Al meu escrit de dissabte ja anomenava a Jordi Pujol el Molt Poc Honorable. Fins i tot demanava que sé li retirés el títol de President de la Generalitat igual com va fer la UCI amb Lance Armstrong.
Pel que sembla l’honor històric d’haver estat durant 23 anys President de la Generalitat no li trauran, però si tot la resta d’honors com la pèrdua del títol de Molt Honorable, a més de les retribucions que percebia com expresident, l’oficina, el personal al seu servei, el cotxe oficial i el xofer.
Dimarts, Artur Mas, durant la compareixença que va fer davant els mitjans de comunicació, va anuncia que l’expresident renunciaria a totes aquestes prebendes; la qual cosa vol dir que en 4 dies, Pujol, per voluntat pròpia encara no ho havia fet.
Ja sé que d’honrat no té res. Si algú podia tenir dubtes, a partir de divendres van quedar dissipats. Però tot hi això, Pujol, divendres, després de la confessió hauria d’haver renunciat a tots els privilegis que tenia.
Per cert, els privilegis de Pujol van ser aprovats pel Parlament de Catalunya poc abans de que acabés el darrer mandat, la qual cosa vol dir que es fa ver pensant amb una jubilació d’or.
Però encara hi ha un altre tema que no s’ha tocat: No hauria de tornar Pujol tots els diners que ha percebut durant més de 10 anys? O el que és el mateix, aquesta renúncia a les prebendes no hauria de ser en efectes retroactius?
Una de els coses que m’ha cridat l’atenció durant aquest dies és l’actitud de la majoria dels convergents cap el qui va ser el seu pare espiritual. De tenir-lo al pedestal ha passat a ser com un infectat de qui tothom se’n aparta.
Si els que han conviscut amb ell i el tenien com a referent ara el repudien, aquells que mai li havíem tingut cap tipus de consideració, a partir d’ara què haurem de fer? Insultar-lo directament?
Sempre havia comparat a Pujol amb el Cid Campeador. La llegenda del Cid diu que va guanyar una batalla després de mort. Quan va morir Rodrigo Díaz de Vivar, els seus el van lligar al seu cavall i el van posar al capdavant de les tropes cristianes. En veure’l, els moros van marxar foragitats. Igual feia CiU. Molts d’anys després de retirat, Pujol seguia sortint a tots els mítings importants de CiU. Era una garantia d’èxit, una espècie d’amulet.
A partir d’ara l’enterraran al bell mig d’un desert llunyà per a que ningú pugui trobar mai el seu cos i l’esborraran de la memòria col·lectiva com si mai hagués existit.
Però una cosa perdurarà. Mal que els pesi als convergents, són hereus del pujolisme i trencar amb la forma de fer política els serà molt més costós. Que ara no em diguin que per ells ha estat un llast, ja que mentre les coses van anar bé, prou que seguien la seva doctrina fil per randa. Al territori hi tenim clars representants: Roig, Sabanza, Sancho, Xavier Pallarés i tants d’altres reiets de taifes que en lloc de ciutadans tenien vassalls i pobre d’aquell que no acatava el seu poder.
Per acabar, ara que, finalment, ERC ha accedit a demanar la compareixença de Pujol al Parlament, perquè CiU s’hi segueix negat? A que tenen por? Si volen passar pàgina, que comencen per aquí.
