La mutació del PSC

MARÇAL SINTES

Periodista

Potser tinc una idea antiquada, arnada, sobre el PSC-PSOE. Potser el que va ser cert durant molts anys ja no té res a veure amb una realitat que, com és notori, s'ha accelerat i liquat tant que en moltes ocasions se'ns esmuny entre els dits.

Per això -ja dic: probablement culpa de les meves limitacions- em costa terriblement reconèixer en el PSC d'avui el de tota la vida, el de Reventós, Obiols, Serra, Montilla, Corbacho, Lluch,Maragall, fins i tot de Pere Navarro. I això que Miquel Iceta, el seu primer secretari actual, no és precisament un xavalet sortit de les caòtiques assemblees universitàries, sinó un apparàtxik -sense cap ànim d'ofendre- que ha estat tota la vida servint el partit.

Em vaig adonar que havia de repensar les meves nocions sobre el socialisme català -del que en queda- el dia 13 de juny passat, quan es van investir els nous alcaldes.

El PSC va votar a favor d'Ada Colau sense incomoditat aparent, tot al contrari. Destacats noms de l'àmbit socialista es van afanyar a col·laborar amb l'esquerra radical. Molts dels quadros socialistes situats en llocs clau de l'ajuntament -als quals Trias ni va voler ni va poder fer fora- van celebrar amb alegria el que incisivament Vicenç Villatoro ha qualificat com «la restauració» després del parèntesi convergent. ¡Se'ls havia de veure aplaudir quan Colau va reunir els treballadors de l'ajuntament per dirigir-los unes primeres paraules com a alcaldessa de Barcelona! Alguns, desconcertats com jo mateix, busquen explicacions a la mutació, al gir socialista en favor dels que rebutgen frontalment una Barcelona i una Catalunya que no serien el que són sense la majúscula contribució del PSC. Uns diuen que el PSC no volia deixar de votar Colau per no alinear-se amb CiU, Ciutadans i el PP. Però això no aclareix per què no es van abstenir. Altres, més descarnadament, assenyalen que el PSC té ara un únic objectiu: salvar el coll i els mobles que queden, i que per aconseguir-ho el que faci falta. Ahir Pedro Sánchez va ser proclamat presidenciable a les generals previstes per a finals d'any. S'haurà de veure si, davant l'amenaça de Podem, el PSOE es transvesteix d'esquerra radical o si es reivindica a si mateix, i planta cara. Diria que, encara que no és gens segur que el segon camí porti a l'èxit, el primer condueix al desastre. Sánchez hauria de recordar queFelipe González va donar sempre l'esquena als comunistes. Tant va ser així que Julio Anguita va acabar associant-se amb Aznar (iPedro J. Ramírez) per enderrocar el PSOE. González havia après la lliçó del cínic i savi Mitterrand, que mai va veure el PCF com res pròxim ni, encara menys, a imitar.