diumenge, 3 de gener del 2016
Llegiu els meus llavis: Mai és… potser sí!
SISCU BAIGES
Diuen que George Bush pare va guanyar les eleccions presidencials de 1988 gràcies a una frase que va fer forat en l’electorat dels Estats Units: “Llegiu els meus llavis. No hi haurà més impostos”. Després de ser elegit president, Bush va pujar els impostos. Cap cosa a la qual no estem acostumats els electors de molts països. Mariano Rajoy no va demanar que li llegíssim els llavis però també va dir que faria moltes coses que no va fer i que no en faria moltes que va acabar fent. Suposo que en part per això ha perdut tants diputats a les eleccions del passat dia 20.
Se suposa, també, que la CUP representa una forma diferent de fer política. Una forma basada en l’autenticitat, la sinceritat, l’anar de cara i no caure en els errors i comportaments que han denunciat sempre de Bush o Rajoy.
Vet aquí, però, que el cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, Antonio Baños, va afirmar, per activa i per passiva, que ells no farien mai Artur Mas president. El 22 de setembre, a www.eldiario.es deia: “No votarem mai una investidura de Mas. I mai és mai. Mai, mai i mai”. I una setmana després, a La Sexta, insistia: “No votarem sí a un Govern presidit per Artur Mas. Nosaltres el que diem en campanya ho complim. Els nostres lemes són promeses”.
Diumenge, Baños va ser l’encarregat d’explicar des del faristol del pavelló sabadellenc on s’havia celebrat l’assemblea nacional de la CUP que aquesta formació no tenia clar si fer Mas president o no. Mitja CUP n’estava a favor i mitja, en contra.
Quan va acabar l’explicació, va sonar quasi a conya quan li van demanar els periodistes –que no podien fer preguntes- si podia explicar el mateix en castellà.
Ho va fer.
Ningú no li va demanar que ho expliqués també en anglès.
Al cap i a la fi, Antonio Baños és una bona persona, tot i que una oportuna dimissió com a diputat l’honoraria.
Diuen que George Bush pare va guanyar les eleccions presidencials de 1988 gràcies a una frase que va fer forat en l’electorat dels Estats Units: “Llegiu els meus llavis. No hi haurà més impostos”. Després de ser elegit president, Bush va pujar els impostos. Cap cosa a la qual no estem acostumats els electors de molts països. Mariano Rajoy no va demanar que li llegíssim els llavis però també va dir que faria moltes coses que no va fer i que no en faria moltes que va acabar fent. Suposo que en part per això ha perdut tants diputats a les eleccions del passat dia 20.
Se suposa, també, que la CUP representa una forma diferent de fer política. Una forma basada en l’autenticitat, la sinceritat, l’anar de cara i no caure en els errors i comportaments que han denunciat sempre de Bush o Rajoy.
Vet aquí, però, que el cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, Antonio Baños, va afirmar, per activa i per passiva, que ells no farien mai Artur Mas president. El 22 de setembre, a www.eldiario.es deia: “No votarem mai una investidura de Mas. I mai és mai. Mai, mai i mai”. I una setmana després, a La Sexta, insistia: “No votarem sí a un Govern presidit per Artur Mas. Nosaltres el que diem en campanya ho complim. Els nostres lemes són promeses”.
Diumenge, Baños va ser l’encarregat d’explicar des del faristol del pavelló sabadellenc on s’havia celebrat l’assemblea nacional de la CUP que aquesta formació no tenia clar si fer Mas president o no. Mitja CUP n’estava a favor i mitja, en contra.
Quan va acabar l’explicació, va sonar quasi a conya quan li van demanar els periodistes –que no podien fer preguntes- si podia explicar el mateix en castellà.
Ho va fer.
Ningú no li va demanar que ho expliqués també en anglès.
