ORFES DE PARTIT

A ningú sé li escapa que dintre d’una mica més de mig any s’hauran de configurar les candidatures per a concórrer a les eleccions municipals del mes de maig de 2015.

Ara mateix ens troben en un moment encara molt embrionari. Segurament alguns dels alcaldes i alcaldesses encara no han decidit si repetiran o donaran pas a un altre candidat que encapçali un nou projecte amb renovades idees.

En canvi n’hi ha d’altres que ja han anunciat públicament la candidatura, com és el cas de Paco Miró, alcalde de Godall durant els darrers anys i que ara vol donar el salt a l’alcaldia d’Amposta.

La candidatura de Miró va ser votada durant una assemblea general de militants de l’agrupació local, a la que jo no hi vaig assistir. No havien passat 24 hores que em va trucar per a dir-me que volia parlar amb mi. Varem quedar per a uns dies més tard.

La nostra reunió va ser cordial i distesa. El candidat em va demanar suport i la meva resposta va ser:

-Ara per ara, la decisió que acabi prenent, no tindrà tant a veure amb tu com amb el context general de la situació del partit (PSC)

Era el mes d’abril i en aquell moment ningú podia imaginar-se que la situació interna del PSC patís un deteriorament tan gran com el que hem viscut durant les darreres setmanes.

Els esdeveniments es van precipitar després de les eleccions europees el 25 de maig, on tant el PSOE com el PSC van treure els pitjors resultats de la història recent. Rubalcaba va anunciar ràpidament que plegava i Pere Navarro ho va fer unes setmanes després al veure (no ens enganyem), que no tenia el suport suficient dintre del partit; ni tant sols d’aquelles persones que el van proposar i li van donar confiança durant bona part del seu mandat.

El PSC de l’època de Navarro es recordarà per haver perdut l’essència a l’abandonar els principis del catalanisme militant. La foto amb la lideressa del PPC i d’altres càrrecs institucionals del PP a Catalunya celebrant amb cava el dia de la Constitució, no li va fer gens de bé, sinó tot el contrari. Aquest gest que, en un altre temps, podria ser totalment innocent, es va interpretar com una traïció a molts militants que havíem donat suport incondicional a Pasqual Maragall i varem votar el nou Estatut pensant que seria una bona eina per a encarar el futur més proper. Però primer els polítics i més tard els magistrats en nom de la Constitució, van retallar sensiblement les legítimes aspiracions d’obtenir més autogovern.

A partir d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar a un ritme de vertigen: consultes, actes, manifestacions, votacions, eleccions... La conseqüència de totes aquestes mostres de sobiranisme ha estat la convocatòria d’un referèndum per al poper 9 de novembre on s’haurà de votar quin estatus es vol per a Catalunya: seguir formant part d’Espanya o no.    

La renuncia del PSC al dret a decidir del poble de Catalunya va desencadenar els fets. L’escenificació de les desavinences internes va venir de la ma dels tres diputats (Elena, Tura i Ventura –exalcaldessa d’Ulldecona-) al trencar la disciplina de vot, per la qual cosa van ser apartats dels càrrecs orgànics que tenien al si del partit.

Si no arriba una solució aviat, la divisió del PSC serà imminent, tal i com em van anunciar fa pocs dies (de moment, Joan Ignasi Elena ja s’ha donat de baixa del partit i ha abandonat el grup parlamentari)  

I a partir d’aquí ve el gran dilema: A quants pobles es presentaran candidatures socialistes amb les sigles del PSC? Segurament només en aquells on sigui més fàcil assolir la victòria com el Mas de Barberans.  

I és que molts socialistes ens hem quedat orfes de partit i prendre una decisió no serà fàcil. De fet, serà molt complicat.