ENTRE EL CAMÍ DE MASDENVERGE I EL BARRANC DE LA GALERA

 

PER L'ERMITA DE L'ALDEA (1)

El que cobren els polítics

MARÇAL SINTES

Periodista

L'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona va posar una vegada més l'assumpte sobre la taula. Ho han fet també les candidatures al voltant de Podem, com Catalunya Sí que es Pot, però no és res nou. Parlo del sou dels polítics, de quant han de cobrar, tant ells com els alts càrrecs de les administracions.

El primer que s'ha de dir és que el debat em sembla girat del revés. El problema, almenys al meu entendre, no és el sou dels polítics, sinó la qualitat de la política. I si volem bona política necessitem bons polítics. Atenció: no parlo aquí de projectes o orientacions ideològiques o partidistes concretes, sinó de les persones. Però succeeix que moltes persones qualificades, amb idees i amb ganes de treballar pel bé comú, no s'apunten a la política. En fugen. I és absolutament comprensible que així sigui.

Els polítics elegits i els alts càrrecs, la majoria, s'entén, suporten horaris infernals, que moltes vegades inclouen caps de setmana, tenen poques vacances, pesa sobre les seves espatlles una gran responsabilitat i són sotmesos a un dur escrutini públic (cosa que significa poder ser acusat en qualsevol moment de qualsevol cosa…). I tot en un entorn extremadament complex.

Són massa inconvenients, encara que es tingui vocació. No compensa. No compensa deixar-se la pell -inclou a vegades la salut i l'estabilitat familiar- per un sou comparativament petit i, a sobre, suportar que et diguin de tot i fins i tot que als teus fills els assenyalin a l'escola. Si volem bones polítiques necessitem que els homes i les dones més capaços i amb ganes facin el salt i dediquin uns anys de la seva vida a servir els altres. El primer que s'ha de fer és rescatar el prestigi de la política. Això és el més important, i suposa un gran esforç, en múltiples fronts: el funcionament intern dels partits, el seu finançament, la justícia, els mitjans de comunicació, el sistema electoral, etcètera.

S'ha d'aconseguir que progressivament els ciutadans deixin de mirar els polítics com dropos i perversos -o sospitosos de ser-ho-, perquè dedicar-se a la res publica merita no només una cosa respectada sinó també admirable. Aquest procés no és gens senzill, i no inclou reduir els sous, sinó, en tot cas, apujar-los per acostar-los als preus de mercat.

En aquest context, quan una persona o una força política fa bandera d'abaixar els sous, el que està fent és assumir la idea segons la qual els polítics són una plaga que no hi ha més remei que suportar. Avalar aquest discurs i institucionalitzarlo des de la mateixa política és, a mén de perillosament corrosiu, un despropòsit de tal dimensió que només el populisme i la demagògia poden, potser, explicar.

REEDICIÓ: RECICLAR: QUÈ? PER A QUÈ? QUI? PER A QUI?

Us proposo un exercici de memòria: recordeu com va començar el reciclatge? Jo recordo que fa molts anys la meva mare anava a la botiga del poble, on s’hi venia de tot (era com un tot a cent d’ara!), i bescanviava les botelles de llegiu per plats i gots de vidre marca Duralex. També la majoria d’envasos eren “retornables” i te’ls cobraven quan els adquiries per primer cop. Recordo també que et passava per casa el drapaire i et comprava les botelles de cava que anaves replegant al llarg de l’any, els cartrons, els ferros i fins i tot els electrodomèstics vells.
Però el temps, inexorablement va passant, arriben temps moderns i un dia, van i ens posen uns contenidors de colors i ens diuen què hem d’anar-ho ha dipositar allí, què els diners trets de la venda repercutirà en benefici de la comunitat... I també del planeta: s’estalviaven recursos naturals, energia, etc.
Van deixar de comprar-nos les botelles de cava i a la tenda ja no et donaven res a canvi de les ampolles buides de llegiu...
Cada cop ens van posar més contenidors: verd per al vidre, groc per envasos de llauna, botelles de plàstic, briks, etc., blau per a paper i cartró; finalment uns de petitons de color beige amb tapa marró per a la fracció orgànica. Estaven davant del naixement d’un nou concepte: “fracció orgànica” Per habituar-nos a que dipositéssim les deixalles derivades dels aliments, l’ajuntament, amb un gest de generositat va “regalar” a les cases uns petits poals, també de color marró. Les bosses les podies trobar a les fleques al mòdic preu de 100 pessetes el paquet. D’aquesta manera es va passar de rebre uns diners a canvia de reciclar a tenir que pagar per fer-ho. En l’actualitat ja no hi ha bosses a les fleques i als supermercats et costen a quasi 2 euros!
A la comarca del Montsià ja hi ha municipis amb contenidors soterrats. L’any passat es van posar en funcionament els de la Ràpita i el 17 d’octubre passat a Amposta. Per les informacions que arriben el resultat ha estat desigual: si bé es recicla més, també es veritat que no fa com deuria de fer-se i sovint s’amunteguen les escombraries fora dels contenidors. Fins i tot, l’empresa que feia la recollida del cartró a la Ràpita ha renunciat a fer-ho, perquè la gent hi tirava altres tipus de deixalles i el feien inservible per a donar-li una “vida nova”. El ciutadà, de forma generalitzada, pensa que són aquestes empreses les que hi treuen benefici amb el tema del reciclatge i ell cada cop té que pagar més pel servei...
Normalment, les campanyes per a foment del reciclatge van dirigides als particulars i... els grans consumidors? Bars, comerços, fàbriques, etc. ja fan el reciclatge que toca? Jo he vist bars que tiren les llaunes de refresc a les papereres públiques i els comerços dipositen els cartrons al costat dels contenidors en lloc de portar-los a la deixalleria, com seria la seva obligació. Segurament que el temps que perden i la distància a recorre és la causa que els motiva a no reciclar. Diferent seria si al portar-ho a la deixalleria rebessin una contraprestació. És possible fer-ho via bonificació de la taxa d’escombriaires. Ajuntaments com Viladecans (Barcelona) utilitzen aquest sistema.
En canvi, altres llocs con  països del N d’Europa ja s’estan plantejant si el reciclatge dóna resposta a l’hora de conservar el medi ambient. Es creu que no és la solució, ja què resulta car econòmicament. Sense anar més lluny, l’ajuntament de Vilassar de Mar, també ha deixat de fer, de moment, la recollida selectiva pel seu elevat cost, encara que cal dir que el servei es feia porta a porta.
Així que després de la enorme inversió feta en contenidors, camions, etc. Tal vegada ens tindríem que tornar a plantejar d’usar la vella fórmula de portar els envasos a la botiga, encara que sigui a canvi de res.

/p>