Marina!, Joan Ignasi!, Núria! A la
darrera fila!!
No estem a classe, sinó al Parlament
de Catalunya i no, no ha estat la Núria de Gispert qui els ha enviat, sinó
el seu propi grup parlamentari, el PSC.
Diu la direcció del partit que han contravingut
el mandat que va sortir del Comitè Nacional (el màxim òrgan entre congressos)
Però sembla ser que han fet la Marina, el Joan Ignasi i la Núria no ha
estat res més que fer el que deia el programa electoral del PSC de les
darreres eleccions autonòmiques, o sigui, només fa una mica més d’un any.
El Comitè de Garanties del Partit (quines
garanties?) els ha apartat cautelarment de tots els càrrecs orgànics del
partit i el grup parlamentari, per acabar-ho d’adobar els ha relegat a
parlamentaris rasos, es a dir, sense cap tipus de càrrec ni al plenari
ni a les diferents comissions que conformen la cambra catalana. Aquests
tres són els díscols, tota al resta, no.
Quan es va fundar el PSC allà per l’any
1976, es va aconseguir ajuntar en el mateix partit tots els corrents socialistes
que hi havia a Catalunya en aquell moment: El PSC Congrés de Joan Raventós,
el PSC reagrupament de Verde i Aldea i la branca espanyola del PSOE. Durant
molts d’anys es va aconseguir una pau interna basada amb els principis
de la seva fundació. A saber, el catalanisme polític i una ideologia progressista
que permetés assolir amb garanties els reptes que plantejava el futur.
Durant dècades els dirigents del partit
i els que pul·lulaven pel seu costat: el mateix Raventós, Raimon Obiols,
Narcís Serra, Pasqual Maragall, Montilla i el propi Miquel Iceta que va
ser ma dreta de Montilla, però que darrerament l’han apropat al ramat
per a desequilibrar una mica més les forces.
La direcció actual del PSC ha deixat
enrere la línia que havia seguit fins ara: només acceptarem una consulta
si aquesta està pactada amb l’Estat. Per a posar-se al braços del
PSOE que, en cap cas vol sentir parlar de fer cap consulta secessionista
a Catalunya: Ja sabeu, allò de ¡España una y no cincuenta y una!
Fa uns anys, davant la línia catalanista
del partit (Maragall i fins i tot Montilla), els crítics eren els més espanyolistes,
liderats per l’exministre Celestino Corbacho. Fins i tot es va dir que
volien segregar-se i crear la branca catalana del PSOE que, a diferència
del PSC que és (o hauria de ser) un partit polític diferent al PSOE, seria
una federació d’aquell, amb dependència total del Comitè Central del partit
a Madrid.
Però les tornes han canviat i ha estat
degut a la corrent sobiranista que ha inundat Catalunya en els darrers
anys. Ara Corbacho ja no se’n vol anar (si és que alguna vegada li va
passar pel cap, ja que només eren rumors) i s’ha convertit en un dels
homes forts del que s’ha vingut a nomenar el Nou PSC. La seva influència,
juntament amb la d’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat sobre
Pere Navarro ha estat decisiva en els darrers temps, fins al punt que s’ha
convertit en l’opinió majoritària. La qual cosa no és d’estranyar perquè
la majoria dels dirigents territorials i que normalment han vingut ocupant
càrrecs orgànics al partit, sempre sé solen apropar als corrents dominants;
mentre uns pocs són els rebels, els díscols, els refusats i repudiats per
la majoria. Entre aquests darrers estan els tres diputats apartats, però
també d’altres militants que en el passat van formar part de l’executiva
del partit i van tenir una representació pública important, també dirigents
territorials del partit com Marc Mur, alcalde de Flix o José Emilio Bertomeu,
alcalde de Deltebre, però també molts d’altres militants i simpatitzants
anònims que, com jo van firma el manifest en suport dels tres diputats
apartats de les seves responsabilitats de partit.
Molt mala maror en un PSC que, segons
les enquestes, va a la baixa i el que es pitjor, no atrau a la joventut.
Una joventut molt necessària per a fer els consegüents canvis generacionals,
però també per garantir els vots necessaris que permetin uns bons resultats
electorals per a tenir garanties de govern què és el que ha de poder aspirar
qualsevol partit polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada