diumenge, 2 d’abril del 2017
Veritats i mentides del referèndum
Director
Si es complissin els plans de la majoria governamental, d'aquí sis mesos, el 24 de setembre, Catalunya celebraria un referèndum d'independència de caràcter vinculant. Encara s'ignoren la llei o lleis que, just abans de ser suspeses pel Constitucional, empararien aquesta convocatòria. Però les autoritats sí que han avançat que consideraran vàlida la consulta, si es materialitza, sigui quina sigui la participació electoral, i que només caldrà la meitat més un dels sufragis per proclamar la independència. Així ho aconsella, diuen, elConsell d'Europa.
Aquesta és una veritat parcial que oculta un seguit de mentides. El Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia, en efecte, jutja inconvenient imposar quòrums de participació per a l'aprovació de la mesura a ratificar, perquè això assimila abstencionistes i detractors. Si bé és cert que, davant el referèndum de Montenegro, aquesta institució va suggerir una participació mínima del 50% i una majoria qualificada del 55%.
Alhora que apel·len a la Comissió de Venècia per defugir els llindars de participació, els promotors del referèndum unilateral ometen la resta dels seus requisits, que no estan en condicions de complir. Repassem-los.
"Els textos sotmesos a referèndum han d'estar subjectes a tota llei superior." És evident que la independència de Catalunya no té encaix en la Constitució.
"La llei del referèndum no ha de poder ser reformada durant l'any anterior a un referèndum." El full de ruta independentista preveu aprovar la llei i convocar el referèndum de forma simultània.
"Partidaris i opositors de la proposta subjecta a votació han de ser representats de manera igualitària en les comissions electorals." Hipòtesi inversemblant en una votació de part.
"Les autoritats públiques no s'han d'involucrar a fer campanya a favor d'una part, sinó mostrar neutralitat."Sobren comentaris.
Perduda la batalla de la legalitat, aquest referèndum impossible lliuraria la lluita per la legitimitat: el reconeixement internacional a partir d'una pulcritud democràtica que, sota els paràmetres de la Comissió de Venècia, serà impossible exhibir.
dissabte, 1 d’abril del 2017
RESPECTE (EN PRIMERA PERSONA)
Un dels valors que ens inculcaven els nostres pares quan érem menuts era el respecte. Respecte per a les persones grans, per als mestres, per al rector... Per a ells mateixos... Gran part de les relacions socials es basen en el respecte. Sinó hi ha respecte difícilment podrà haver-hi enteniment.
Desgraciadament, avui, aquesta virtut està anant a la baixa, en gran part per culpa de les xarxes socials que han aconseguit fer perdre gran part de les relacions personals, aquelles que comporten contacte físic.
L’altre dia, un amic que té Facebook, però com si no el tingués, perquè pràcticament no l’usa me deia:
-Per a què he de tenir-te com amistat, si cada dia ens veiem i el que ens hem de dir ja ens ho diem a la cara...
En part no li falta raó, però també és cert que, les xarxes socials, si s’usen adequadament tenen la seva utilitat.
Sempre he defensat que l’era actual s’hauria de dir de la tecnologia o de la comunicació. El món que vivim no té res a veure amb el que va sorgir de la Revolució Francesa i que va significar l’inici de la nostra era. Per tant, és inevitable i pràcticament imprescindible l’ús dels mitjans tecnològics que tenim al nostre abast.
Què vol dir fer un ús adequat? Senzillament que es puguin compartir coses amb finalitats informatives, opinió, lúdiques... I intentar que tinguin un mínim de rigor i, si és possible objectivitat. Però a la pràctica no és així, ja que s’usen les diferents xarxes socials per a transmetre tot tipus de missatges d’incitació a l’odi i a la violència, xenòfobs, discriminatoris, insultants, etc. O el que és el mateix: No hi ha respecte.
Però encara vull anar més lluny. Les meves amistats (les personals per suposat i la majoria de les virtuals) saben com sóc, com penso i com actuo. Saben que intento ser coherent entre el que penso, el que dic i el que faig. Saben que les respecto i que mai rebran de mi un comentari despectiu i encara menys de forma gratuïta, es a dir, sense prèvia provocació.
Però sovint penso que no rebo el mateix tracte. Tinc amistats que creuen que perquè a ells els hi fa gracia o sé senten identificats en alguna cosa, a tothom ens ha de fer gràcia o acceptar-la com a dogma de fe.
Per a que ens entenguem. El comentaris racistes i xenòfobs, que puguin atemptar contra l’honor de determinada persona o col·lectiu, els trobo senzillament insultats. Me fan mal a la vista i el que es pitjor, fereixen la meva sensibilitat (com per exemple els posts islamofòbics)
Tampoc tolero els comentaris on se falta al respecte a les creences polítiques amb les que m’he sentit identificat durant dècades, tot i que, actualment, pugui ser el primer crític. Perquè no és el mateix, ser crític que irrespectuós.
Per tot això demano respecte i tol·lerància en primera persona: per a mi, però també per a nosaltres que som la raça humana (TOTA!!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)