MOLT DE CAMÍ PER RECÓRRER

Diuen els contraris a l’independentisme que els nacionalismes es curen viatjant... No sé si és exactament així, però el que tinc clar és que viatjant s’aprofundeix en comportament dels habitants del territori que visites i això t’ajuda a comprendre’ls, al mateix temps que enriqueixes els teus coneixements.

Fa només unes setmanes vàrem viatjar a la Catalunya Nord (per a no entrar en equívocs, és el territori del Sud de França que va pertànyer a Catalunya fins el tractat dels Pirineus -1659-), un territori que, sovint, havíem creuat i deixat enrere mentre visitàvem altres zones de França.

La frase d’una companya de treball resumeix bé el que pensàvem trobar-nos: Podreu parlar català... Tothom us entendrà. Però la realitat és molt diferent.

Durant una setmana vàrem fixar la nostra residència a Prada de Conflent (en francès Prades), precisament al número 5 del carrer Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.

Sempre que surts de viatge intentes visitar el màxim de llocs possible, sobre tot aquells que més interès tenen des del punt de vista històric i artístic. Entre els monuments i ciutats més importants que vàrem visitar cal destacar els monestirs preromànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, el palau dels reis de Mallorca a Perpinyà i les fortificacions de Vilafranca de Conflent (juntament amb el fort Libèria) i Montlluís (encara s’usa com a caserna militar), a part, evidentment, del poble de Prada, conegut per ser seu de la Universitat Catalana d’Estiu, però també per haver-hi estat refugiats després de la guerra Civil el violoncel·lista vendrellenc Pau Casals, així com el lingüista Pompeu Fabra que hi va morir i que està enterrat al cementiri d’aquesta localitat.

Fins la darrera nit de la nostra estada (ja n’explicaré el motiu) trobàrem molt poca gent que ens entengués i menys que ens parlés català. Per a la majoria dels habitants de la Catalunya Nord el castellà encara predomina sobre el nostre idioma. Així, ens van parlar català el senyor que ens va vendre les entrades al monestir de Sant Miquel de Cuixà, un altre senyor mentre visitàvem el poble d’Eus i un tercer mentre visitàvem el poble d’Evol.

Hi van haver casos que em van cridar poderosament l’atenció, com per exemple que l’empleada de l’oficina de turisme de Perpinyà no comprengués el català i que deixés anar us sospir quan la meva dona li va dir que podria adreçar-se-li en castellà.

Parafernàlia catalana n’hi ha molta, com a una fleca de Perpinyà o una altra de Montlluís on fins i tot hi havia dues senyeres independentistes (una al carrer i una més a l’aparador), a part d’una bufanda del Barça (també a l’aparador) Però a l’hora de la veritat ni una sola paraula en català. Fins el darrer dia, o millor dit, fins el darrer capvespre.

En arribar a Prada vaig veure al vidre del darrere d’un cotxe un adhesiu d’una colla castellera: els Pallagos del Conflent. Per mig de l’oficina de turisme local vàrem esbrinar on i quan assajaven. Ho feien els divendres de 7 a 9 a un magatzem que havia estat propietat de la companyia francesa de ferrocarrils, a molt poc distància d’on residíem (escassament 50 metres)

Aquell darrer divendres, a les 7 en punt ja estàvem allí. Ràpidament ens van venir a rebre l’Enric i Jordi als qui explicàrem que també nosaltres formàvem part d’una colla castellera, la de més al Sud de Catalunya. Va ser una tarda inoblidable. De sobte ens retrobàrem amb un ambient que ja coneixíem sobradament que ens va fer sentir com a casa. Jordi (al Facebook Jordi Taurinyà), ens va dir que era el president del Casal Jaume I que, del qual formaven part la colla castellera, així com la colla de diables Nyerros del Conflent.

Jordi es mostrava orgullós de que sa filla Muriel, el seu gendre Bertrand i la seva neta Anna formessin part de la colla, de la qual el portuguès Manu n’és el cap de colla.  

Jordi, que també és el Coordinador territorial d’Esquerra Republicana de Catalunya, em va dir:

-El sentiment català existeix, però encara queda molta feina per fer. Des de la Bressola (preescolar i primària) s’està fent un gran treball, però encara és insuficient.