dimarts, 2 de juny del 2015
Rajoy davant la confusió del PP
JOAN TAPIA
Periodista
El PP ha tingut un mal resultat. Guanya les eleecions municipals però baixa 10 punts, fins al 27%, i queda a només 2 del PSOE, que treu el 25%. I els èxits d'Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid indiquen que el vent no bufa a favor. En les eleccions autonòmiques el desenllaç final pot ser pitjor. Després de la bufetada d'Andalusia, ara baixa 12 punts (el PSOE només 4) i el final de la majoria absoluta a moltes comunitats li pot fer perdre -a més a més d'Extremadura, on els socialistes han guanyat- els governs de València, Aragó, Castella-la Manxa, Aragó... i fins i tot Madrid davant Ángel Gabilondo.
No són tonteries. Una simulació d'El País -a partir dels resultats municipals- indica que el PP seguiria arribant primer en les legislatives però amb 120 diputats, a una distància sideral de la majoria absoluta de 175 i amb moltes dificultats per governar. Però el PSOE ho tindria pitjor i el 24-M ha sigut més una protesta i un correctiu al bipartidisme que una revolució electoral, ja que cap dels dos nous partits aconsegueix ser primera o segona força a cap comunitat. En les autonòmiques, rellevants perquè es va votar a Madrid i València, el PP va treure el 30% dels vots; el PSOE, el 24,5%; Podem, el 13,9%, i Ciutadans, el 9,8%. No, no és una revolució. Però si el partit d'Albert Rivera segueix pujant i Podem no es dispara, Pedro Sánchez pot encapçalar la llista més votada (en la projecció d'El País només els separen 10 escons).
Per això dependrà molt de com el PP gestioni la seva victòria-derrota. Rajoy està obligat a reaccionar perquè l'Executiu de funcionaris està més que esgotat (només la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el ministre García-Margallo arriben a una nota del 3). L'equip de Génova no està cremat, sinó calcinat, i el president no pot seguir jugant a fet a amagar amb l'opinió pública.
I Rajoy ha començat amb mal peu, encara que Pedro Sáncheztampoc ho tindrà fàcil perquè Pablo Iglesias no té interès a beneficiar-lo. El corresponsal del Financial Times deia dilluns que les eleccions havien sigut guanyades per «la confusió, la fragmentació i la impredictibilitat». És una bona fotografia de l'estat actual del PP.
Un líder conservador que aspiri a sortir del bassal i remuntar no pot reaccionar amb un discurs monòton, dient que no passa res i amb l'única cuirassa d'un economicisme pla, mentre la lideressa del partit a Madrid es dedica a llançar idees pintoresques sense cap viabilitat. I els presidents autonòmics que no seran reelegits (alguns de pes, com María Fernanda Rudi; altres de molt tocats, com Alberto Fabra o Juan Ramón Bauzá) no poden emprendre la desbandada. I el més surrealista -Esperanza Aguirre a part- és que José Vicente Herrera, el discret president de Castella i Lleó, que ha tingut bons resultats i que encarna el «massís de la raça», confessi que no va anar a la reunió de la direcció perquè no serveix per a res, i que Rajoy s'hauria de mirar al mirall abans de tornar a ser candidat.
Tot aquest desordre o embolic, com diria el president, indica que la dreta està confusa, que el PP es va fragmentant i que la situació es fa impredictible. Com escriu Victoria Prego a El Mundo, el PP ha entrat en estat de rebel·lió perquè els resultats de diumenge han esquerdat la confiança en el líder.
Ser derrotat
I és que governar sense saber comunicar amb nitidesa un projecte polític només porta, i més en moments de convulsió, a ser derrotat. Els resultats del PP no són bons, però si Rajoy no sap gestionar la crisi, amb coherència, autoritat interna i obertura a la societat, les legislatives poden anar encara pitjor.
dilluns, 1 de juny del 2015
LA SEGONA, AL SAC!
