JOAN TAPIA
Periodista
El PP ha tingut un mal resultat. Guanya les eleecions municipals però baixa 10 punts, fins al 27%, i queda a només 2 del PSOE, que treu el 25%. I els èxits d'Ada Colau a Barcelona i de Manuela Carmena a Madrid indiquen que el vent no bufa a favor. En les eleccions autonòmiques el desenllaç final pot ser pitjor. Després de la bufetada d'Andalusia, ara baixa 12 punts (el PSOE només 4) i el final de la majoria absoluta a moltes comunitats li pot fer perdre -a més a més d'Extremadura, on els socialistes han guanyat- els governs de València, Aragó, Castella-la Manxa, Aragó... i fins i tot Madrid davant Ángel Gabilondo.
No són tonteries. Una simulació d'El País -a partir dels resultats municipals- indica que el PP seguiria arribant primer en les legislatives però amb 120 diputats, a una distància sideral de la majoria absoluta de 175 i amb moltes dificultats per governar. Però el PSOE ho tindria pitjor i el 24-M ha sigut més una protesta i un correctiu al bipartidisme que una revolució electoral, ja que cap dels dos nous partits aconsegueix ser primera o segona força a cap comunitat. En les autonòmiques, rellevants perquè es va votar a Madrid i València, el PP va treure el 30% dels vots; el PSOE, el 24,5%; Podem, el 13,9%, i Ciutadans, el 9,8%. No, no és una revolució. Però si el partit d'Albert Rivera segueix pujant i Podem no es dispara, Pedro Sánchez pot encapçalar la llista més votada (en la projecció d'El País només els separen 10 escons).
Per això dependrà molt de com el PP gestioni la seva victòria-derrota. Rajoy està obligat a reaccionar perquè l'Executiu de funcionaris està més que esgotat (només la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el ministre García-Margallo arriben a una nota del 3). L'equip de Génova no està cremat, sinó calcinat, i el president no pot seguir jugant a fet a amagar amb l'opinió pública.
I Rajoy ha començat amb mal peu, encara que Pedro Sáncheztampoc ho tindrà fàcil perquè Pablo Iglesias no té interès a beneficiar-lo. El corresponsal del Financial Times deia dilluns que les eleccions havien sigut guanyades per «la confusió, la fragmentació i la impredictibilitat». És una bona fotografia de l'estat actual del PP.
Un líder conservador que aspiri a sortir del bassal i remuntar no pot reaccionar amb un discurs monòton, dient que no passa res i amb l'única cuirassa d'un economicisme pla, mentre la lideressa del partit a Madrid es dedica a llançar idees pintoresques sense cap viabilitat. I els presidents autonòmics que no seran reelegits (alguns de pes, com María Fernanda Rudi; altres de molt tocats, com Alberto Fabra o Juan Ramón Bauzá) no poden emprendre la desbandada. I el més surrealista -Esperanza Aguirre a part- és que José Vicente Herrera, el discret president de Castella i Lleó, que ha tingut bons resultats i que encarna el «massís de la raça», confessi que no va anar a la reunió de la direcció perquè no serveix per a res, i que Rajoy s'hauria de mirar al mirall abans de tornar a ser candidat.
Tot aquest desordre o embolic, com diria el president, indica que la dreta està confusa, que el PP es va fragmentant i que la situació es fa impredictible. Com escriu Victoria Prego a El Mundo, el PP ha entrat en estat de rebel·lió perquè els resultats de diumenge han esquerdat la confiança en el líder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada