dissabte, 3 de gener del 2015

LES ALTRES RETALLADES

Des que el govern de Zapatero va reduir el sou als funcionaris, s’han patit 3 congelacions salarials. Això, si no és de domini públic, si que és una cosa que ho saben la majoria dels ciutadans del país. Ja sé que altres col·lectius han patit o estan patint situacions semblants, però el tema del que us vull parlar només afecta a un determinat col·lectiu de funcionaris (no tots ni molt menys)
Franco, a part de crear la Seguretat Social, també va crear diverses mútues de funcionaris com per exemple la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració de l’Estat (MUFACE) on encara hi ha molts de mestres, perquè estan considerats cossos nacionals, l’Institut Social de les Forces Armades (ISFAS), la Mutualidad General Judicial (MUGEJU) o la ja desapareguda MUNPAL on s’afiliaven els funcionaris de l’administració local.  
Aquestes mútues, que en principi poden significar una prebenda dels funcionaris, a la pràctica també té els seus inconvenients, com per exemple continuar pagant el 30% del cost dels medicaments quan estàs jubilat que és l’etapa on més en necessites.
Fet aquest preàmbul he de dir que des de fa anys es parla de liquidar aquestes mútues i englobar a tothom al Règim General de la Seguretat Social.
De facto, el govern de l’Estat està liquidant la mutualitat sense fer gaire soroll. I cóm ho fa? Fàcil: congelant el cost dels servei que prestes les mútues sanitàries.
Recordo que allà pels anys 80, quan preparava les oposicions per a entrar a treballar a l’Administració de l’Estat, només hi havia 3 mútues que donaven aquest servei: Asisa, Sanitas i Adeslas. Al cap dels anys se’n van anar incorporant més com Mapfre o DKV. Fins i tot algunes han anat entrant i sortint de la carta de serveis de MUFACE.
L’any passat, Adeslas, la mútua assistencial de la Caixa, per a donar el mateix servei al col·lectiu de funcionaris als que atenia, va decidir fer-los pagar un complement. Això va produir una espantada massiva cap a d’altres mútues, entre elles la meva. La majoria varem marxar a DKV.
Després d’un any tranquil, només alterat quan des del sindicats se’ns avisava de que poc a poc estan fent desaparèixer MUFACE, en plantem a principis de 2015 i, llavors, el gran sobresalt: les mútues sanitàries han dit prou i han anunciat que, a partir del mes de febrer (durant el gener es pot fer el canvi de mútua) deixaran de prestar alguns dels serveis que estan donant fins ara.
O sigui, si la mútua que ara tinc concertada (a cost zero) no vol donar-me més el tractament contra la meva malaltia, ho farà o bé, tal com va fer l’any passat Adeslas, ens farà pagar un complement que, evidentment, haurem de sufragar de les nostres butxaques i què, a la pràctica, vol dir que disposarem de menys diners que, si fa o no fa, vol dir que ens retallen.
Son les retallades que no es veuen, de les que quasi ningú parla, però que a la pràctica poden suposar una disminució substancial del nostre poder adquisitiu.
Montoro fa mesos que anuncia a bombo i platerets l’abaixada de l’IRPF i com afectarà això de positivament la butxaca dels treballadors (també dels funcionaris) Però per l’altre costat, De Guindos (MUFACE pertany al Ministeri d’Economia) ha congelat l’assignació a les mútues de salut en detriment (molt possiblement) als sous dels funcionaris.

Jo no hi veig la gràcia per cap costat.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3-01-2014

El passat mes de maig (ho recordo perquè ho veiérem en tornar d'un viatge) es van col·locar a diferents illes de contenidors una espècie de neveres de color taronja fort (vulgarment color butà) per a dipositar-hi l'oli domèstic usat. 
Però com sempre, sembla ser que hi ha gent que no se'n ha assabentat encara i el segueixen deixant al costat dels contenidors que, suposadament, tenen més prop de casa.  

