EL BAGATGE DEL PETIT NICOLÁS

Diuen els experts que Francisco (Fran) Nicolás, més conegut com el Petit Nicolás, té un perfil psicològic paregut al de l’Enric Marco, el que fora secretari general de la CNT de Catalunya i president d’Amical Mauthausen: a partir de vivències reals es creen la seva pròpia fantasia i, finalment, sé l’acaben creient.

Però desgraciadament, la història recent d’Espanya està plena de personatges singulars que han fet córrer rius de tinta al voltant de la seva figura. Algun d’ells, com Manuel Prado y Colón de Carvajal va arribar a ser senador per designació reial l’any 1977 abans d’ingressar a la presó.

Altres personatges que també han donat que parlar, com per exemple Francisco Paesa (espia o suposat espia) o Dionisio Rodríguez Martín, alies el Dioni, lladre.

A la llista hi podríem incloure, encara que en un altre nivell, els polítics i persones vinculades que han estat implicats en casos de corrupció i tota mena de tripijocs. Molts d’ells populistes als qui no els han caigut les anells a l’hora d’inaugurar un aeroport on mai ha aterrat cap avió (tret dels de paper) i no content amb això, va fer construir una gran escultura. Evidentment estic parlant de Carlos Fabra, conegut com al País Valencià com a Don Carlo.

Altres, com Camps o el seu antecessor al càrrec Zaplana, van voler convertir València en una referència mundial. No en van tenir prou en construir monumentals infraestructures, sinó que, a sobre, val organitzar esdeveniments de primer ordre per al seu lluïment personal: curses de Fórmula 1, visita del Papa.

La llista és tan llarga que seria impossible no deixar-te’n a cap. Gent sense escrúpols, que han volgut viure per sobre de les seves possibilitats, sovint acusant als ciutadans precisament d’això (de viure per sobre de les seves possibilitats) per a culpar-los de la pèssima situació econòmica del país. Pujol & fills, Rodrigo Rato, Blesa, Macià Alavedra, Manuel Bustos i un llarg etcètera...  

Amb aquests antecedents no es estrany que personatges com el Petit Nicolás, amb una gran fantasia, puguin aspirar a tenir una vida plena de relacions amb gent important per assolir l’objectiu final que no és un altre que viure en l’opulència.    

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DINAR DE FINAL DE TEMPORADA (selecció de fotos)

FUTBOL I POLÍTICA

Sóc de l’opinió que no es pot ser aficionat del Reial Madrid i a la vegada independentista. Des del meu punt de vista totes dues coses són incompatibles. Els valors que representa l’equip blanc estan a les antípodes del que significa l’independentisme.

Els pocs que es declaren del Madrid a la vegada que estan per una Catalunya independent, al·leguen en la seva defensa que no s’ha de mesclar el futbol amb la política.

Servidor no va crear el món. Tot el que hi ha m’ho he trobat fet. Tampoc em vaig inventar el futbol, ni tan sols he fundat un club. En canvi els camps de futbol s’omplen de banderes no només dels equips que estan en competició, sinó també d’aquelles que s’identifiquen en un determinat país o, si voleu, comunitat autònoma. Així, si vas al Santiago Bernabeu, a part de banderes blanques en veus unes que tenen tres franges: dues d’elles roges i l’altra groga. Algunes no porten res, altres un escut amb dues columnes, altres porten un altre escut semblant a l’anterior, però amb una àliga , fins i tot n’hi ha que porten un toro.

Si encara no ho heu deduït, totes aquestes bandereres representen simbòlicament l’estat espanyol, encara que algunes siguin representatives d’èpoques passades.

El que us acabo d’explicar no és un exemple evocador de la relació existent entre el futbol i la política. I encara os diré més. Quan juga el Barça al Bernabeu i s’escolten càntics on es diu puto Barça, puta Catalunya, no s’està fent política.

Suposo que no hi ha cap barcelonista que sé senti independentista que pensi diferent a com ho faig jo. Segur que pensa que des de fa al més de 50 anys, política i futbol estan estretament lligats. Arribar a aquest punt, estic completament segur que si ho està llegint algú que forma part del primer grup que he citat, es a dir, del Madrid i independentista, dirà: al Camp Nou passa el mateix. Però algú ha dit el contrari?

Al Camp Nou però la simbologia és de signe contraposat. Les banderes (casualitats de la vida) també són roges i gregues, però en lloc de tenir tres franges en tenen 9, quatre de roges i cinc de grogues. També n’hi ha que tenen un triangle amb un estel al seu interior. De vegades el triangle és blau i l’estel blanc i de vegades, el triangle és groc i l’estel roig. Jo pregunto als del primer grup (als que són del Madrid i independentistes) amb quines s’hi senten més identificats.

Però això no és tot. Durant el partits que el Barça juga a casa, al minut 17 amb 14 segons, la majoria del camp, com si fos una única persona, crida una cosa així: in-inde-independencià... Igual és un càntic d’ànims als jugadors i és que jo sóc un malpensat per imaginar-me coses que no són.

Fa només unes setmanes, TV3 va emetre un reportatge que vinculava al Madrid amb règim de Franco i relacionava el fitxatge de qui ha estat el seu jugador insígnia Alfredo di Stefano amb la intervenció d’algunes càrrecs propers al Generalísimo. Fets com aquest es deuen de considerar, des del punt de vista els aficionats del Madrid com a temes purament esportius...

Per cert, aquest reportatge no va agradar gens al club blanc que en el darrer clàssic, com a represàlia, no van deixar treballar als periodistes i tècnics de TV3.      

Per cert, les banderes amb triangles i estels només es poden mostrar al Camp Nou, si ho fas a un altre camp, t’arrisques a que vingui la policia i que té les prengui i fins i tot que t’acabi posant una multa.

Ara, expliqueu-me a mi com es pot compatibilitzar les dues coses. Com es pot ser del Madrid i mirar cap a un altre costat quan s’insulta Catalunya o s’actua contra els seus símbols.

Ho seguiré mantenint: És incompatible ser del Madrid i independentista i si algú afirma que ho és, li demano que s’ho faci mirar...  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ELS MUNTELLS