dilluns, 30 de novembre del 2015
El perquè de tot plegat
JAUME REIXACH
Per entendre la política catalana cal retenir sempre i en cada moment una dada clau: la imputació de la família Pujol per corrupció massiva i la condició subordinada d'Artur Mas a aquest clan. Sense aquesta dependència absoluta d'Artur Mas als designis de Jordi Pujol no s'explica la independència.
Jordi Pujol té clara quina és la línia vermella. Sota cap concepte, Artur Mas pot deixar de ser president de la Generalitat. Aquest és l'únic trumfo que té a la mà per intentar allò que, ara mateix, sembla i és impossible: aconseguir un pacte d'Estat in extremisper tal que s'aturi i s'enterri la persecució judicial i policial contra el "patriarca" i la seva família, talment com va passar amb Banca Catalana.
Això explica la maniobra de crear Junts pel Sí i les concessions sense aturador que es fan a la CUP des del Palau de la Generalitat a canvi de la investidura d'Artur Mas. Al preu que sigui. La situació judicial del clan Pujol és tan desesperada que els importa un rave el futur de Convergència Democràtica i de Catalunya. Busquen salvar-se d'aquest ofec i per això és imprescindible que Artur Mas continuï a la cúpula del poder institucional, encara que sigui com un "florero". Ja hi haurà temps més endavant –pensen- per reconduir aquesta disfunció.
Jo tinc una llarga experiència com a periodista d'investigació dels marros del pujolisme. Però haig de dir que, després que l'Audiència Nacional ha aconseguit rebentar el misteri dels comptes andorrans de la família Pujol, la realitat supera tot allò que hauria pogut arribar a imaginar. Ho dic amb coneixement de causa: estem davant del cas de corrupció més gran i més escandalós que s'ha vist a Europa des del final de la II Guerra Mundial.
Ja no són només les carretades de diners, d'origen il·lícit, que es van moure a través dels comptes andorrans dels membres d'aquesta família durant els últims 30 anys. Pel que s'està descobrint, a partir de la documentació lliurada per les autoritats judicials andorranes, Jordi Pujol Ferrusola va bastir, en paral·lel,una sofisticada xarxa internacional d'evasió i blanqueig de diners negres que va posar al servei de la gran delinqüència organitzada. Aquesta és la traca final del cas Pujol que, com és obvi, comportarà duríssimes penes de presó per a tots els implicats.
Això ja no va només de "mossegades" i comissions per l'adjudicació de contractes públics de la Generalitat i dels ajuntaments convergents. Estem parlant d'una dimensió estratosfèrica que connecta amb el crim internacional. Per això el departament del Tresor dels Estats Units va donar ordres de desballestar la Banca Privada d'Andorra (BPA), la plataforma des de la qual operaven els Pujol després que l'Andbank s'espantés davant la magnitud dels diners que remenaven!
Em sap greu dir-ho, però Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Lluís Llach..., són els còmplices necessaris –encara que ells no en siguin conscients- d'aquesta burda i monstruosa maniobra que intenta utilitzar l'espantall de la bandera estelada per negociar la liquidació del somni independentista a canvi de l'arxiu de les diligències judicials endegades contra aquesta trama colossal d'evasió fiscal i blanqueig de diners que té l'epicentre en el fill gran de l'expresident de la Generalitat.
Ni UDEF, ni CNI, ni Guàrdia Civil. El dossier Pujol-Andorra està sobre la taula de l'FBI, la DEA i la CIA. És tan gruixut el que ha passat durant aquests últims 30 anys que l'únic desllorigador és fotre una puntada a la taula de l'escaquer espanyol, europeu i internacional amb la proclamació unilateral de la independència de Catalunya... i que passi el que Déu vulgui.
Jo crec que alguns dirigents de la CUP saben o intueixen tot això i es resisteixen, amb ungles i dents, a caure en el parany que els estan teixint Artur Mas-Jordi Pujol, amb la col·laboració entusiasta del "sometent mediàtic" i de la legió d'estómacs agraïts que s'alimenten de la mamella pública. Projectar el procés independentista amb Artur Mas a la presidència de la Generalitat és un error gravíssim i descomunal que empastifarà, pels segles dels segles, els legítims anhels sobiranistes d'una part de la societat catalana.
Sortir de l'atzucac institucional present és molt fàcil: només cal que Junts pel Sí accepti designar un altre candidat que no sigui Artur Mas i el consensuï amb la CUP. Però, de manera absolutament incomprensible i infantil, els actuals dirigents d'ERC, l'ANC i Òmnium Cultural estan abduïts per la xerrameca d'Artur Mas. Només caldria que entenguessin que Artur Mas és un lloro que està parlant, en tot moment, per boca de Jordi Pujol perquè canviessin la seva percepció del paper que estan jugant en aquesta partida. Són els tontos útils al servei d'una màfia que n'ha fet de molt grosses i que està assetjada, no per "Madrid": pel departament del Tresor dels Estats Units!