LA FOTO DEL DIA 3-01-2015

Aquesta foto està feta des de Calaceit (Calaceite en castellà) Al fons i a uns 400 Km de distància es poden veure els Pirineus. Avui que, com podeu apreciar, era un dia clar, fins i tot s'hi veia la neu dels cims. 
Una vista impressionant!  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. RODEJANT LA TANCADA VII I D'ALTRES FOTOS












2015, aquest any sí, però què?

SISCU BAIGES

Tal i com tenim polaritzada Catalunya, l'expressió "2015, aquest any sí", interpretada en clau política, pot tenir dues lectures contraposades. L'expressió s'associa amb el Barça. "Aquest any, sí" s'entén popularment com que aquesta temporada els blaugranes jugaran de meravella i aconseguiran molts títols. Històricament, aquesta interpretació representa un greuge comparatiu envers d'altres clubs, especialment l'Espanyol, però ja hi estan acostumats. Per un perico, "aquest any, sí" no significa res d'especial.

En un país on ens hem passat els 365 dies de l'any discutint sobre si hem de crear un Estat independent d'Espanya o no, "aquest any, sí" té una lectura especial. Pels independentistes vol dir que 2015 serà l'any de la proclamació de la segregació catalana. Però les enquestes demostren que hi ha una meitat del país que no vol aquesta independència. Aleshores, què?

Allò que per alguns és l'èxtasi final de la seva vida per d'altres és una equivocació monumental. Veurem què passa.

Un dels avantatges de 2015 és que no serà el tricentenari de 1714, amb la qual cosa és d'esperar que el debat sobre els avantatges i inconvenients, l'encert o la insolidaritat associats a la independència sigui més seriós i profund.

Però hi ha un contingent considerable de gent que voldria interpretar el "Aquest any, sí" d'una forma diferent. La seva il·lusió seria que durant l'any nou es discuteixin qüestions que afectin més directament el dia a dia de les persones i no continuar embarrancats en la discussió d'un hipotètic futur més o menys dependent d'Espanya.

Probablement una cosa no treu l'altra. Però el que no pot ser és que una cosa tapi l'altra.

El meu desig pel 2015 és que, cap dia d'aquest any, cap conseller del govern de la Generalitat pugui fer-se la pregunta que es va autoformular el de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, no fa ni un mes: "Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?".

I no tant per la trampa que suposa exhibir el relat nacionalista perquè la gent paeixi els ajustos, com perquè el 2015, hi hagieleccions al Parlament de Catalunya o no n'hi hagi, siguin normals o plebiscitàries, mani qui mani, enterrem d'una vegada per totes l'estúpida, injusta, immoral i assassina política austericida de 2014 i precedents.

divendres, 2 de gener del 2015

SÚBDITS PER DINERS

Sembla ser que és una costum força arrelada el de repartir bufandes per Nadal. Quan es reparteixen proporcionalment i arriben a tothom, la costum és sana i fins i tot lloable. Ara bé, si es reparteix de forma desproporcionada o simplement arriba a uns quants amb qualsevol excusa, és deplorable.
Aquets darrers dies me’n he assabentat de 3 casos, tots força significatius. L’ordre en que em vaig assabentar és el següent: Ajuntament d’Amposta, Generalitat de Catalunya i Agència Estatal d’Administració Tributària. De fet tots són casos que es repeteixen any rere any i, evidentment no són els únics, ja que, amb tota seguretat n’hi ha d’haver molts més.
El cas de les bufandes a l’Ajuntament d’Amposta, per la seva proximitat, és, possiblement el que més m’indigna (si és que la indignació és quantificable) L’any passat ja va sortir a la llum amb molta força, la qual cosa no ha impedit que, aquest any es tornés a repetir. Però el més vergonyós és quan algú (donant o receptor) surten a justificar el que no és justificable baix cap concepte.
Amb aquesta tàctica, el donant, pretén (i ho aconsegueix) guanyar-se la fidelitat del receptor i així s’aconsegueixen favors mutus: tan em dones, tan et dono.
De vegades, fins i tot, es poden arribar a traspassar les línies roges de la legalitat.
En el cas de la Generalitat de Catalunya, una administració molt vinculada a CiU, no ho hem d’oblidar, el propòsit deu de ser força semblant. Mas, Mas-Colell i companyia agraeixen la submissió d’alguns càrrecs orgànics per així tenir controlat a la majoria del personal.
En el cas de l’AEAT (administració en la que treballo i conec des de dintre), el tema és diferent. de fet, l’AEAT, com a ens autònom depenent del Ministeri d’Hisenda es va crear l’any 1991. El propòsit encobert pel qual es va crear l’ens autònom va ser mirar de reduir la fuga de càrrecs que es passaven a l’empresa privada; la majoria a les consultories d’empreses d’arreu del territori, però preferentment de Madrid i Barcelona què és on es capitalitza l’activitat econòmica del país.
I és que l’administració (qualsevol administració) no pot competir amb els sous que paga l’empresa privada i per això cal buscar fórmules per a tenir el màxim contents als funcionaris de més alt rang o els de grup A1 (inspectors de finances) 
Evidentment, com més alt sigui el càrrec, més gran sol ser la bufanda que perceben. 
Mentre, a la plebe, que sol ser la resta dels personal, fins i tot inclosos els A2 (subinspectors i tècnics), reben les engrunes, proporcionalment descendents segons la categoria: C1 (administratius i agents tributaris), C2 (auxiliars), E (ordenances i personal no qualificat)       


LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 2-01-2015

D'on han sortit aquestes taronges si ho s'hi veu cap taronger? 

El més normal és que a algú sé li han fet malbé al maleter del cotxe i ha decidit tirar-les al mig del carrer. 

La foto està feta a l'avinguda de Catalunya d'Amposta, a la cruïlla amb el carrer Amèrica. 

I és el els ampostins som així de nets. Un dia d'aquests igual ens donen un premi i tot. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. RODEJANT LA TANCADA VI













Siguem realistes, demanem l'impossible

JAUME REIXACH

Els catalans representem, aproximadament, l'1,4% de la població de la Unió Europea i el 0,01% de la Humanitat. Com tots els pobles del planeta tenim les nostres tradicions i costums i és legítim que les defensem i ens en sentim orgullosos. També tenim una llengua pròpia, derivada del llatí i emparentada directament amb el castellà, el portuguès, el francès, l'italià, el romanès…

La nostra història, com la de tots els pobles del planeta, és única i irrepetible. Què hauria passat si el rei Martí l'Humà hagués deixat un hereu que hagués continuat la dinastia? Què hauria passat si el Compromís de Casp s'hagués decantat perJaume d'Urgell? Què hagués passat si la República Catalana de Pau Claris hagués triomfat sota la protecció de la dinastia borbònica francesa? Què hagués passat si el bàndol austriacista hagués guanyat la Guerra de Successió? Què hagués passat si la II República hagués esclafat el cop d'Estat del general Francisco Franco?

Són preguntes estèrils que no tenen resposta i que és inútil buscar-la. Per caminar i tirar endavant és imprescindible acceptar el principi de realitat, encara que no ens pugui plaure. I quina és la realitat de Catalunya a les acaballes d'aquest 2014, any del Tricentenari? Dono algunes coordenades:

· Catalunya és una de les 272 regions que existeixen en els 28 estats membres de la Unió Europea

· La Unió Europea treballa amb 24 llengües oficials. A banda, al Vell Continent hi ha una seixantena de llengües autòctones, entre les quals el català és la que té més parlants

· El rànquing de les llengües més útils per moure's pel món és: 1) l'anglès; 2) l'espanyol; 3) el xinès mandarí; 4) el francès; 5) l'àrab; 6) el rus; 7) l'alemany; 8) el japonès; 9) el portuguès; 10) l'italià

· Segons l'última enquesta de l'Idescat, el castellà és la llengua habitual del 50,3% de la població de Catalunya, mentre que pel 36,3% és el català. En el mateix sentit, els cognoms més abundants són, per aquest ordre: García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez, González, Gómez i Ruiz, tots ells de matriu castellana

· El PIB de Catalunya (any 2013) va ser de 192.545 milions i és la primera economia regional de l'Estat espanyol en termes absoluts. El nostre PIB per càpita és de 26.666 euros, inferior al del País Basc (29.859 e), Navarra (28.358 e) i Madrid (28.915 e). Per posar unes referències: el PIB per càpita d'Andalusia és de 16.666 euros; el del conjunt de la Unió Europea, 28.700 euros; el d'Holanda, 35.900 euros; i el de Grècia, 15.600 euros

