divendres, 28 d’abril del 2017

Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil

La investigación penal contra la "organización criminal" de Ignacio González retrata una época de corrupción sistemática en Madrid

IGNACIO ESCOLAR




"¿La diferencia entre Nacho González y Paco Granados? Que González ha robado más". La frase es de un importante dirigente del PP, un partido en el que no hay nadie medianamente informado al que haya sorprendido lo que acaba de pasar. Todo el PP sabía desde hace años que tanto González, como Granados olían bastante mal. Que el ritmo de vida que llevaba el sucesor de Esperanza Aguirre era imposible de justificar. Que contaba con un patrimonio millonario. Que su origen parecía cualquier cosa menos legal. Que su carrera política, decían en el PP, solo podía acabar de dos maneras: "En la cárcel o en un paraíso fiscal".

Hasta hoy, que dormirá en el calabozo, Ignacio González vivía en una mansión de 465 metros cuadrados en una urbanización de lujo; un ‘casoplón’ de tres plantas, seis habitaciones, seis baños, garaje, parcela, piscina y hasta una sala de cine que le montó su amigo Enrique Cerezo. Su casa de la playa tampoco se quedaba atrás. El famoso ático era en realidad un dúplex de casi quinientos metros cuadrados entre la vivienda y la terraza, también con piscina privada y vistas al mar. Entre los vecinos de González en Estepona, en un apartamento más humilde una planta más abajo, tiene su residencia de verano Carmen Franco Polo. Ni la hija del dictador podía competir con el poderío del expresidente de Madrid.
La justicia es como una enorme piedra que se desliza muy lentamente por la ladera de una montaña. No es rápida, pero como te atrape es casi imposible escapar. Todo apunta a que González, al igual que antes Granados, va a ser triturado por una investigación judicial que está aún bajo secreto pero de la que ya sabemos la ristra de delitos que justifican su detención: corrupción en los negocios, prevaricación, malversación, cohecho, blanqueo, fraude, falsificación documental y organización criminal.
La locuaz Esperanza Aguirre por ahora guarda silencio. Mañana le toca hablar pero ante el juez, como testigo de la Gürtel. No será la primera vez, ni probablemente la última, que le toque declarar. Tal vez nos cuente que el caso Lezo también lo destapó ella, o que son solo veinte ranas. Tal vez dimita por tercera ocasión. No hay ninguna imputación penal contra ella, pero políticamente no tiene mucho más que decir, salvo pedir perdón y dedicarse de por vida a la meditación.
Bajo el ala de Aguirre nació, creció y se forró una inmensa trama de corrupción solo comparable con el saqueo del PP en Valencia o con lo que ocurrió en el Ayuntamiento de Marbella con el Gil. Gürtel, Púnica, Lezo. Durante todos sus años con Francisco Granados, con Ignacio González, con Beltrán Gutiérrez, con Gerardo Díaz Ferrán, con Salvador Victoria, con Alberto López Viejo… ¿nunca vio nada? ¿Nunca sospechó nada? ¿En serio alguien puede creer que la omnipresente presidenta, capaz de ordenar que repintaran un hospital porque no le gustaba el color, no sabía nada y solo pasaba por allí?
El Canal de Isabel II es el epicentro de la investigación, pero no su único objetivo. No es una sorpresa. Igual que todo Madrid sabía que Granados era a González como González era a Granados, también se sabía que el fondo de reptiles, la cueva de ladrones, estaba allí, en la empresa de aguas de Madrid. El Canal servía para todo. Para enchufar a familiares y amiguetes con sueldos de escándalo; para comprar periodistas y medios afines con el reparto a dedo de la publicidad; para pagar detectives o enormes contratos de seguridad privados a buenos amigos que después te invitan de safari. El Canal era una máquina de hacer dinero y por eso la quisieron privatizar: para quedarse de por vida con su gestión, incluso si algún día perdían esas elecciones que siempre ganaron dopados, siempre apoyados con el dinero negro de la caja B.
Como la jugada del Canal no salió, Ignacio González intentó quedarse con otra presidencia bien pagada, la de Caja Madrid. "Ya era millonario, pero necesitaba un puesto con el que poder aflorar su enorme patrimonio sin que nadie hiciera preguntas incómodas", explican desde el propio PP. Da escalofríos recordar aquella pelea en el partido del Gobierno por ver a quién colocaban al frente de la tercera entidad financiera de España. Escogieron a los más honrados: Rodrigo Rato contra Ignacio González; Alien vs Predator. Ganase quien ganase, todos perdíamos, como después pasó.
Aún falta mucho por conocer de esta investigación. Pero solo con que el juez consiga documentar una pequeña fracción de todo lo que ha hecho esta "organización criminal" en Madrid será capaz de escandalizar a toda la sociedad. Es el retrato de una época, de un equipo de Gobierno corrupto desde los cimientos, que llegó al poder con el Tamayazo y en esta causa probablemente encuentre su final. Hay pinchazos telefónicos. Hay una investigación concienzuda. Hay abundante documentación. Hay un fraude millonario. Hay una imagen muy nítida de cierta prensa,  acusada de coaccionar a la presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, para intentar frenarla y que no denunciase en el juzgado lo que pasaba en el Canal. "Detrás de cada político corrupto hay dos tertulianos", decía una famosa pancarta del 15M. Un cartel que tenía razón.

dijous, 27 d’abril del 2017

SOBRE LES ELECCIONS FRANCESES

La casa de mon cosí Gérard a Saint-Gaudéric.
Saint-Gaudéric (departament de l’Aude, regió Midi Pyrénées, estat Francès) Any 2006.