El Barça ja té el 66% dels títols a la saca! Dissabte contra l’Athlètic Club de Bilbao va guanyar la Copa del Rei, potser el menor dels tres, però imprescindible a l’hora d’assolir la desitjada fita.
Dissabte, Barcelona estava ocupada literalment per les forces bilbaïnes. Segons expliquen les cròniques, allà on anaves veies aficionats del Bilbao, de vegades famílies senceres. La il·lusió per guanyar el reial trofeu era molt gran, però al seu davant es va trobar amb un dels millors equips del món liderats pel millor (ara sí) jugador del planeta.
Tot i el gran partit que va fer Messi (el Periódico de Catalunya li va donar un 10) i el Barça en general, es parla més de la xiulada a l’himne espanyol per part d’una gran majoria dels assistents al camp que no del joc exhibit i mira que hi ha jugades de els que parlar.
Al final del partit, també hi va haver una jugada de Neymar que va encendre els ànims entre els jugadors del Bilbao: amb els dos peus va aixecar la pilota que va fer un recorregut ascendent i del darrere al davant. El jugador bilbaí es va desentendre de la pilota i va empènyer al brasiler i, a partir d’aquí l’enrenou. Tot i que potser criticable l’acció de Neymar, des del meu punt de vista no és menys criticable que el joc brut que van etzibar alguns jugadors bilbaïns.
Però mentre les jugades violentes sembla que formen part del propi joc i estem acostumats a que les hi hagi (i no passa res), fer un túnel o un barret quan sé guanya en claredat, es considera menyspreu a l’equip rival... Inversemblant des del meu punt de vista.
Però anem al partit en si que és el que més interessa i que, com he dit abans, del que menys se’n ha parlat.
La primera jugada destacable és el gol que sé li anul·la injustament a Neymar. Ja sé que, en alguns casos, es fa difícil veure si un jugador està o no fora de joc i que només la televisió aclareix el dubte, però em sobta que quasi sempre s’equivoquen en contra del Barça. A més, sé suposa que els àrbitres auxiliars (o liniers, com se’ls hi deia abans), deuen d’estar preparats per quan passen aquest tipus de jugades.
La segona va ser una obra mestra. Quan mons fills jugaven a la Play Station, de vegades feien jugades com la que va fer Messi dissabte. El que sembla impossible de fer per a qualsevol jugador, inclosos els millors de la història, Messi ho fa (en aparença) en relativa facilitat. Els tocs subtils, els túnels, els moviments amb el cos i, finalment el xut sec per allà on és més difícil i per on menys sé l’espera el porter rival. La jugada s’ha de veure, ja que explicar com la va fer és difícil. Veure com sortejava els contraris que intentaven aturar-lo com fos, com se’n anava fins a dues o tres vegades del mateix jugador, com va buscar fer el forat necessari per on enviar la pilota cap a barraca... Fixeu-vos si és difícil d’explicar que un locutor d’una televisió argentina que el retransmetia en directe, va dir: per a que ho he d’explicar si vostès ho estan veient... S’ha de veure, només així es pot apreciar tota la magnitud de la jugada. No sé si és millor o pitjor que el gol que va fer el propi Messi fa anys al Getafe, però segur que molt més important, ja que era el que posava per davant al marcador en una final... I això sempre és un fet important.
Després va arribar el gol de Neymar i, posteriorment, el segon de Messi, en una jugada d’espavilat on es va avançar als defenses bilbaïns que es van mostrar un tant passius.
Només després del gol del Bilbao que posava l’1 a 3 al marcador, el Barça va patir certa angunia, ja que, tal com expliquen les cròniques, d’allí fins el final, va ser quan l’Athlètic més va pressionar, encara que en cap moment va comprometre prou la porteria del Barça defensada en aquest per Ter Stegen.
Espero poder escriure el proper dilluns la crònica de la tercera copa... I sinó es guanya, no diré que és igual, però el balanç de la temporada seguirà sent magnífic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)