FESTIVAL SOLIDARI PELS REFUGIATS (Resum fotogràfic)

 

Espanya es roba

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Rato, Gürtel, Púnica, Pujol, el 3%, el Palau... El públic coneixement del lladronici no impedeix que se segueixi votant els que els van cometre i el van tolerar

Confessa Lluís Prenafeta, com abans Macià Alavedra, que va cobrar comissions a canvi de favors polítics. Reconeixen Fèlix Milleti Jordi Montull que van convertir el Palau de la Música en una monumental tapadora del finançament fraudulent de CDC. Accepta el tribunal que tot un president del Govern com Mariano Rajoy testifiqui, amb el risc de cometre perjuri si no explica la veritat, en el judici del cas Gürtel sobre la caixa b del PP. Destapa la Guàrdia Civil que Rodrigo Rato va practicar com a vicepresident econòmic un sistemàtic espoli de les arques públiques, i que va ocultar en paradisos fiscals el botí del seu frau.

La crònica de tribunals escriu la verdadera historiografia d’aquella Espanya que segons José María Aznar anava tan bé; sobretot per a alguns. Els draps bruts ara airejats daten de fa una i fins i tot dues dècades, però els escàndols de nova fornada --trama Púnica, casos Pujol i 3% a Catalunya, comissions de l’AVE...– indiquen que la corrupció política segueix gaudint de bona salut. Si el rescat públic de Bankia va enderrocar el mite de bon gestor que adornava Rato, cara visible del miracle econòmic espanyol, el cas de les 'targetes black' va delatar la seva propensió a apropiar-se del que no era seu. Però han sigut les posteriors indagacions les que ens han fet veure que durant vuit anys vam tenir la guineu cuidant les nostres gallines.

LA COMPLICITAT DE L’FMI

El mateix titular d’Hisenda que s’encarregava de recaptar i administrar els nostres impostos administrava en secret societats que recaptaven una mena d’impost revolucionari entre les empreses públiques per ell mateix privatitzades.

itjançant una espessa xarxa de testaferros es va apropiar així de 83 milions d’euros, que després va ocultar en paradisos fiscals fins i tot quan dirigia l’FMI, organisme que es va convertir en còmplice necessari del blanqueig de capitals al descobrir-lo però no denunciar-lo. Assumim-ho: és Espanya la que es roba a si mateixa. I, el que és pitjor: no sembla que això importi gaire als espanyols, perquè el públic coneixement del lladronici no impedeix que segueixin recolzant a les urnes els que el van cometre o el van tolerar.

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 

La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.

A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...

Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.

Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.

Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.

Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.

Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

LA NOSTRA RIBERA 150