Al cap i a la fi, Antonio Baños és una bona persona, tot i que una oportuna dimissió com a diputat l’honoraria.
dissabte, 2 de gener del 2016
MUERTE EN EL METRO (Segona part) En relat de Víctor Donamaría
... Continua -llegir la primera part)
Varias estaciones más adelante, no sé si Alonso Martínez o Nuevos
Ministerios, aparece otro espécimen de la fauna urbana. El que pide limosna diciendo que acaba de salir
de Carabanchel, (todavía no se ha enterado que la terrorífica cárcel ya no
existe, pero mola mas decir Carabanchel que el Goloso, ¡qué quieren que les
diga!), y que podría atracarnos (así en condicional), pero como le ha prometido
a la Virgen no volver a robar, y que le esperan cuatro chinorris en la keli,
pues eso, que le demos algo. Pasa delante de todo el vagón exhibiendo un
aspecto, que nos hace pensar a toda la basca, que si no está todavía en el
trullo será por otro error judicial, y claro, el personal con el amenazante
aspecto del titi, se acojona y suelta la pasta.
Al no
contribuir con mi óbolo a paliar sus desgracias, o al consumo de alienantes, me
atiza con la lata del dinero en mi ya dolorida cabeza, por mor de mi cercana
muerte.
Y yo con
menos vida a cada instante.
El
convoy acaba su recorrido en Fuencarral pueblo, el final de la línea. El
conductor comprueba que no hay nadie, y
se coloca en el vagón último para conducir, y este último se convierte en el
primero del nuevo convoy -hago esta digresión,- para llamar la atención del avezado lector o
lectora, (hay que hilar muy fino con lo políticamente correcto) que
forzosamente tuvo que verme allí sentado desde la mañana, seguramente pensaría
que era otro jubilado que debido al frío que hacía, pasaba todo el día en el
suburbano, con su abono mensual a precio de ganga.
Y yo muriéndome cada vez más. Es para
descojonarse si la situación no fuese tan chunga.
Así
transcurrió todo el puto día, desde la cabecera de línea, Puerta del Sur, hasta
el final, Fuencarral, y vuelta a empezar. A cada persona que trataba de llamar
su atención moviendo los párpados o haciendo extraños guiños, si era un hombre
me llamaba maricón, no homosexual o gay, no, maricón, como suena. Si era
mujer o bien me atizaba en la cabeza con el bolso o con lo que fuese o se
cambiaba de lugar, mirándome despreciativamente.
Hubo una
excepción, hubo una mujer que quiso hacer algo por mí. Una pilingui se sentó
junto a mí y me susurró al oído “Treinta euros y te hago el francés”, al no
recibir contestación adecuada de mí, rebajó su caché y se ofreció a dejármelo
en veinte, al seguir sin contestación adecuada a su, en otras circunstancias
aceptable oferta, me mandó a tomar por culo, y se dedicó a otros posibles
clientes más asequibles. Cuando el mendigo de la amenaza volvía a encontrarme
dos o tres horas después, sin más explicaciones, me atizaba otro latazo.
Mi
cabeza no aguantaba más, cada vez mas muerta.
A toda
esta fauna urbana, hay que añadir el presunto sordomudo. (Lo de presunto es por
seguir hilando fino, pues hay coleguis, que se la lían con un papel de fumar)
Éste va entregando una sobada cartulina con una serie de dibujos, que deberían
servir para traducir el lenguaje de signos, pero la verdad hay que echarle
imaginación ¡Ya las habrán visto! Me ofreció una, al no alargar la mano, la
dejó depositada sobre mi rodilla con un gesto de desgana ¡Como si yo tuviese la
culpa de estar muriéndome! Después al recoger las cartulinas y las escasas limosnas,
no pude alargar la mía, y él, como teóricamente era sordomudo, no podía aludir
a mi santa madre, así es que me atizó con nulo disimulo una patada en la
espinilla la cual no me hizo mucho efecto, pues el dolor de mi cabeza era
inmensamente superior. ¡Pero lo hizo a mala leche!
Al final
del día en la estación ultima, también para mi vida a la que ya no le quedaba
ni un hálito, el conductor que iba revisando todos los vagones antes de
cerrarlos, me advirtió que debía bajarme, me zarandeó y caí al suelo del vagón
en la misma postura que tenía cuando me senté
a los 10 am. Hay una canción popular sobre un tipo que murió sentado en
una silla y no lo podían enterrar, pero ya no estoy para muchos rollos.