Per entendre la política catalana cal retenir sempre i en cada moment una dada clau: la imputació de la família Pujol per corrupció massiva i la condició subordinada d'Artur Mas a aquest clan. Sense aquesta dependència absoluta d'Artur Mas als designis de Jordi Pujol no s'explica la independència.
Jordi Pujol té clara quina és la línia vermella. Sota cap concepte, Artur Mas pot deixar de ser president de la Generalitat. Aquest és l'únic trumfo que té a la mà per intentar allò que, ara mateix, sembla i és impossible: aconseguir un pacte d'Estat in extremisper tal que s'aturi i s'enterri la persecució judicial i policial contra el "patriarca" i la seva família, talment com va passar amb Banca Catalana.
Això explica la maniobra de crear Junts pel Sí i les concessions sense aturador que es fan a la CUP des del Palau de la Generalitat a canvi de la investidura d'Artur Mas. Al preu que sigui. La situació judicial del clan Pujol és tan desesperada que els importa un rave el futur de Convergència Democràtica i de Catalunya. Busquen salvar-se d'aquest ofec i per això és imprescindible que Artur Mas continuï a la cúpula del poder institucional, encara que sigui com un "florero". Ja hi haurà temps més endavant –pensen- per reconduir aquesta disfunció.
Jo tinc una llarga experiència com a periodista d'investigació dels marros del pujolisme. Però haig de dir que, després que l'Audiència Nacional ha aconseguit rebentar el misteri dels comptes andorrans de la família Pujol, la realitat supera tot allò que hauria pogut arribar a imaginar. Ho dic amb coneixement de causa: estem davant del cas de corrupció més gran i més escandalós que s'ha vist a Europa des del final de la II Guerra Mundial.
Ja no són només les carretades de diners, d'origen il·lícit, que es van moure a través dels comptes andorrans dels membres d'aquesta família durant els últims 30 anys. Pel que s'està descobrint, a partir de la documentació lliurada per les autoritats judicials andorranes, Jordi Pujol Ferrusola va bastir, en paral·lel,una sofisticada xarxa internacional d'evasió i blanqueig de diners negres que va posar al servei de la gran delinqüència organitzada. Aquesta és la traca final del cas Pujol que, com és obvi, comportarà duríssimes penes de presó per a tots els implicats.
Això ja no va només de "mossegades" i comissions per l'adjudicació de contractes públics de la Generalitat i dels ajuntaments convergents. Estem parlant d'una dimensió estratosfèrica que connecta amb el crim internacional. Per això el departament del Tresor dels Estats Units va donar ordres de desballestar la Banca Privada d'Andorra (BPA), la plataforma des de la qual operaven els Pujol després que l'Andbank s'espantés davant la magnitud dels diners que remenaven!
Em sap greu dir-ho, però Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Lluís Llach..., són els còmplices necessaris –encara que ells no en siguin conscients- d'aquesta burda i monstruosa maniobra que intenta utilitzar l'espantall de la bandera estelada per negociar la liquidació del somni independentista a canvi de l'arxiu de les diligències judicials endegades contra aquesta trama colossal d'evasió fiscal i blanqueig de diners que té l'epicentre en el fill gran de l'expresident de la Generalitat.
Ni UDEF, ni CNI, ni Guàrdia Civil. El dossier Pujol-Andorra està sobre la taula de l'FBI, la DEA i la CIA. És tan gruixut el que ha passat durant aquests últims 30 anys que l'únic desllorigador és fotre una puntada a la taula de l'escaquer espanyol, europeu i internacional amb la proclamació unilateral de la independència de Catalunya... i que passi el que Déu vulgui.
Jo crec que alguns dirigents de la CUP saben o intueixen tot això i es resisteixen, amb ungles i dents, a caure en el parany que els estan teixint Artur Mas-Jordi Pujol, amb la col·laboració entusiasta del "sometent mediàtic" i de la legió d'estómacs agraïts que s'alimenten de la mamella pública. Projectar el procés independentista amb Artur Mas a la presidència de la Generalitat és un error gravíssim i descomunal que empastifarà, pels segles dels segles, els legítims anhels sobiranistes d'una part de la societat catalana.
