La confessió de Jordi Pujol, admetent que té diners a l'estranger des de fa 34 anys i que durant tot aquest temps els ha amagat de l'obligatòria tributació fiscal, és un terratrèmol que destrueix l'ànima íntima de Catalunya. El mal que ha fet l'expresident de la Generalitat és d'unes dimensions colossals i l'impacte té uns efectes estremidors sobre l'autoestima i la dignitat del poble català.
Jordi Pujol ha mentit i ens ha mentit durant 34 anys, 23 dels quals com a president de la nostra màxima institució d'autogovern. Tot era mentida i la mentida continua. El seu comunicat del 25 de juliol és una altra mentida. El cuento de l'herència del seu pare Florenci és insostenible i, en els pròxims dies i setmanes, ho anirem descobrint i sabent.
Els noms de Philip Bolich –el testaferro d'Andorra-, de Herbert Rainford Towning –el testaferro de Londres-, d'Alexander Wolfgang Ospelt –el testaferro de Liechtenstein- i d'Elisabeth Schoenenberger –la testaferro de Suïssa- adquiriran aviat una gran notorietat pública. Els quatre milions d'euros ingressats a la Banca Privada d'Andorra (BPA) són només la punta de l'iceberg del sofisticat entramat societari i econòmic muntat per la família Pujol per evadir i camuflar, durant anys desenes de milions d'euros. Diuen que més de 500.
D'on procedien aquests diners? Suposadament, una part ve del botí escaquejat pels Pujol abans de la fallida del grup Banca Catalana. L'altra, de la trama de cobrament de comissions muntada per Jordi Pujol Jr. al seu despatx del carrer Ganduxer, sota la supervisió directa de Marta Ferrusola. Una tercera, de l'espoli del Palau de la Música i d'altres operacions relacionades amb negocis fets sota l'empara de la Generalitat.
En aquesta nova etapa que s'ha obert el 25 de juliol, tornaran a ressuscitar els famosos documents d'Heinrich Kieber, l'exempleat de la banca LGT de Liechtenstein que va destapar, l'any 2008, una enorme bossa d'evasors fiscals que s'amagaven en aquest petit principat alpí. Entre els noms que figuraven a la'llista Kieber' hi havia Artur Mas Barnet, el pare de l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, que hi figurava com a beneficiari. Tard o d'hora, s'acabarà demostrant que la trama exterior muntada pels Pujol estava connectada amb LGT i que, en realitat, Artur Mas –a través del seu pare- és un dels testaferros d'aquest "botí pujolià", que té ramificacions en diversos paradisos fiscals, i que si ocupa el càrrec que ocupa és per aquesta compromesa condició de fiduciari de confiança.
La demolició de Jordi Pujol serà dura i implacable. El nom de la seva família quedarà enfangat i proscrit de la història pels segles dels segles, com passa amb els Millet, els Urdangarin, els Ruiz Mateos o els Gil y Gil. L'expresident de la Generalitat té una sortida per merèixer la indulgència, a ulls dels poders centrals de l'Estat, que el tenen enganxat pel coll: abjurar públicament del projecte sobiranista i declarar que la independència és una quimera inviable. Però no pot fer-ho: cremaria, als seus 84 anys, tota la seva trajectòria personal i política.
Amb la confessió del 25 de juliol, no només el pujolisme ha quedat tocat de mort. Tot el moviment catalanista –que arrenca l'any 1833 amb l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau- arriba a un dramàtic "cul de sac". Jordi Pujol era el continuador, l'exegesi i la síntesi de Valentí Almirall, Torras i Bages, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó, Francesc Macià, Lluís Companys… La seva monstruosa mentida anorrea els treballs, els anhels i els sacrificis de milions i milions de catalans que ens han precedit. Però també dels que ara branden amb més ímpetu el llegat de la senyera: Oriol Junqueras, Muriel Casals, Carme Forcadell…
L'escenari que l'expresident té al davant és esfereïdor. No només ha d'afrontar la ruïna personal i la de la seva família. Haurà de comparèixer públicament i donar explicacions al poble de Catalunya, a través del Parlament i de TV3. Perdrà els privilegis que encara té: despatx, secretaris i cotxe oficial a càrrec de la Generalitat. Haurà de tancar el Centre d'Estudis Jordi Pujol i deixar de donar conferències i participar en actes públics. La seva agenda internacional quedarà eliminada. No podrà trepitjar els pobles de Catalunya i s'haurà de tancar a casa, com un Fèlix Millet qualsevol. El partit que va fundar,Convergència Democràtica, li exigirà que plegui (desagraïts!). També de la seva cort d'aduladors sortiran ara les crítiques més despietades (hipòcrites!).
Tots, d'una manera o altra, som fills de Pujol. En el meu cas, em vaig emancipar de molt jove, l'any 1979 quan, treballant a la redacció d'El Correo Catalán, propietat aleshores de Jordi Pujol, vaig patir l'"això no toca" i vaig decidir marxar, amb una mà al davant i una mà al darrere, per poder ser lliure i lluitar, des de les trinxeres del periodisme, per la causa d'una Catalunya neta i oberta. I aquí continuo, conscient que aquest 25 de juliol ha començat un nou capítol en la meva i en les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada