¿Què pretén Albert Rivera?

JOAN TAPIA

Periodista

Els columnistes catalans (m'hi incloc) no ens hauríem pensat mai que el minúscul Ciutadans d'Albert Rivera s'erigís en alguna cosa rellevant. ¿Per què? Primer perquè les seves arrels tenien dosis d'al·lèrgia al catalanisme, doctrina dominant i transversal de la política catalana. El Fòrum Babel (el precedent) va mostrar recels a la normalització lingüística i va ser molt crític amb el pujolisme. ¿Eren barcelonins cosmopolites o anticatalanistes primitius?

Discutible, encara que recordo una frase de Francesc de Carreras-«no hi ha bons i mals catalans, sinó ciutadans catalans amb els mateixos drets que pensen com volen»- que em va cridar l'atenció. Jurídicament era inqüestionable, però Charles de Gaulle iWinston Churchill -líders de dues democràcies assentades- també es van envoltar en la moral de les banderes.

La inquietud també venia perquè Ciutadans va ser una reacció al pacte de Pasqual Maragall amb ERC i ICV que va portar l'alternança a la Generalitat després de 23 anys de pujolisme. ¿Qui eren els que enterbolien el triomf d'una coalició catalanista i d'esquerres? I l'actitud de Rivera respecte a l'Estatut -malgrat que vist avui cap líder en surt indemne- va semblar tributària del PP.

Però Rivera va créixer a Catalunya (va passar de 3 a 9 diputats) quan Artur Mas el 2012 va substituir la bandera catalana per l'estelada. Quan va llançar les primeres epístoles contra els que no creguessin que l'independentisme era la bona nova. Allò va entusiasmar molt, però no va agradar als moderats i va enervar els refractaris. Després, la marxa de Convergència cap al xoc amb Espanya i la indecisió del PSC (atrapat en una cosa de la qual en part és culpable per la sentència de l'Estatut amb Zapatero de president) han alimentat Rivera.

Avui les enquestes diuen que són la tercera força catalana en vots (la quarta en escons darrere d'ERC). Agradi o no, el paper de Ciutadans després del 27-S pot ser important malgrat que el candidat no serà Rivera, sinó la desconeguda Inés Arrimadas.

Més rellevant fins i tot és l'èxit de la seva irrupció a Espanya. En les europees va aconseguir 2 escons (Podem, 5), però la dada es va menystenir. Ara s'ha convertit en força decisiva a Andalusia (a pesar que se'l va desqualificar per català) i a les municipals i autonòmiques ha consagrat el seu estatus de quart partit espanyol.

Plantar cara a PP i PSOE

Ser un polític català no nacionalista li ha comportat amics en la premsa de Madrid. Plantar cara al PP i al PSOE l'ha ajudat pel descrèdit del bipartidisme. I la crítica de Rivera sembla més europea que l'efectista però populista i radical de Pablo Iglesias. L'aliança amb un notable economista liberal, Luis Garicano, autor d'un temperat best-seller economicopolític, li ha donat solvència i li ha permès esbossar una cosa similar a un partit liberal com l'FDP alemany (que va recolzar alternativament la CDU i l'SPD) a l'espanyola. Una classe mitjana a la qual era molt difícil no votar PP ha trobat una alternativa que sembla més moderna i no espanta.

Després de les municipals, el suport a la llista més votada -al PP en general i al PSOE a Andalusia- però posant sempre condicions de «regeneració» (més o menys encertades) ha reforçat la seva imatge centrista.

En les generals volen ser el tercer partit i tenir la clau que sostingui un govern conservador diferent (a Rajoy el podrien tractar com a Pedro Sanz a la Rioja), o un govern socialista. ¿Què preferirien?Rivera és pragmàtic. Optarà per condicionar la llista més votada. Si ho aconsegueix -arribar al davant de Podem no és fàcil- podria fer passar Espanya d'una llarga etapa d'equips monocolors a la de governs de coalició.