· Els dipòsits bancaris a Catalunya sumen 190.427 milions d'euros i els crèdits concedits per les entitats financeres als particulars, empreses i administracions pugen a 284.204 milions d'euros

· El deute de la Generalitat de Catalunya és de 63.075 milions d'euros –el més alt de la història- i la qualificació de les agències de "rating" és: BBB- (Fitch), Ba3 (Moody's) i BB- (S&P), al mateix nivell del "bo escombraria" de Castella-la Manxa o Múrcia

· La Generalitat ha rebut aquest any 2014 un total de 6.959,3 milions del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i concentra el 37% d'aquestes línies de crèdit a l'Estat espanyol

· Segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA), l'atur a Catalunya és del 19,1%, mentre que al conjunt de l'Estat espanyol és del 23,7% i la mitjana europea és del 10%

· Brussel·les ja ha dit, per activa i per passiva, que Catalunya quedarà fora de la Unió Europea en cas de secessió

A partir d'aquí, que cadascú tregui les seves conclusions i actuï en conseqüència.

Bon any nou!

dijous, 1 de gener del 2015

POLÍTICS DE BAIX PERFIL

Només aquells que han fet una llista electoral saben de les dificultat que té. No és fàcil. Has d’estar molt motivat per anar-hi i de vegades, ni així, ja que pots tenir condicionants externs com per exemple l’oposició familiar.
Mireu si és difícil que sovint hi tenen que anar membres d’una mateixa família o bé fitxatges forans, es a dir, militants del partit d’altres agrupacions. Un exemple del primer cas seria la d’una diputada de CiU que va anar a una llista del PP que encapçalava son pare o l’escunyat d’un exalcalde d’Amposta que va haver de completar una llista de CiU de la Galera, allà pels anys 80, quan CiU encara no havia agafat l’empenta que va tenir després.
Encara que sembli impossible, a Amposta, els de CiU també tenen problemes a l’hora de fer-les. Però són problemes molt diferents als de la resta de candidatures. Ells hi tenen overbooking, és a dir, molta més gent de la que necessiten. Llavors, el director de campanya n’ha de descartar us quants amb el consegüent empipament.
Normalment, els de CiU, valoren a l’hora d’escollir-los per anar a la llista els vots que poden aportar. Així, escullen presidents de clubs o associacions i persones relacionades amb sectors joves o socioeconòmics de la nostra ciutat. No importa que siguin de baix perfil, el que importa és que siguin molt coneguts i ben relacionats.
Però com sabeu, CiU és una federació i a Amposta, des de sempre, s’ha respectat la proporció de 4-1 que es va establir des d’un bon començament. Però sempre quatre de CDC per un d’UDC, és a dir, els quatre primers convergents i el quart d’Unió, els 4 següents convergents i després un de UDC...
Els d’UDC ho tenen molt més fàcil, ja que el gran viver de militants es troba a una assessoria i els escull el propietari de la mateix. Així de fàcil.
Tenir està facilitat per a trobar candidats no vol dir que siguin, ni molt menys, els millors que podrien anar-hi. No cal, ja que com sempre guanyen, encara que, durant aquest anys, després de l’alcalde haguessin posat els menys capacitats, igualment haurien guanyat les eleccions per majoria absoluta.
Darrerament hi ha hagut casos molt evidents de polítics de baix perfil. I no és que ho digui jo, són fets totalment constatables.
El primer, segur que el recordareu, va ser el d’un regidor que va adreçar una carta a diversos mitjans de comunicació tractant de dropos, drogoaddictes i frustrats a tots aquells que els critiquen. Com si acceptar la crítica no anés dintre del sou (bon sou!) que s’emporten cada mes cap a casa. Volia posar guanyen, però guanyar, de vegades, és un concepte molt diferent.
La segona, en aquest cas dona, s’ha caracteritzat sovint per contestar els comentaris que fan els usuaris de Facebook quan aquests no són dels seu grat. No fa molts de dies, arran d’una controvèrsia sobre si els Reis Mags havien d’arribar a Amposta pel riu o bé per un altre lloc, va saltar tota empipada defensant la seva elecció. Fins i tot va haver un que li va dir que, com a regidora, no hauria de participar en aquests debats. Jo també o penso.
Però, en canvi, no va contestar a un correu electrònic (el darrer que li vaig enviar) quan era president de la colla castellera. Un contrast molt significatiu.
El tercer protagonista és un altre regidor i, en aquet cas m’ho van contar. Resulta que el dia 22 hi va haver el ple on es va aprovar el pressupost per al 2015. Com sempre, és un dels plens més controvertits i participatius, a part de polèmics. Sobre tot quan es debaten temes tan susceptibles com les bufandes que reben sempre un grup d’afortunats.
L’any passat el tema va despertar un gran interès, fins al punt que un grup d’empleats van publicar una carta defensant els motius pels quals, l’alcalde, els hi agraïa la seva dedicació.
No obstant, per molt interès que tingui l’alcalde en premiar als més fidels (perquè d’això es tracta), hi ha una cosa que sen diu legalitat. I no ho deu de ser tant quan hi havia dos informes (un de la secretaria i l’altre de la interventora, que s’oposaven a la mesura)
Bé, explicat tot això, i mentre els diferents portaveus deien la seva, sembla ser (això em van explicar, reitero) un regidor de l’equip de govern i del partit minoritari, va acusar de fer política a la secretaria i a la interventora per haver elaborat els informes negatius.