Me consuela algo, no mucho la verdad,
haberme muerto el mismo día que el Woytila;, por mi hermana lo digo, pues la
pobre es de misa diaria y tiene confesor propio ¡Imagínense que ilusión! Como
va a disfrutar contándolo en el mercado.
Si lo sé no me muero.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 2-01-2016
Un cotxe aparcat en sentit contrari de la circulació.
Els "matons" de l'independentisme
JAUME REIXACH
Més enllà del sorprenent resultat de l'assemblea de Sabadell, ningú no pot negar que la CUP és una organització democràticaque escolta, accepta i respecta la pluralitat de les seves bases. Per això em sobta la desmesurada i feridora campanya que s'ha desfermat a les xarxes contra aquesta plataforma de l'esquerra independentista i anticapitalista.
Des de l'entorn de Junts pel Sí i dels sectors més "hiperventilats" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) s'han proferit, en els últims dies, tota mena d'improperis i desqualificacions contra els cupaires, titllant-los de "botiflers", "traïdors", "agents del CNI", "espanyolistes", "borbònics", "unionistes", "comunistes", "emporrats", "borratxos".., entre altres "amables" epítets. Malauradament, això no és nou en aquest llarg i inacabable "procés", encetat l'any 2012, des que la Justícia va imputar l'hereu Oriol Pujol pel cas de les ITV.
Amb anterioritat, altres organitzacions i dirigents polítics catalans han estat víctimes d'aquests "propagadors" de l'odi a les xarxes socials: a Miquel Iceta, Àngel Ros, Joan Herrera, Dolors Camats, Teresa Forcades, Dante Fanchín, Josep-Antoni Duran Lleida, Lluís Rabell, Ada Colau... també se'ls ha estigmatitzat amb violents insults personals, molt sovint des de l'anonimat. Aquests atacs, totalment gratuïts i exagerats, han acabat creantun ambient tòxic i verinós que enterboleix la necessària coexistència pacífica entre totes les persones que vivim i treballem a Catalunya, tant si estem a favor com en contra de la independència.
L'origen d'aquesta teledirigida i malaltissa agressivitat fòbica és fàcilment deduïble. Prové de nuclis molt fanatitzats que defensen, al preu que sigui, la reelecció d'Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat. Aquesta voluntat, perfectament legítima i lloable, només presenta un inconvenient i és que la coalició Junts pel Sí té 62 escons al Parlament de Catalunya, insuficients per garantir la investidura d'Artur Mas i per falcar un pacte de governabilitat.
El #pressingCUP és un dels episodis més barroers i vergonyosos que ens ha tocat viure en els últims mesos. Els "matons" que ronden per Internet s'han abraonat amb ràbia i fúria contra els cupaires perquè encara no han decidit facilitar la reelecció del diputat número 4 de la llista de Junts pel Sí per Barcelona. A més, durant la campanya electoral els seus representants ja van dir als quatre vents que no ho farien.
La tolerància és un valor superior que defineix la qualitat democràtica d'una societat i d'un país. Els catalans mainstreamsempre hem anhelat ser com Holanda, Suècia, Dinamarca o Noruega, que considerem el súmmum de la civilització culta, justa i educada. Aquest és -si ho he entès bé- l'horitzó dels independentistes d'ERC, de DiLL (CDC) i de l'ANC. Per això, sorprèn i esborrona que des d'aquests àmbits s'aboni i es doni carta blanca als qui atien la rancúnia contra els qui no pensen com ells o no fan el que ells voldrien. Ara li toca el rebre a la CUP.