Sortir de l'atzucac institucional present és molt fàcil: només cal que Junts pel Sí accepti designar un altre candidat que no sigui Artur Mas i el consensuï amb la CUP. Però, de manera absolutament incomprensible i infantil, els actuals dirigents d'ERC, l'ANC i Òmnium Cultural estan abduïts per la xerrameca d'Artur Mas. Només caldria que entenguessin que Artur Mas és un lloro que està parlant, en tot moment, per boca de Jordi Pujol perquè canviessin la seva percepció del paper que estan jugant en aquesta partida. Són els tontos útils al servei d'una màfia que n'ha fet de molt grosses i que està assetjada, no per "Madrid": pel departament del Tresor dels Estats Units!
diumenge, 29 de novembre del 2015
MOLT DE CAMÍ PER RECÓRRER
Diuen els contraris a
l’independentisme que els nacionalismes es curen viatjant... No
sé si és exactament així, però el que tinc clar és que viatjant
s’aprofundeix en comportament dels habitants del territori que visites i
això t’ajuda a comprendre’ls, al mateix temps que enriqueixes els teus
coneixements.
Fa només unes setmanes vàrem
viatjar a la Catalunya Nord (per a no entrar en equívocs, és el territori del
Sud de França que va pertànyer a Catalunya fins el tractat dels Pirineus
-1659-), un territori que, sovint, havíem creuat i deixat enrere mentre
visitàvem altres zones de França.
La frase d’una companya de
treball resumeix bé el que pensàvem trobar-nos: Podreu parlar català...
Tothom us entendrà. Però la realitat és molt diferent.
Durant una setmana vàrem fixar la
nostra residència a Prada de Conflent
(en francès Prades), precisament al número 5 del carrer Canigó, la muntanya sagrada dels
catalans.
Sempre que surts de viatge
intentes visitar el màxim de llocs possible, sobre tot aquells que més interès
tenen des del punt de vista històric i artístic. Entre els monuments i ciutats
més importants que vàrem visitar cal destacar els monestirs preromànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, el palau dels
reis de Mallorca a Perpinyà i les
fortificacions de Vilafranca de Conflent
(juntament amb el fort Libèria) i Montlluís (encara s’usa com a caserna
militar), a part, evidentment, del poble de Prada,
conegut per ser seu de la Universitat Catalana d’Estiu, però també per haver-hi
estat refugiats després de la guerra Civil el violoncel·lista vendrellenc Pau Casals, així com el lingüista Pompeu Fabra que hi va morir i que està
enterrat al cementiri d’aquesta localitat.
Fins la darrera nit de la nostra
estada (ja n’explicaré el motiu) trobàrem molt poca gent que ens entengués i
menys que ens parlés català. Per a la majoria dels habitants de la Catalunya
Nord el castellà encara predomina sobre el nostre idioma. Així, ens van parlar
català el senyor que ens va vendre les entrades al monestir de Sant Miquel de Cuixà, un altre senyor
mentre visitàvem el poble d’Eus i un
tercer mentre visitàvem el poble d’Evol.
Hi van haver casos que em van
cridar poderosament l’atenció, com per exemple que l’empleada de l’oficina de
turisme de Perpinyà no comprengués el
català i que deixés anar us sospir quan la meva dona li va dir que podria
adreçar-se-li en castellà.
Parafernàlia
catalana n’hi ha molta, com a una fleca de Perpinyà
o una altra de Montlluís on fins i
tot hi havia dues senyeres independentistes (una al carrer i una més a
l’aparador), a part d’una bufanda del Barça (també a l’aparador) Però a l’hora
de la veritat ni una sola paraula en català. Fins el darrer dia, o millor dit,
fins el darrer capvespre.
En arribar a Prada vaig veure al
vidre del darrere d’un cotxe un adhesiu d’una colla castellera: els Pallagos del Conflent. Per mig de
l’oficina de turisme local vàrem esbrinar on i quan assajaven. Ho feien els
divendres de 7 a 9 a un magatzem que havia estat propietat de la companyia
francesa de ferrocarrils, a molt poc distància d’on residíem (escassament 50
metres)
Aquell darrer divendres, a les 7
en punt ja estàvem allí. Ràpidament ens van venir a rebre l’Enric i Jordi als qui explicàrem que també nosaltres formàvem part d’una
colla castellera, la de més al Sud de Catalunya. Va ser una tarda inoblidable.
De sobte ens retrobàrem amb un ambient que ja coneixíem sobradament que ens va
fer sentir com a casa. Jordi (al
Facebook Jordi Taurinyà), ens va dir
que era el president del Casal Jaume I que, del qual formaven part la colla
castellera, així com la colla de diables Nyerros
del Conflent.
Jordi es
mostrava orgullós de que sa filla Muriel,
el seu gendre Bertrand i la seva
neta Anna formessin part de la
colla, de la qual el portuguès Manu
n’és el cap de colla.
Jordi,
que també és el Coordinador territorial d’Esquerra Republicana de Catalunya, em
va dir:
-El sentiment català existeix,
però encara queda molta feina per fer. Des de la Bressola (preescolar
i primària) s’està fent un gran treball, però encara és insuficient.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-11-2015
A la primera foto pal i furgoneta ocupant l'amplada de la vorera.
A la segona foto podeu pareciar millor l'aparcament de la furgoneta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)