LA VIA AUGUSTA

dimarts, 30 de juny del 2015

La mutació del PSC

MARÇAL SINTES

Periodista

Potser tinc una idea antiquada, arnada, sobre el PSC-PSOE. Potser el que va ser cert durant molts anys ja no té res a veure amb una realitat que, com és notori, s'ha accelerat i liquat tant que en moltes ocasions se'ns esmuny entre els dits.

Per això -ja dic: probablement culpa de les meves limitacions- em costa terriblement reconèixer en el PSC d'avui el de tota la vida, el de Reventós, Obiols, Serra, Montilla, Corbacho, Lluch,Maragall, fins i tot de Pere Navarro. I això que Miquel Iceta, el seu primer secretari actual, no és precisament un xavalet sortit de les caòtiques assemblees universitàries, sinó un apparàtxik -sense cap ànim d'ofendre- que ha estat tota la vida servint el partit.

Em vaig adonar que havia de repensar les meves nocions sobre el socialisme català -del que en queda- el dia 13 de juny passat, quan es van investir els nous alcaldes.

El PSC va votar a favor d'Ada Colau sense incomoditat aparent, tot al contrari. Destacats noms de l'àmbit socialista es van afanyar a col·laborar amb l'esquerra radical. Molts dels quadros socialistes situats en llocs clau de l'ajuntament -als quals Trias ni va voler ni va poder fer fora- van celebrar amb alegria el que incisivament Vicenç Villatoro ha qualificat com «la restauració» després del parèntesi convergent. ¡Se'ls havia de veure aplaudir quan Colau va reunir els treballadors de l'ajuntament per dirigir-los unes primeres paraules com a alcaldessa de Barcelona! Alguns, desconcertats com jo mateix, busquen explicacions a la mutació, al gir socialista en favor dels que rebutgen frontalment una Barcelona i una Catalunya que no serien el que són sense la majúscula contribució del PSC. Uns diuen que el PSC no volia deixar de votar Colau per no alinear-se amb CiU, Ciutadans i el PP. Però això no aclareix per què no es van abstenir. Altres, més descarnadament, assenyalen que el PSC té ara un únic objectiu: salvar el coll i els mobles que queden, i que per aconseguir-ho el que faci falta. Ahir Pedro Sánchez va ser proclamat presidenciable a les generals previstes per a finals d'any. S'haurà de veure si, davant l'amenaça de Podem, el PSOE es transvesteix d'esquerra radical o si es reivindica a si mateix, i planta cara. Diria que, encara que no és gens segur que el segon camí porti a l'èxit, el primer condueix al desastre. Sánchez hauria de recordar queFelipe González va donar sempre l'esquena als comunistes. Tant va ser així que Julio Anguita va acabar associant-se amb Aznar (iPedro J. Ramírez) per enderrocar el PSOE. González havia après la lliçó del cínic i savi Mitterrand, que mai va veure el PCF com res pròxim ni, encara menys, a imitar.

dilluns, 29 de juny del 2015

GRÈCIA, EL FRACÀS D’EUROPA

Grècia està passant per una situació per la que mai hauria d’haver passat i tan culpables són alguns dels seus anteriors dirigents com els organismes de la Unió Europea implicat. I en són molts.

Europa hauria d’admetre el seu fracàs, no només en les polítiques econòmiques que ha impulsat i el no haver pogut arribar un acord amb l’actual govern de Tsiparas, sinó també per haver fallat els mecanismes de control que fa anys haurien d’haver detectat la precària situació, molt abans d’haver arribat a aquesta fallida tècnica que està patint ara el país.

Un exemple del que estic dient el tenim per exemple, en la prova que va passar la banca espanyola abans de que es detectés de que una gran part de les caixes d’estalvis estaven en bancarrota. Si els organismes de control de la UE van fallar estrepitosament quan van avaluar la banca (recordeu que Zapatero va arribar a afirmar que teníem el millor sistema financer del món), cal pensar en el poc rigorosos que havien de ser els seus exàmens, la qual cosa em fa pensar que els seus responsables estan allí esperant que arribi final de mes per a cobrar les seves elevades nòmines i poca cosa més.

El primer gran error de la UE sobre Grècia va ser no saber veure l’any 2008 amb govern conservador de Kostas Karamanlís. I si ho van veure i ho van tolerar, estaríem en una situació molt pitjor i sense justificació possible.

Al finalitzar aquest període conservador, va accedir al poder l’enèsim membre de la família Papandreu (socialdemòcrata) que la pròpia dreta es va encarregar de fer fora, segurament perquè no volien que es descobrissin tot els que havien estat amagant sota les catifes de les seus governatives.

L’actual govern de Syparas és fruit del descontentament del poble grec amb els controladors de la Unió Europea, sobre tot amb Alemanya i les seves polítiques d’austeritat.

La situació més immediata és imprevisible. De moment, el govern ha convocat un referèndum per al proper diumenge para que el poble grec decideixi sobre el seu futur. No es descarta però, una nova represa de negociacions, encara que el Banc Central Europeu i les autoritats econòmiques i monetàries hagin retirat les darreres propostes després del trencament. Però també pot passar que Gràcia abandoni la zona Euro i que, per tant, torni al dracma, la seva tradicional moneda abans d’adoptar, com la majoria dels països de la UE l’euro.

Darrerament, Tsiparas s’ha deixat veure (i estimar) amb el president rus Vladimir Putin en una mena d’avís cap a la Merkel, Hollanda, Rajoy i companyia: si me’n vaig d’Europa, hi haurà qui m’aculli amb els braços oberts. Però tal i com està actualment l’economia russa (els turistes a la Costa Daurada s’han reduït en un 70% en els dos darrers anys), tampoc crec que sigui la millor solució.

Si Grècia acaba abandonant l’euro, el que, a la pràctica podria considerar-se com la porta de sortida de la UE, seria, sense cap mena de dubte el gran fracàs d’Europa i la seva política econòmica. A partir d’aquí, ho hi ha un replantejament general o, segurament, Gràcia no serà l’últim país en abandonar el projecte.

I dic projecte perquè Europa mai ha passat d’aquí. Els interessos dels estat membres han estat molt més forts que la voluntat de reconvertir l’actual puzle en una confederació de països amb uns únics govern i parlament centrals.

Fa anys que descarto taxativament l’Europa que somiem els europeistes convençuts: una Europa forta on tot els països remin en la mateixa direcció i no com passa ara que la direcció la marca el govern alemany i la resta de governs nacionals la segueixin més o menys (més aviat sempre més)depenent del tipus (dreta o esquerra) que hi hagi en cada moment en un determinat país.