Director
Rato, Gürtel, Púnica, Pujol, el 3%, el Palau... El públic coneixement del lladronici no impedeix que se segueixi votant els que els van cometre i el van tolerar
Confessa Lluís Prenafeta, com abans Macià Alavedra, que va cobrar comissions a canvi de favors polítics. Reconeixen Fèlix Milleti Jordi Montull que van convertir el Palau de la Música en una monumental tapadora del finançament fraudulent de CDC. Accepta el tribunal que tot un president del Govern com Mariano Rajoy testifiqui, amb el risc de cometre perjuri si no explica la veritat, en el judici del cas Gürtel sobre la caixa b del PP. Destapa la Guàrdia Civil que Rodrigo Rato va practicar com a vicepresident econòmic un sistemàtic espoli de les arques públiques, i que va ocultar en paradisos fiscals el botí del seu frau.
La crònica de tribunals escriu la verdadera historiografia d’aquella Espanya que segons José María Aznar anava tan bé; sobretot per a alguns. Els draps bruts ara airejats daten de fa una i fins i tot dues dècades, però els escàndols de nova fornada --trama Púnica, casos Pujol i 3% a Catalunya, comissions de l’AVE...– indiquen que la corrupció política segueix gaudint de bona salut. Si el rescat públic de Bankia va enderrocar el mite de bon gestor que adornava Rato, cara visible del miracle econòmic espanyol, el cas de les 'targetes black' va delatar la seva propensió a apropiar-se del que no era seu. Però han sigut les posteriors indagacions les que ens han fet veure que durant vuit anys vam tenir la guineu cuidant les nostres gallines.
LA COMPLICITAT DE L’FMI
El mateix titular d’Hisenda que s’encarregava de recaptar i administrar els nostres impostos administrava en secret societats que recaptaven una mena d’impost revolucionari entre les empreses públiques per ell mateix privatitzades.
itjançant una espessa xarxa de testaferros es va apropiar així de 83 milions d’euros, que després va ocultar en paradisos fiscals fins i tot quan dirigia l’FMI, organisme que es va convertir en còmplice necessari del blanqueig de capitals al descobrir-lo però no denunciar-lo. Assumim-ho: és Espanya la que es roba a si mateixa. I, el que és pitjor: no sembla que això importi gaire als espanyols, perquè el públic coneixement del lladronici no impedeix que segueixin recolzant a les urnes els que el van cometre o el van tolerar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada