dimarts, 5 de gener del 2016
Mas, la CUP y el último error de la cadena
Las nuevas mayorías que se acaben formando en Catalunya y en España deberían abrir una etapa de diálogo y negociación. De alguna forma es volver al estadio anterior, el de la defensa del derecho a decidir, la reivindicación que goza de la mayoría social en Catalunya.
Josep Carles Rius.
Al final, Artur Mas y CDC han descubierto que su victoria el 27-S era amarga, muy amarga. Y que la astucia tiene un límite. Que la ideología aún existe. Que la CUP no es ERC. Que no ha aceptado inmolarse en favor de un objetivo superior y que ha mantenido la palabra dada durante la campaña electoral, a pesar de una presión insoportable. El pasado 12 de octubre publiqué un artículo sobre la ‘cadena de errores’ cometidos en Catalunya. Aquella cadena acaba de llegar al final. Y ahora existe la posibilidad de aprender la lección y empezar de nuevo. O iniciar una nueva secuencia de equivocaciones.
Recordaba en aquel artículo, que los mundos que representan Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) y las Candidaturas de Unidad Popular (CUP) sólo comparten, y desde hace muy poco, la aspiración de la independencia. Antes, durante los veinte años de historia de la CUP, ni eso. Es más, en cientos de ciudades y pueblos de Catalunya los miembros de la CUP ejercían la principal oposición a los gobiernos municipales de Convergència. Eran quienes fiscalizaban los posibles casos de corrupción. Eran el contrapoder. Y acaban de reafirmarse en ese papel. Porque Artur Mas, y Convergència, han sido, y son, el poder en Catalunya. Para la CUP, Artur Mas es una figura vinculada a las sombras de los Pujol y los múltiples casos de corrupción abiertos en CDC. Y pese a ello, en la asamblea de Sabadell, la mitad de los militantes estaba decidida a investirlo como presidente de la Generalitat. Tal es la fuerza del relato escrito por Junts pel Sí.
Todos los pasos dados por Artur Mas y la cúpula de CDC iban encaminados a salvar el poder pese a la sostenida decadencia del partido, desgastado por la gestión de la crisis y la corrupción. Hasta ahora la tan proclamada astucia del President había dado resultado. El momento estelar de esta estrategia fue aquella tarde del 13 de julio en el Palau de la Generalitat, cuando Artur Mas dijo a los partidos y a las entidades soberanistas que, o iban juntos, o no había elecciones. Fueron Junts pero no alcanzaron los escaños suficientes. Faltó uno. Con 63 diputados, únicamente hubiesen requerido la abstención de la CUP. Pero no fue así, y la tormenta que Junts pel Sí vislumbró la misma noche electoral ha acabado en catástrofe. La convocatoria de nuevas elecciones es la prueba definitiva. El error final, el último eslabón de la cadena, que apuntaba en el artículo del 12 de octubre.
La CUP sale con profundas heridas de la batalla por la investidura de Artur Mas. Un debate diabólico, en palabras de Antonio Baños, porque enfrentaba sus dos almas, la revolucionaria y la independentista. A lo largo de su historia, la CUP había conseguido unir estas dos almas, pero la figura de Artur Mas las hacia incompatibles. Y el coste de su decisión final es evidente, tanto como si la opción elegida hubiese sido la contraria. La CUP sabía que, fuese cual fuese la decisión, pagaría un alto precio por ella. Pero Convergència también sale tocada, porque su gran baza, su única baza, era lograr la investidura de Artur Más, el líder que encarna el patrimonio político que les queda. Y pierden el tiempo que necesitaban para refundar el partido desde el poder e intentar orillar la cadena de procesos por corrupción que se avecinan.
Además, en su intento de ganarse a las CUP, Artur Mas y Convergència estamparon la firma en una declaración de desobediencia al Estado que, en el fondo y la forma, iba mucho más allá de lo que estaban dispuestos a aceptar sus sectores más moderados. Muchos convergentes no entendieron entonces por qué Mas cedió a la hora de redactar la declaración sin tener ligada la investidura. Menos lo entienden ahora. Estas contradicciones tenían sentido si eran útiles para alcanzar el poder. Si no es así, se convierten en un lastre porque demuestran que estaban dispuestos a todo, incluso a la humillación de suplicar la investidura.