Explicat tot això i que segurament que a molts els pot causar certa sorpresa, acabaré dient que a mi no m’estranya que hagin a Amposta polítics de tan baix perfil, ja que si analitzem el comportament del propi alcalde, ens en adonarem que també ell ho és.          

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 1-01-2015

Les primeres fotos denúncia del 2015 no estan referides a l'estació de busos, encara que si que hi estan relacionades. 
És normal que si es canvia l'emplaçament del lloc de parada dels busos que arriben a Amposta, l'efecte més immediat és la concurrència de gent per aquella zona, tan en cotxe com a peu. 
Això vol dir que s'haurien de prendre mesures de seguretat per a evitar possibles accidents, com per exemple passos de zebra. 
Com podeu veure a les fotos a cap de les 5 travessies que hi ha baixant pel carrer Sebastià Juan i Arbó, i que són les del costat de l'estació de busos, n'hi ha cap. Més avall, abans d'arribar a l'avinguda de Catalunya encara n'hi ha dues més que tampoc en tenen. Curiosament si que n'hi han a l'altre costat del carrer.
De tots, els més importats són el primer (el del passeig dels Xiprers) i sobre tot la travessia del carrer Amèrica, un dels carrers de la xarxa principal. 
És que els responsables de la circulació de la nostra ciutat no ho han pensat? 
Si és així, diu molt poc de la seva capacitat per gestionar la mobilitat d'Amposta.   




PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. RODEJANT LA TANCADA V













El triangle informal del 2015

JOAN TAPIA
Periodista

Ha fet 74 anys però està ple de dinamisme i és un fix del món financer. És l'encarnació de l'establishment econòmic amb bones connexions. El seu credo és la discreció, encara que si el coneixes bé -gens fàcil-, és sincer. Amb una condició: reserva total. Vaig trobar Miguel a l'AVE i vam quedar per dinar. Va ser a Viavelez de Madrid. Bon asturià. Mariano Rajoy acabava de dir que la crisi era passat i estàvem en plena ­recuperació. D'entrada, vaig dis­parar:
-¿Què decidirà l'alt comitè de la burgesia per a les eleccions del 2015?
No va poder evitar cara d'ensurt, però de seguida va somriure: «Saps que això no existeix. El 1980, Alfredo Molinas, des de Foment, va muntar un fons per evitar la victòria del PSC i el PSUC en les primeres eleccions catalanes. Va ajudar a tothom
-fins i tot ERC- per evitar el Front Popular. Avui això a Gay de Montellá ni se li acudeix. Igualment a Madrid. La banca ha estat a punt de no poder nomenar José María Roldán president de l'AEB.Guindos no ho volia. Aquest comitè no existeix... si algun dia va existir».
Però hi ha la CEOE i el Consell de la Competitivitat. «La patronal negocia amb el Govern, mani qui mani, i amb els sindicats. El Consell, les grans empreses, volen que Espanya creixi. Així, tenen més beneficis i més prestigi internacional. Coneixes Fernando (Casado, el seu director), és un economista, no un intrigant. Sempre intentaran dir que el got està mig ple encara que estigui mig buit. Ja van començar a fer-ho amb Zapatero». Aquesta és l'autèntica doctrina Botín.
-Anem al gra, ¿què temen els de l'Ibex?
Respira fondo: «Aquesta és la qüestió. La majoria estan sorpresos i desorientats. No tots confiaven en Rajoy encara que sabien queRubal­caba perdria. I ho preferien. Econòmicament Rajoy ho ha fet bé. No discutim detalls sinó el més essencial. Va apujar impostos quan va arribar, que era el que havia de fer per rebaixar el dèficit. Sí, havia promès el contrari per guanyar (s'arronsa d'espatlles). Sí, va endarrerir el pressupost del 2012 per Andalusia i va perdre, però després Montoro -després d'alguna tonteria- va apujar l'IVA. I va fer el més essencial: la reforma laboral».
-¿Què ha crispat la societat?
Es regira a la cadira. «És que no es fan truites sense trencar ous. Espanya havia de devaluar i l'euro ho impedia. S'havien de rebaixar preus i salaris per ser competitius: la cabronada de la devaluació interna. Quan el 82 Miguel Boyer va devaluar la pesseta un 8%, en aquell moment tots els actius, els salaris i els preus van caure un 8% respecte al món. Però va ser un cop sec, uniforme per a tots. Per contra, la devaluació interna és una desordenada retallada de salaris i preus. I això exigia la reforma laboral. Zapatero va avançar poc, tenia por de Cándido (Méndez) i CCOO. Rajoy també, però aquí va ser valent i la flexibilitat laboral i salarial ha salvat moltes empreses. El procés ha estat dur. Som més pobres, però més competitius. I hem tingut sort amb Draghi, els tipus d'interès estan baixos, i el PIB ja creix a un ritme del 2% ­anual».
Li dic que es va fer massa soroll amb Bankia, que la reforma fiscal no abaixa les cotitzacions socials. Riu: «Home, no estem en un concurs de bellesa. Es podria haver fet molt millor i hi ha hagut errors. ¿Per què dimonis fer pública la bestiesa de les targetes opaques de Caja Madrid? No serveix de res i només engreixa Podem. Però el rescat bancari, l'oli de ricí, ha funcionat. Tornem a ser competitius, creixem i es crea ocupació. ¿Amb salaris baixos?. Amb els que l'empresa espanyola es pot permetre. La globalització és aquí i per quedar-s'hi, digui el que digui Pablo Iglesias…o el papa Francesc.
-Les enquestes diuen que el PP perdrà.
-Aquest és el drama. L'economia millora, però la política va malament. Potser falta temps. Rajoy creu que pot recuperar. Al gener, la rebaixa de retencions serà un augment de sou general que animarà la demanda i crearà més ocupació. Però sí, hi ha gran cabreig i desconfiança». Abaixa una mica la veu i m'hi acosto per escoltar: «La gent no pot tenir confiança quan el govern d'una part diu que Espanya és una m... i vol anar-se'n. Això rosega. I niZapatero ni Rajoy s'han atrevit a ser sincers. Tu ho has escrit. És impossible que la gent accepti rebaixar el seu nivell de vida si no ho expliques molt bé. I Rajoy calla… o fa propaganda. No sé què és pitjor. I contra Zapatero va ser molt destructiu i ara aquesta radicalitat -amb la corrupció ­en­tremig- es gira contra ell. I el PSOE ha perdut autoritat moral. Pels seus errors i per la desqualificació del PP».
TEMES

Marcha Radetzky - Concierto año nuevo 2014 - Radetzky March - Johann Strauss