si fóssim velocistes, quan la prova resulta que és de resistència. O canviem el ritme o acabarem perdent força. La llebre (una part de Catalunya) ho té malament amb la tortuga internacional i l'espanyola, i més si aquesta última està dirigida per un adormit Rajoy que domina la gestió de la lentitud com ningú.

divendres, 24 de gener del 2014

MALA MAROR AL SI DEL PSC



Marina!, Joan Ignasi!, Núria! A la darrera fila!!
 
No estem a classe, sinó al Parlament de Catalunya i no, no ha estat la Núria de Gispert qui els ha enviat, sinó el seu propi grup parlamentari, el PSC.
Diu la direcció del partit que han contravingut el mandat que va sortir del Comitè Nacional (el màxim òrgan entre congressos) Però sembla ser que han fet la Marina, el Joan Ignasi i la Núria no ha estat res més que fer el que deia el programa electoral del PSC de les darreres eleccions autonòmiques, o sigui, només fa una mica més d’un any.
El Comitè de Garanties del Partit (quines garanties?) els ha apartat cautelarment de tots els càrrecs orgànics del partit i el grup parlamentari, per acabar-ho d’adobar els ha relegat a parlamentaris rasos, es a dir, sense cap tipus de càrrec ni al plenari ni a les diferents comissions que conformen la cambra catalana. Aquests tres són els díscols, tota al resta, no.
Quan es va fundar el PSC allà per l’any 1976, es va aconseguir ajuntar en el mateix partit tots els corrents socialistes que hi havia a Catalunya en aquell moment: El PSC Congrés de Joan Raventós, el PSC reagrupament de Verde i Aldea i la branca espanyola del PSOE. Durant molts d’anys es va aconseguir una pau interna basada amb els principis de la seva fundació. A saber, el catalanisme polític i una ideologia progressista que permetés assolir amb garanties els reptes que plantejava el futur.
Durant dècades els dirigents del partit i els que pul·lulaven pel seu costat: el mateix Raventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Montilla i el propi Miquel Iceta que va ser ma dreta de Montilla, però que darrerament l’han apropat al ramat per a desequilibrar una mica més les forces.
La direcció actual del PSC ha deixat enrere la línia que havia seguit fins ara: només acceptarem una consulta si aquesta està pactada amb l’Estat. Per a posar-se al braços del PSOE que, en cap cas vol sentir parlar de fer cap consulta secessionista a Catalunya: Ja sabeu, allò de ¡España una y no cincuenta y una!
Fa uns anys, davant la línia catalanista del partit (Maragall i fins i tot Montilla), els crítics eren els més espanyolistes, liderats per l’exministre Celestino Corbacho. Fins i tot es va dir que volien segregar-se i crear la branca catalana del PSOE  que, a diferència del PSC que és (o hauria de ser) un partit polític diferent al PSOE, seria una federació d’aquell, amb dependència total del Comitè Central del partit a Madrid.
Però les tornes han canviat i ha estat degut a la corrent sobiranista que ha inundat Catalunya en els darrers anys. Ara Corbacho ja no se’n vol anar (si és que alguna vegada li va passar pel cap, ja que només eren rumors) i s’ha convertit en un dels homes forts del que s’ha vingut a nomenar el Nou PSC. La seva influència, juntament amb la d’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat sobre Pere Navarro ha estat decisiva en els darrers temps, fins al punt que s’ha convertit en l’opinió majoritària. La qual cosa no és d’estranyar perquè la majoria dels dirigents territorials i que normalment han vingut ocupant càrrecs orgànics al partit, sempre sé solen apropar als corrents dominants; mentre uns pocs són els rebels, els díscols, els refusats i repudiats per la majoria. Entre aquests darrers estan els tres diputats apartats, però també d’altres militants que en el passat van formar part de l’executiva del partit i van tenir una representació pública important, també dirigents territorials del partit com Marc Mur, alcalde de Flix o José Emilio Bertomeu, alcalde de Deltebre, però també molts d’altres militants i simpatitzants anònims que, com jo van firma el manifest en suport dels tres diputats apartats de les seves responsabilitats de partit.
Molt mala maror en un PSC que, segons les enquestes, va a la baixa i el que es pitjor, no atrau a la joventut. Una joventut molt necessària per a fer els consegüents canvis generacionals, però també per garantir els vots necessaris que permetin uns bons resultats electorals per a tenir garanties de govern què és el que ha de poder aspirar qualsevol partit polític.