A ningú sé li escapa que dintre d’una mica més
de mig any s’hauran de configurar les candidatures per a concórrer a les
eleccions municipals del mes de maig de 2015.
Ara mateix ens troben en un moment encara molt
embrionari. Segurament alguns dels alcaldes i alcaldesses encara no han decidit
si repetiran o donaran pas a un altre candidat que encapçali un nou projecte
amb renovades idees.
En canvi n’hi ha d’altres que ja han anunciat
públicament la candidatura, com és el cas de Paco Miró, alcalde de Godall
durant els darrers anys i que ara vol donar el salt a l’alcaldia
d’Amposta.
La candidatura de Miró va ser votada durant
una assemblea general de militants de l’agrupació local, a la que jo no hi vaig
assistir. No havien passat 24 hores que em va trucar per a dir-me que volia
parlar amb mi. Varem quedar per a uns dies més tard.
La nostra reunió va ser cordial i distesa. El
candidat em va demanar suport i la meva resposta va ser:
-Ara per
ara, la decisió que acabi prenent, no tindrà tant a veure amb tu com amb el
context general de la situació del partit (PSC)
Era el mes d’abril i en aquell moment ningú
podia imaginar-se que la situació interna del PSC patís un deteriorament tan
gran com el que hem viscut durant les darreres setmanes.
Els esdeveniments es van precipitar després de
les eleccions europees el 25 de maig, on tant el PSOE com el PSC van treure els
pitjors resultats de la història recent. Rubalcaba va anunciar ràpidament que
plegava i Pere Navarro ho va fer unes setmanes després al veure (no ens
enganyem), que no tenia el suport suficient dintre del partit; ni tant sols
d’aquelles persones que el van proposar i li van donar confiança durant bona
part del seu mandat.
El PSC de l’època de Navarro es recordarà per
haver perdut l’essència a l’abandonar els principis del catalanisme militant.
La foto amb la lideressa del PPC i d’altres càrrecs institucionals del
PP a Catalunya celebrant amb cava el dia de la Constitució, no li va fer gens
de bé, sinó tot el contrari. Aquest gest que, en un altre temps, podria ser
totalment innocent, es va interpretar com una traïció a molts militants que
havíem donat suport incondicional a Pasqual Maragall i varem votar el nou
Estatut pensant que seria una bona eina per a encarar el futur més proper. Però
primer els polítics i més tard els magistrats en nom de la Constitució, van
retallar sensiblement les legítimes aspiracions d’obtenir més autogovern.
A partir d’aquell moment els esdeveniments es
van precipitar a un ritme de vertigen: consultes, actes, manifestacions,
votacions, eleccions... La conseqüència de totes aquestes mostres de
sobiranisme ha estat la convocatòria d’un referèndum per al poper 9 de novembre
on s’haurà de votar quin estatus es vol per a Catalunya: seguir formant part
d’Espanya o no.
La renuncia del PSC al dret a decidir
del poble de Catalunya va desencadenar els fets. L’escenificació de les
desavinences internes va venir de la ma dels tres diputats (Elena, Tura i
Ventura –exalcaldessa d’Ulldecona-) al trencar la disciplina de vot, per la
qual cosa van ser apartats dels càrrecs orgànics que tenien al si del partit.
Si no arriba una solució aviat, la divisió del
PSC serà imminent, tal i com em van anunciar fa pocs dies (de moment, Joan
Ignasi Elena ja s’ha donat de baixa del partit i ha abandonat el grup
parlamentari)
I a partir d’aquí ve el gran dilema: A quants
pobles es presentaran candidatures socialistes amb les sigles del PSC? Segurament
només en aquells on sigui més fàcil assolir la victòria com el Mas de
Barberans.
I és que molts socialistes ens hem quedat
orfes de partit i prendre una decisió no serà fàcil. De fet, serà molt
complicat.
