dijous, 2 de juliol del 2015
¿Què pretén Albert Rivera?
JOAN TAPIA
Periodista
Els columnistes catalans (m'hi incloc) no ens hauríem pensat mai que el minúscul Ciutadans d'Albert Rivera s'erigís en alguna cosa rellevant. ¿Per què? Primer perquè les seves arrels tenien dosis d'al·lèrgia al catalanisme, doctrina dominant i transversal de la política catalana. El Fòrum Babel (el precedent) va mostrar recels a la normalització lingüística i va ser molt crític amb el pujolisme. ¿Eren barcelonins cosmopolites o anticatalanistes primitius?
Discutible, encara que recordo una frase de Francesc de Carreras-«no hi ha bons i mals catalans, sinó ciutadans catalans amb els mateixos drets que pensen com volen»- que em va cridar l'atenció. Jurídicament era inqüestionable, però Charles de Gaulle iWinston Churchill -líders de dues democràcies assentades- també es van envoltar en la moral de les banderes.
La inquietud també venia perquè Ciutadans va ser una reacció al pacte de Pasqual Maragall amb ERC i ICV que va portar l'alternança a la Generalitat després de 23 anys de pujolisme. ¿Qui eren els que enterbolien el triomf d'una coalició catalanista i d'esquerres? I l'actitud de Rivera respecte a l'Estatut -malgrat que vist avui cap líder en surt indemne- va semblar tributària del PP.
Però Rivera va créixer a Catalunya (va passar de 3 a 9 diputats) quan Artur Mas el 2012 va substituir la bandera catalana per l'estelada. Quan va llançar les primeres epístoles contra els que no creguessin que l'independentisme era la bona nova. Allò va entusiasmar molt, però no va agradar als moderats i va enervar els refractaris. Després, la marxa de Convergència cap al xoc amb Espanya i la indecisió del PSC (atrapat en una cosa de la qual en part és culpable per la sentència de l'Estatut amb Zapatero de president) han alimentat Rivera.
Avui les enquestes diuen que són la tercera força catalana en vots (la quarta en escons darrere d'ERC). Agradi o no, el paper de Ciutadans després del 27-S pot ser important malgrat que el candidat no serà Rivera, sinó la desconeguda Inés Arrimadas.
Més rellevant fins i tot és l'èxit de la seva irrupció a Espanya. En les europees va aconseguir 2 escons (Podem, 5), però la dada es va menystenir. Ara s'ha convertit en força decisiva a Andalusia (a pesar que se'l va desqualificar per català) i a les municipals i autonòmiques ha consagrat el seu estatus de quart partit espanyol.
Plantar cara a PP i PSOE
Ser un polític català no nacionalista li ha comportat amics en la premsa de Madrid. Plantar cara al PP i al PSOE l'ha ajudat pel descrèdit del bipartidisme. I la crítica de Rivera sembla més europea que l'efectista però populista i radical de Pablo Iglesias. L'aliança amb un notable economista liberal, Luis Garicano, autor d'un temperat best-seller economicopolític, li ha donat solvència i li ha permès esbossar una cosa similar a un partit liberal com l'FDP alemany (que va recolzar alternativament la CDU i l'SPD) a l'espanyola. Una classe mitjana a la qual era molt difícil no votar PP ha trobat una alternativa que sembla més moderna i no espanta.
Després de les municipals, el suport a la llista més votada -al PP en general i al PSOE a Andalusia- però posant sempre condicions de «regeneració» (més o menys encertades) ha reforçat la seva imatge centrista.
En les generals volen ser el tercer partit i tenir la clau que sostingui un govern conservador diferent (a Rajoy el podrien tractar com a Pedro Sanz a la Rioja), o un govern socialista. ¿Què preferirien?Rivera és pragmàtic. Optarà per condicionar la llista més votada. Si ho aconsegueix -arribar al davant de Podem no és fàcil- podria fer passar Espanya d'una llarga etapa d'equips monocolors a la de governs de coalició.
dimecres, 1 de juliol del 2015
TEMOR DE QUEDAR AÏLLATS?
Quasi perdut entre les pàgines del Periódico de diumenge hi vaig trobar el següent titular:
Iceta s’ofereix al ‘Sí es pot’.
Mentre d’altres partits de l’esquerra catalana, partits de sempre, però també d’altres acabats d’arribar al panorama polític miren de configurar una llista conjunta que contraresti l’exclusiva idea d’una Catalunya independent, en front d’una Catalunya que defensi els drets de la ciutadania, entre ells, el de decidir. Per a entendre’ns, seria una candidatura més social que independentista, una candidatura formada per partits d’esquerra que no volen caminar de la ma de Convergència, però tampoc d’Esquerra.
La candidatura en qüestió, a la que el Periódico anomena Si es pot, però que encara no té nom, estarà formada, en principi, per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent. Les CUP no s’hi volen integrar i tot indica que concorreran a les eleccions del 27-S en solitari.
Però de moment cap contacte amb el PSC, i d’això es queixa Iceta. El primer secretari del PSC i, de moment, candidat socialista a la presidència de la Generalitat, segur que llegeix el Periódico y, per tant, va veure (i estudiar detengudament) el resultat de la consulta que va publicar aquest rotatiu la setmana passada i on el PSC treia uns paupèrrims resultats.
No cal ser un analista polític per adonar-se’n d’aquest fet: el PSC, a hores d’ara és un partit en caiguda lliure. Per no tenir, no té ni un líder carismàtic (Iceta és un líder temporal que sap que té el càrrec supeditat a un resultat digne i a l’arribada d’algú amb més carisma que ell)
D’aquestes declaracions es desprèn que Iceta (i cal pensar que la cúpula actual del partit)sospiren per integrar-se en aquesta candidatura. Però anar-hi té un cost: estar a favor del dret a decidir, cosa que, com sabeu, els dogmàtics del PSC rebutgen contundentment.
Així, tot depèn de que, per a les altres formacions, finalment, estar a favor o no del dret a decidir no sigui un requisit indispensable. Només així tindria cabuda la gent del PSC. Ja sabeu que en política tot està per veure i tot és possible i sinó, només cal mirar els pactes que s’han configurat a les Terres de l’Ebre després de les municipals.
La maniobra que vol fer Iceta, ja la vaig suggerir jo fa més d’un any a la persona que encapçalaria la candidatura del PSC d’Amposta (per aquell temps encara no sé sabia qui) Quan encara faltava més d’un any per a les eleccions municipals, vaig aconsellar als meus companys de partit que miressin d’arribar a un pacte amb ICV per anar junts a les eleccions i fins i tot els hi vaig dir que fossin generosos i que si calia, cedissin el primer lloc de la candidatura algun ecosocialista.
Pel que sé, la primera part (la de concórrer junts) es va intentar, però, segons les informacions que disposo, quan això va passar, els d’Iniciativa ja tenien les negociacions molt avançades per a integrar-se a la candidatura d’Adam Tomàs, com així va ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)