Hi ha qui diu que la confessió de divendres de Jordi Pujol no va ser fruit de la improvisació, ni de la casualitat. Que va ser degut a una campanya perfectament planificada i amb una finalitat ben definida.
¿Penseu que ha esta casualitat que Jordi Pujol hagi fet aquestes declaracions només uns dies després de la retirada política de son fill Oriol? HI ha qui comenta en privat de que no, que tot forma part de la mateixa cosa.
Quan un got ja està ple del tot, una simple gota el va vessar. Darrerament havien estat tants els casos que afectaven a la família Pujol que s’havia de buscar una decisió contundent.
Fa uns mesos, el diari el Mundo va destapar (citant fons de la Policia Nacional) que la família Pujol tenia una gran fortuna a Suïssa. En aquell moment Pujol i els seus van fer el que sempre es fa en aquests casos: negar-ho tot. Era qüestió de temps que el tema sortís a la llum amb totes les evidències necessàries. Això podria passar properament.
Recordeu que quan Pujol es va declarar culpable de frau fiscal per no haver declarat mai l’herència de son pare, en el mateix acte va eximir els seus fills. Però si la justícia fa el que ha de fer, evidentment l’intent de Jordi Pujol de voler carregar-se amb totes les culpes, no tindrà cap efecte, ja que els casos que afecten sobre tot als seus fills Jordi i Oriol res tenen que veure amb l’herència del seu iaio.
Personalment em crida molt l’atenció de l’evolució del pare espiritual del nacionalisme català.
Pujol va començar a adquirir certa notorietat durant el conegut com a fets del Palau de la Música (no confondre amb el cas Palau de la Música) Era l’any 1960 i el Palau de la Música va organitzar un acte d’homenatge al poeta Joan Maragall. Les autoritats de l’època van prohibir expressament que l’Orfeó Català interpretés el Cant de la Senyera, el que es considerava que era el seu himne.
Davant les autoritats franquistes de l’època i mentre l’Orfeó s’estava callat, un grup d’assistents el van cantar amb l’enrenou que es va muntar. Hi van haver detencions, entre les quals la de Jordi Pujol que, encara que no hi era present, si que formava part dels organitzadors de l’acte. Sé li va fer un consell de guerra i se’l va empresonar. Ja havien fet un màrtir de la causa catalanista. Si no hagués passat això, segurament, Pujol, no hauria tingut la popularitat que va tenir entre la classe benestant de la societat barcelonina de l’època.
Aquest bagatge li va servir molt a l’hora de donar el pas a la política. Haver estat presoner polític del franquisme era com un aval que obria moltes portes.
Van haver de passar molts d’anys, tants com més de 30, per a que Jordi Pujol patís la seva primera transformació important. Des sobte es va declarar independentista convers. Ell que mai havia girat l’esquena a Espanya on sempre havia anat a pidolar, volia ser autosuficient.
Finalment i és quan tots varem caure de cul (potser alguns només van aparentar que ho feien), va ser el passat divendres 25 de juliol (curiosament la festa del patró d’Espanya) quan es va declarar culpable dels seus pecats de joventut al no haver declarat l’herència que el seu pare li havia deixat a Suïssa.
Hi haurà properament un ou capítol. Com cantava la Plateria, la vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida...
De moment, Maria Victoria Álvarez, la que va ser amant de Jordi Pujol Ferrusola, en una entrevista que va donar dissabte a la Sexta, va dir: El més gros encara no ha sortit. I mol em temo que aquesta senyora deu de saber moltes coses de la família Pujol-Ferrusola.