El mayor éxito de Junts pel Sí fue instalar en el imaginario colectivo la existencia de un plebiscito el 27-S. Significaba una distorsión de la realidad porque en el supuesto ‘bloque del no’ se situaban fuerzas políticas que defienden el derecho a decidir (Catalunya Sí Que Es Pot), la confederación (Unió), el federalismo (PSC) y dos caras del estatus quo, Ciutadans y Partido Popular. Y la distorsión de la realidad afectaba también al bloque soberanista por la propia composición de Junts pel Sí, y porque se situaba a la CUP como un simple apéndice cuando, después, se ha demostrado que no era sí. Catalunya tiene una sociedad compleja y plural que el 27-S fue sometida a una simplificación mayúscula. Pero la pluralidad es tozuda.
Las elecciones en marzo pueden ser la ocasión de volver a situar la política catalana en la pluralidad que nunca debió perder. Que cada partido acuda con sus siglas y que, después, puedan formarse mayorías a partir de los resultados electorales y de los pactos. Cuando Esquerra Republicana de Catalunya aceptó ir en Junts pel Sí, renunció a ser un actor político en el momento decisivo. Ahora tiene ocasión de enmendar el error. De volver a tener voz y capacidad de tejer una estrategia propia. Asimismo, Barcelona En Comú y Ada Colau tienen la ocasión de implicarse en las elecciones catalanas en lugar de inhibirse como hicieron el 27-S. Y las nuevas mayorías que se acaben formando en Catalunya y en España deberían abrir una etapa de diálogo y negociación. De alguna forma es volver al estadio anterior, el de la defensa del derecho a decidir, la reivindicación que goza de la mayoría social en Catalunya, tiene aliados en el resto de España y puede tener el reconocimiento de la comunidad internacional. Otra opción, es volver a iniciar una nueva cadena de errores.
dilluns, 4 de gener del 2016
PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT
Difícilment puc
aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no
fa), el temps que ha transcorregut d’ençà
que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.
He llegit
comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement
faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys
(encara que a una part no els agradi)
N’hi ha que diuen
que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en
orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas
afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de
Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals,
perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la
típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una
majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els
seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per
a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que
coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem,
pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència
que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes
acèrrims a la causa. Molts pensareu
que la causa és la independència,
però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!
Una de les coses
que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí,
però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el
que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos
debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha
sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia
un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions
espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.
De tot el que s’ha
fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va
fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a
res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que
obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.
A la roda de
premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van
dir molt clar: No a Mas, però estem
disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.
Entre les coses
que vaig llegir és que la següent excusa
seria no acceptar consellers de Convergència... Però si
fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar
dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus
Munté.
Però la part
convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i
descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats
convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president.
Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.
Recordeu que fa
uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes
autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta
persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a
excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol
continuar fins que des del seu propi
partit li peguin una puntada de peu.
Us deia al
principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més
assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC
Barcelona i galerenc com jo.
L'última
reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies:
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés.
Gràcies!
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés.
Gràcies!
I la següent de Toni Manel Muñoz (el
Mascarat), periodista d’Ulldecona:
Preguntes
retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ?
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants?
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@?
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ?
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants?
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@?
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?
Gràcies
CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú
demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac
per la gràcia del diviníssim, no se pacta.
Les podeu llegar als
seus respectius Facebook’s.
La enorme discriminación contra la tercera edad (y contra la mujer)
Vicenç NavarroCatedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y ex Catedrático de Economía. Universidad de Barcelona
A lo largo de mi larga vida en varios países he podido ver muchas formas de discriminación, ya sea de clase social, de género, de raza o de nacionalidad. Pero un tipo de discriminación de la que tengo que confesar no era muy consciente, y que he ido aprendiendo a medida que he ido avanzando en edad, es la discriminación en contra de las personas de mayor edad, discriminación que va acentuándose a medida que las personas van adquiriendo más años. Tal discriminación es especialmente acentuada en las culturas latinas (también muy conocidas por su discriminación en contra de las mujeres, consecuencia del machismo que caracteriza a estas sociedades) y como también ocurre en esta última forma de discriminación aparenta no existir, ocultándose tras una presunta caballerosidad (supuestamente muy atenta con el género femenino en el caso de la discriminación a la mujer). Lo mismo ocurre con los ancianos, a los que, por lo general, se refieren, supuestamente para expresar también gran gentileza y estima, como “abuelos”, término que aparenta ser respetuoso, pero que aplicado indistintamente consigue lo contrario. Siempre recordaré a mi padre, persona que sufrió muchísimo, que fue represaliado por el fascismo, y que siempre sostuvo un orgullo de haber hecho –luchar por la República- lo que tenía que haber hecho, mostrando, a la vez, frente a la represión, un gran sentido de la dignidad. Y cuando a los más de noventa años la gente se refería a él como “abuelo”, él contestaba con cierta irritación: “mire usted, yo no soy su abuelo y francamente tampoco desearía serlo. Le ruego que me llame Vicente”, y terminaba la conversación. Y yo lo entendía perfectamente. Hoy me encanta que mi nieto me llame abuelo, pero no me gusta que nadie más se refiera a mí como tal, por personas que ni siquiera me conocen.