-Aquí on estàs asseguda, fa uns mesos s’hi va estar la Ségolène Royal -Li va dir mon cosí Gérard, fill de mon tio Leonardo, combatent republicà durant la guerra Civil Espanyola, a la meva dona.

Davant l’escepticisme d’ella, mon cosí quasi s’emprenya.

-És veritat, aquí es va asseure la Ségolène. –Va insistir mon cosí.

Gérard està afiliat al Partit Socialista Francès i és amic d’un exdiputada socialista de l’Assemblea Nacional que vivia o viu a Mirepoix, el poble on havia viscut ell fins poc abans d’aquells fets, a uns 10 Km de Saint-Gaudéric. Ens va explicar que volien tenir una reunió discreta i per això van pensar en fer-la a casa de mon cosí, un lloc ben comunicat però apartat de les concentracions humanes.  
La Ségolène Royal, primera esposa de l’encara president François Hollande, va ser candidata a les eleccions presidencials franceses que es van fer l’any 2007 i que va perdre davant Nicolas Sarkozy.
La presidència de Sarkozy va coincidir amb els anys més dur de la crisi i França tampoc ne va sortir indemne. L’any 2012 (els mandats presidencials francesos són de 5 anys) els socialistes francesos sé felicitaven per haver tornat a posar al capdavant de la República un altre socialista, el primer després de François Mitterrand. A casa mon cosí Gérard estaven eufòrics ja que pensaven que Hollande seria el president que retornés als francesos als jours de gloire.
Però Hollande ha resultat un fracàs. No ha estat el líder que necessitaven els francesos per a sortir de la crisi amb la consegüent decepció dels seus votants. Per tant, no és estrany que Benoît Hamon, el candidat socialista a les darreres primàries, tragués el pitjors resultats de la història (6,06%) En canvi el candidat de l’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon va estar molt prop de donar la campanada a l’obtenir el 19,5% dels vots.
Quina lectura ne feu? La meva opinió ja la coneixeu. Quan els socialistes no actuen com a tals deceben fins i tot al seu electorat més fidel (així ho indica el 6 i escaig %)
El bipartidisme entre conservadors i socialistes va existir tradicionalment a molts països quan les coses anaven bé o simplement anaven. Però quan el capitalisme es va inventar la gran estafa mundial a la que s’ha anomenat crisi, per l’esquerra (però també per la dreta), els socialistes d’arreu (França, però també Holanda, Grècia i fins i tot a Espanya i Catalunya) han perdut vots i han deixat de ser el partit hegemònic de l’esquerra. El seu lloc l’han ocupat altres partits de l’espectre de l’esquerra als que se’ls qualifica com a radical, encara que jo diria que defensen millor els valors tradicionals de l’esquerra.  
Tornant a les eleccions franceses, uns dies abans de les primàries, el meu cosí Miquel, germà de Gérard i que viu al poble fronterer de El Pertús, es preguntava al seu compte de Facebook  sobre a qui havien de votar els catalans del Nord, aquells que simpatitzen amb la independència de Catalunya. I és que el meu cosí Miquel, a diferència de son germà (segurament per proximitat demogràfica), té un fort sentiment independentista.
De broma li vaig respondre que a la Marina (Le Pen), coneixedor que per la zona on ell viu (prop de Perpinyà), el Front Nacional és una de les zones on millors resultats sol treure.
Però mon cosí té raó. Aquells que pensen com ell no tenien cap candidat que els hi fes el pes i a qui donar-li confiança, perquè cap dels candidats (segur) contempla un estatus especial (ja no parlo de independència) per a la Catalunya Nord. Per això no és estrany que el darrer comentari del meu cosí Miquel fos: A la merda!  
Per cert. Una reflexió més: Qui és el culpable dels mals resultats del candidat socialista francès, ell (Hamon) u Hollande?
La mateixa pregunta us podeu fer respecte als darrers resultats electorals d’Espanya: De qui són culpa, de Zapatero o de Sánchez?
Cal que us doni la meva opinió? Suposo que la coneixeu sobradament, però igualment us respondré: A França, d’Hollande i a Espanya de Zapatero.        

LA CIUTAT QUE VOLEM 27-04-2017

Carrer Brasil cantonada amb l'avinguda de Catalunya.

Fetes en 3 dies diferents. 


LA FOTO DEL DIA 27-04-2017

Aquest matí ens hem despertat amb 6º i una pluja fina i intermitent. 

-Ha nevat al Port! -m'han dint uns quants-

I tot i que és veritat, la neu és pràcticament imperceptible. 


La foto està feta des del camí del Mig o d'Ansedó, prop de la Raval de Cristo (Roquetes)