dilluns, 27 d’octubre del 2014

BARCELONA AVUI

















UNA ANÈCDOTA SOBRE EL CANVI D’HORA

 Ja fa anys, més de 20 amb tota seguretat, un diumenge pel matí vaig quedar amb el meu amic Paco d’Ulldecona per anar a visitar el Museu del Montsià (des de fa un parell d’anys Museu de les Terres de l’Ebre) Hi havíem d’anar acompanyats de les nostres respectives esposes.
Si alguna cosa ha caracteritzat sempre els nostres amics d’Ulldecona ha estat la falta de puntualitat. Aquell dia no ho recordo (els anys no perdonen) si havíem quedat a les 10 o tal vegada a les 11, però van arribar quan ja havien tocat les 12.
De casa nostra al museu no hi ha més de 5 minuts caminant. Certament no portàvem pressa, ja que només es tractava de fer una visita ràpida al museu, sense reparar massa en detalls.
Potser eren ¾ d’una quan hi varem arribar. Encara teníem més d’una hora. Però per a la nostra sorpresa, l’encarregat de vendre’ns les entrades ens va dir que anava a tancar...
Varem mostrar la nostra sorpresa, ja que segons el rellotge encara faltava més d’una hora.
-És que no vaig canviar d’hora i aquest matí he vingut una hora abans, així que tancaré ara mateix –ens va dir-.

No varem saber que contestar d’atònits que ens varem quedar...
Després varem comentar coses com aquestes:

-I qui ens assegura que realment ha obert un hora abans. Tal vegada tenia ganes de plegar aviat...
-A més, si s’havia equivocat, era el seu problema i, per tant hauria d’haver tancat a l’hora oficial de tancament, no una hora abans.


Tinguérem que tornar un altre dia, ja que aquell, com es sol dir, ens donarem amb la porta als morros.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ V











La dura caiguda

JOAN J. QUERALT
Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Macerat en la tòxica salsa de la desinformació, el desconeixement i l'exageració, hem tingut notícia del registre de domicilis particulars i d'altres locals vinculats a Oleguer Pujol i socis, en especial de Luis Iglesias, gendre d'Eduardo Zaplana.
Els negocis, pel que ha transcendit, sembla que tenen a veure amb inversions immobiliàries no totalment transparents per a Hisenda a l'haver-se generat amb diners fiscalment opacs. Els pròxims dies o mesos sabrem més de la realitat i l'abast d'aquestes operacions i de quants implicats les protagonitzen. Si el volum que se cita, més de 2.000 milions d'euros (el que és una autèntica barbaritat), resultés cert, estaríem davant d'operacions realitzables solament amb instruments financers molt potents, fora de l'abast de mers particulars pròspers. Estem davant d'instruments financers complexos, però de relativa fàcil realització o transmissió, no radicats a Espanya, però dirigits des d'aquí.
Sigui com sigui, el remolí de processos que plana sobre els Pujol-Ferrusola individualment i/o col·lectivament -tot i tractar-se en diversos casos de causes prèvies al simulacre de confessió del patriarca de la saga- s'ha vist accelerat i incrementat per aquella sorprenent i en bona mesura esperpèntica actuació de Jordi Pujolfins al moment en dos actes: la carta en què no confessa res i la compareixença parlamentària en què bàsicament es va dedicar a divagar a més d'esbroncar els que volien saber molt més i molt més real.
Aquesta marabunta processal posarà en relleu els fils conductors del concatenat de fets irregulars. Per un costat, un amor gairebé luxuriós pels diners. Aquesta mena de priapisme econòmic acostuma a comportar, com es veu, seriosos disgustos. No menys interès despertaran les relacions dels membres del clan Pujol amb les esferes del poder, tant català com -i això sorprendrà potser més d'un- espanyol. Com vaig dir en aquestes pàgines en ocasió de la compareixença parlamentària de Jordi Pujol, van quedar patents els vincles, aquests sí indissolubles, de la casta espanyola. No solament els negocis de la majoria dels membres de la família Pujol-Ferrusola semblaven propagar-se, com els bolets, a l'ombra de les institucions públiques catalanes, sinó que tenien forts llaços amb els dels seus corresponents espanyols. D'aquesta manera s'han manifestat com a militants d'un mateix sindicat d'interessos mai aclarits.
Per últim, hi ha una cosa que, com a professor, no puc deixar passar per alt. Com la majoria de docents, exigeixo als meus estudiants esforç personal, constant i, fins i tot, extenuant, perquè es dotin de la millor formació possible. Veient disfrutar des de fa molt temps d'una posició aconseguida individualment a aquests integrants, fins i tot joves, de la fins fa ben poc més poderosa família catalana, es podria pensar que això és fruit dels valors que el patriarca encarnava i difonia als quatre vents, quan no els tirava a la cara dels seus oponents.
No obstant, tot sembla apuntar que els germans Pujol-Ferrusola van veure créixer molt precoçment els seus patrimonis, no solament sostrets a l'escrutini de l'opinió pública, sinó emparats per l'opacitat del poder. Potser algú ens reclami canviar la nostra orientació pedagògica per una altra de més realista. Ja ho hem dit: pròximament confirmarem moltes sospites.