La independència, si ha de ser, ho serà per la via de la tranquil·litat dialèctica i de la maduresa democràtica. Amb actituds de fatxendes milhomes els ultraindependentistes no aconseguiran convèncer ningú. Al contrari, provoquen basarda i multipliquen el rebuig. Seria bo que els inductors d'aquesta espiral esbojarrada rebaixessin el to i desdramatitzessin la discrepància política, essència de la democràcia. Començant pel president en funcions, Artur Mas, i les seves desafortunades profecies -"ens esperen a la primera cantonada per trencar-nos les cames"- o les amenaces, formulades en seu parlamentària, del seu padrí polític, Jordi Pujol, sobre les branques i els nius.
Els insults i les apel·lacions a la intolerància contra els militants de la CUP -especialment intenses en els pobles i ciutats de la Catalunya interior- són l'antítesi del pacifisme que invoca l'anomenada "revolució dels somriures". Només amb bona educació i noblesa d'esperit aconseguirem el "país millor" que tots volem. Pels bocamolls, un morrió.
Més enllà del sorprenent resultat de l'assemblea de Sabadell, ningú no pot negar que la CUP és una organització democràticaque escolta, accepta i respecta la pluralitat de les seves bases. Per això em sobta la desmesurada i feridora campanya que s'ha desfermat a les xarxes contra aquesta plataforma de l'esquerra independentista i anticapitalista.
Des de l'entorn de Junts pel Sí i dels sectors més "hiperventilats" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) s'han proferit, en els últims dies, tota mena d'improperis i desqualificacions contra els cupaires, titllant-los de "botiflers", "traïdors", "agents del CNI", "espanyolistes", "borbònics", "unionistes", "comunistes", "emporrats", "borratxos".., entre altres "amables" epítets. Malauradament, això no és nou en aquest llarg i inacabable "procés", encetat l'any 2012, des que la Justícia va imputar l'hereu Oriol Pujol pel cas de les ITV.
Amb anterioritat, altres organitzacions i dirigents polítics catalans han estat víctimes d'aquests "propagadors" de l'odi a les xarxes socials: a Miquel Iceta, Àngel Ros, Joan Herrera, Dolors Camats, Teresa Forcades, Dante Fanchín, Josep-Antoni Duran Lleida, Lluís Rabell, Ada Colau... també se'ls ha estigmatitzat amb violents insults personals, molt sovint des de l'anonimat. Aquests atacs, totalment gratuïts i exagerats, han acabat creantun ambient tòxic i verinós que enterboleix la necessària coexistència pacífica entre totes les persones que vivim i treballem a Catalunya, tant si estem a favor com en contra de la independència.
L'origen d'aquesta teledirigida i malaltissa agressivitat fòbica és fàcilment deduïble. Prové de nuclis molt fanatitzats que defensen, al preu que sigui, la reelecció d'Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat. Aquesta voluntat, perfectament legítima i lloable, només presenta un inconvenient i és que la coalició Junts pel Sí té 62 escons al Parlament de Catalunya, insuficients per garantir la investidura d'Artur Mas i per falcar un pacte de governabilitat.
El #pressingCUP és un dels episodis més barroers i vergonyosos que ens ha tocat viure en els últims mesos. Els "matons" que ronden per Internet s'han abraonat amb ràbia i fúria contra els cupaires perquè encara no han decidit facilitar la reelecció del diputat número 4 de la llista de Junts pel Sí per Barcelona. A més, durant la campanya electoral els seus representants ja van dir als quatre vents que no ho farien.
La tolerància és un valor superior que defineix la qualitat democràtica d'una societat i d'un país. Els catalans mainstreamsempre hem anhelat ser com Holanda, Suècia, Dinamarca o Noruega, que considerem el súmmum de la civilització culta, justa i educada. Aquest és -si ho he entès bé- l'horitzó dels independentistes d'ERC, de DiLL (CDC) i de l'ANC. Per això, sorprèn i esborrona que des d'aquests àmbits s'aboni i es doni carta blanca als qui atien la rancúnia contra els qui no pensen com ells o no fan el que ells voldrien. Ara li toca el rebre a la CUP.