Y así lo muestran las encuestas. La mayoría de ancianos no desea que se refieran a ellos como abuelos. Y sin embargo, es el término más utilizado. No se dice “Residencia de la tercera edad”, o “Residencia de ancianos”, sino “Residencia de abuelos”. Y así un largo etcétera. En realidad, detrás de la supuesta amabilidad, hay una visión ofensiva hacia las personas receptoras de tal nombre (percibidas como de capacidades físicas e intelectuales reducidas como consecuencia de su edad). Quedó así reflejado en la descripción que hizo la derecha de la caverna española del excelente grupo de activistas de edad avanzada, dirigiéndose a ellos como “yayoflautas” (abuelos con flauta). Y qué decir tiene que la mayoría de personas que utilizan esta expresión no son conscientes de que es un término discriminatorio, que estereotipa a las personas mayores.
La atención a los ancianos
Una dimensión que refleja tal discriminación es la falta de atención a las personas de edad avanzada que requieren cuidados paliativos, y que alcanza su máxima expresión en las personas con enfermedades terminales, es decir, que están experimentando una enfermedad que reducirá en un periodo de tiempo relativamente corto su esperanza de vida. Este tipo de atención –que requiere cualquier persona que tiene una enfermedad terminal, sea de la edad que sea, pero que lógicamente afecta más a las personas ancianas–está muy poco desarrollada en España. Elfinal de su vida es para millones de españoles uno de los periodos más difíciles, conpeor calidad de vida y con menos confort y bienestar. Y es también un periodo enormemente pesado para las familias. Y en España, cuando decimos familias queremos decir mujeres. La mujer española tiene tres veces más enfermedades debidas al estrés que el hombre. Cuida de los niños y jóvenes, que viven en casa hasta la edad promedio de 32 años (sí, repito, 32 años), de su pareja, de los ancianos y el 52% está también integrada en el mercado de trabajo. Y casi la totalidad de los cuidados a enfermos terminales lo hacen las mujeres familiares del anciano.
Se requiere una enorme inversión en estos tipos de servicios. El argumento de que viviremos en un futuro sin que haya puestos de trabajo como resultado de la sustitución de trabajadores por robots, es una banalidad más de las muchas que se escriben y centran la atención mediática. Esta frivolidad también se ha presentado como causa del elevado desempleo en España, pues este se atribuye a la introducción de nuevas tecnologías o a la exportación de los puestos de trabajo, ignorando que hay una enorme cantidad de necesidades humanas desatendidas que requieren puestos de trabajo, puestos que no pueden ser sustituidos por robots y externalizados. Si España tuviera el porcentaje de personas adultas que trabajan en los servicios públicos del Estado del Bienestar (sanidad, educación, servicios sociales, servicios domiciliarios a personas con dependencia, escuelas de infancia, servicios de prevención de la pobreza y vivienda social, entre otros) que tiene Suecia (alrededor de una de cada cuatro, en lugar de una de cada diez, como es ahora en España) crearíamos unos 3,5 millones más de puestos de trabajo. ¿Por qué no se crean?
Se dirá que no hay dinero público, lo cual no es cierto, pues si España tuviera las políticas fiscales de Suecia y el porcentaje de personas adultas trabajando y pagando impuestos de ese país, ingresaría suficientes fondos para proveer tal empleo. Nunca se crean a aquellos economistas (próximos a la banca o al Banco de España) que, con gran pomposidad, constantemente denuncian en las amplias cajas de resonancia que se ponen a su disposición que no hay dinero en Catalunya y en España o que “nada es gratis”. Les aseguro que sí que lo hay (y además, mucho). Lo que ocurre es que el Estado no lo recoge. Ahí está el problema.
diumenge, 3 de gener del 2016
FER LES ‘AMÈRIQUES’ A BARCELONA
Vivers a la badia del Fangar. |
Quan el nostre petit país que són les Terres de l’Ebre, se’ns queda menut,
sovint et veus obligat a donar un salt i marxar cap a un altre lloc. La majoria
dels que ho fan, marxen a treballar per compte d’un altri, però també hi ha qui
ho fa per a obrir el seu propi negoci. Això és el que han fet algunes empreses
del nostre territori que han escollit Barcelona per anar a fer les Amèriques. Us en explicaré els 3 casos que conec: Subirats
Berenguer(SB Hotels i SB Grup), Temps de
Terra i Balfegó.
L’empresa tortosina Subirats Berenguer, fins fa uns anys, es
dedicava bàsicament a la construcció i a la promoció immobiliària. Primer va
obrir l’Aparhotel a Sant Carles de la Ràpita i posteriorment un
hotel a Tortosa (el Corona d’Aragó), dos hotels més a Tarragona
(el Ciutat de Tarragona i l’Express), fins que
finalment va decidir fer un pas més i en va obrir 4 a Barcelona i la seva
l’àrea d’influència (el Diagonal Zero, l’Icària, el Plaça
Europa i el BCN Events)
Més tard va arribar el Nacional, un nou concepte de restauració
a l’exclusiu passeig de Gràcia amb quatre espais diferenciats: un de menjar
ràpid, bàsicament entrepans i amanides (La Paradeta), un altre de tapes on
també s’inclou arròs i fideus (la Taperia), un tercer de peix elaborat de
diverses formes (la Llotja) i finalment el quart especialitzat en carns
normalment d’importació (la Braseria)
El menjar que s’hi serveix al Nacional és pot qualificar de delicatessen,
ja que els productes són de primera qualitat. Donant un cop d’ull a la pàgina
web vaig veure que tenien a la carta ostres franceses. Com sabeu, a les badies
del Delta de l’Ebre, es produeixen ostres (i també musclos) de gran qualitat.
Segons l’avi Agustí (Agustí Bertomeu), tenen un sabor
que no el trobarem en lloc, entre el salat de la mar i el dolç del riu. Penso
que aquestes empreses que tenen el seu origen a les Terres de l’Ebre, més que
ningú, haurien de servir productes del nostre territori i més ara que ja s’han
començat a lliurar els primers segells de la marca Terres de l’Ebre
reserva de la Biosfera, tal i com informava el Periódico de Catalunya dels
passat 24 de desembre, tant al sector de la fruita i verdura, l’oli, la
producció de musclos i ostres i també al camp de la restauració.
Hidrocanal de l’ampostí Pascual Franch va ser, sense cap mena
de dubte, una de les empreses que més va treballar durant els anys del bum
immobiliari. Quan la bombolla es va desinflar, Franch va iniciar el projecte
de Temps de Terra a la finca del Cabiscol (l’antiga
finca de la Pilar de Gaspar), situada entre Amposta i Freginals. A
part de ser un espai gastronòmic on s’organitzen periòdicament tallers de tota
mena i d’altres activitats lúdiques, a la finca també s’hi conrea fruita i
verdura i es crien animals com corders, porcs i gallines per abastir el
restaurant de la pròpia finca, així com les dues botigues i el restaurant que
va obrir a Barcelona.
Em van explicar que quan s’havia d’obrir, una de les idees que va tenir el
seu propietari va ser la d’instal·lar unes càmeres de televisió per a que, a
través d’una pantalla es pogués veure a les botigues de Barcelona a temps
real tot el que estava passant a l’explotació. Finalment aquesta idea
es va descartar.
L’últim en incorporar-se ha estat el grup Balfegó, una de les
empreses que més èxit de vendes està tenint a les comarques més meridionals de
Catalunya. L’especialitat de l’empresa de l’Ametlla de Mar és la pesca i
producció de la tonyina roja que, majoritàriament exporta al Japó on s’aprecia
com en lloc el producte. Però si fa uns anys les exportacions al Japó eren el
99% del total de la producció, actualment només arriba al 50.
L’empresa calera també organitza excursions per a visitar
les granges de tonyina que té no gaire lluny de la costa. Una vegada s’arriba
al lloc, el públic pot gaudir del plaer de banyar-se entre els peixos.
Fa unes setmanes vaig llegir que volen obrir una tenda a Barcelona per a
vendre directament els seu producte, a part de poder-lo degustar allí mateix.
Així que ja ho sabeu, properament es podrà degustar a Barcelona sushi de
tonyina roja originària de la Mar de l’Ebre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)