La independència, si ha de ser, ho serà per la via de la tranquil·litat dialèctica i de la maduresa democràtica. Amb actituds de fatxendes milhomes els ultraindependentistes no aconseguiran convèncer ningú. Al contrari, provoquen basarda i multipliquen el rebuig. Seria bo que els inductors d'aquesta espiral esbojarrada rebaixessin el to i desdramatitzessin la discrepància política, essència de la democràcia. Començant pel president en funcions, Artur Mas, i les seves desafortunades profecies -"ens esperen a la primera cantonada per trencar-nos les cames"- o les amenaces, formulades en seu parlamentària, del seu padrí polític, Jordi Pujol, sobre les branques i els nius.
Els insults i les apel·lacions a la intolerància contra els militants de la CUP -especialment intenses en els pobles i ciutats de la Catalunya interior- són l'antítesi del pacifisme que invoca l'anomenada "revolució dels somriures". Només amb bona educació i noblesa d'esperit aconseguirem el "país millor" que tots volem. Pels bocamolls, un morrió.
divendres, 1 de gener del 2016
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 1-01-2016
Tortosa. Carrer Ulldecona (foto 1) i carrer Olivera (fotos 2 i 3) Molt cristians, però a l'hora de dificultar el pas, com qualsevol altre...
No hi ha pau política
XAVIER SARDÀ
Periodista
Imagino que ja no hi ha mai acord entre ningú. Imagino la successió infinita d'eleccions que no culminen mai en legislatura. Sempre la interinitat, l'eventualitat i la suplència. Sempre demà i mai matinant. Instal·lats a perpetuïtat en la propaganda electoral i la pura difusió de musculatura política.
Imagino el càstig diví: l'aritmètica es converteix en enemiga eterna de l'acord. Com en una neoplaga d'Egipte, el càlcul impossibilita el compromís i el vot d'investidura i estem així marmotejant fins a l'aeternal requiem.
No sé què passarà avui amb els CUP-Noel, però el cert és que hem viscut uns dies amb la possibilitat de repetir les dues últimes eleccions. Primer preocupa, però quan un s'hi acostuma no és tan horrible. Mirin com de silenciós que ha estat Mas en la seva longeva transitorietat… No ha fet res malament: el procés ha quedat en punts suspensius, Convergència no existeix, ha perdut les eleccions de l'altre dia… i com si res anés amb ell. Com un president amb permís de paternitat. Un figurant comparsa del maleït guarisme, però al mateix temps sedat per la inacció. Si avui hi ha acord, potser els cupaires li donaran un disgust.
Si es repetissin les eleccions a perpetuïtat, la cosa tindria un cost, però és cert també que ens estalviaríem els salaris de diputats i senadors. Només cobrarien els de la diputació permanent i tal. Res, quatre xavos. Potser descobriríem que amb quatre gats es va tirant, i a sobre no legislen lleis mordassa ni fulls de ruta, ni lleis laborals ni tal i tal.
Candidats per sorteig
Les llistes podrien incloure per sorteig els ciutadans il·lusionats a viure un cert protagonisme. Total, com que mai s'arribaria més enllà de ser un inútil candidat condemnat a l'avortament matemàtic... ¡Quina il·lusió veure el teu fill o la teva mare presentar-se a les eleccions! Tres setmanes i de nou a casa. Sense l'acta, però amb anècdotes i fotos als mercats.
Com que ja sabríem que l'acord no és possible, TV-3 no hauria de dissimular les patacades electorals de Mas-Homs, ni algun diari patriòtic ens hauria costat un dineral. Com que ja sabríem que no hi hauria legislatura, La Razón podria fer portades sobre meteorologia o gastronomia. Vés a saber.
És clar que si això de repetir il·limitadament es convertís en una maledicció també vital, en alguns aspectes ho tindríem pitjor: en sexe el doblet seria gatillazo i en futbol el triplet seria escridassat. Tot hauria de ser reiteració geomètrica o no seria. A base de repetir ens sobrarien quilos i ens faltaria nevera...
Perdonin aquesta digressió d'un ciutadà atònit davant l'ambient polític del país. Demano disculpes. Any nou… ¡no sé què!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)