LA NOSTRA RIVERA 183

MORELLA LA BELLA 8

Guanya Sísif, perd Rajoy

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

L’epopeia de Pedro Sánchez evoca el mite de Sísif, astut fundador de Corint que va aconseguir burlar la mort i fins i tot enganyar els déus. La condemna va ser exemplar: vagar per l’Inframon empenyent muntanya amunt una roca que, arribada al cim, rodava vessant avall. I havia de tornar a començar. Per negar-se a morir,Sísif no trobaria mai descans.
  També Sánchez va voler enganyar els déus socialistes, ja que va acceptar la seva empara en les primàries del 2014 i aviat va decidir desempallegar-se d’un llast tan pesant. La seva condemna va ser empènyer la roca del PSOE en solitari, mentre Susana Díaz, els barons i la vella guàrdia frenaven qualsevol avanç. A les travetes dels seus s’hi van sumar, després de les eleccions del 2015, les dels guerrers podemistes, per a alegria de l’impassible Zeus de la Moncloa. Tan sols Ciutadans li va donar un cop de mà, però el pendent era massa pronunciat per a una empenta tan feble.
     L’Olimp de Ferraz es va conjurar per enviar-lo a l’avern després de la repetició electoral del 2016. Els seus estratagemes i escaramusses serien ja en va: aferrat al no és no, va ser sacrificat davant el comitè federal i ell mateix es va immolar al deixar l’escó.
  S’hauria pogut resignar, però va preferir reinventar-se: de liberal socialista a esquerrà rebel, jupa de cuir contra l’establishment; de repudiar el suport independentista a abraçar l’Espanya plurinacional; de liderar l’aparell a amotinar la militància...
  Aquesta vegada la roca no ha lliscat vessant avall: Sánchez ha tornat d’entre els morts i ha jubilat tots els jerarques del PSOE des de Suresnes fins ara, incapaços de consagrar Díaz al tron de Ferraz.

Capitulació o liquidació

La derrota infligida a la lideressa andalusa és cruel, irreparable, però a les seves mans i les dels seus acòlits està firmar la capitulació, entregant armes i bagatges, o seguir guerrejant fins que del PSOE no quedin ni les sigles.
  L’altre gran perdedor de les primàries socialistes és Mariano Rajoy. D’ara endavant governarà sota l’amenaça d’una moció de censura aritmèticament factible que encarirà els seus suports i agreujarà els seus sofriments. I no sembla que empènyer pedrots costa amunt s’avingui gaire amb el seu caràcter.

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Tercera part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Des de l’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez, una pregunta està a la boca de tots: Serà capaç de cosir el PSOE?

Pedro Sánchez va sortir molt reforçar de els primàries. La seva victòria va ser tan incontestable que hauria de calmar el sector que va donar suport a la Susana Diaz. Al menys durant un temps.

Me deien precisament aquest matí que el que hauria de fer Sánchez és tallar caps... De totes maneres, el meu interlocutor remarcava que primer haurà d’esperar sortir més reforçat encara del congrés.

No ho hauria de tenir massa malament... Tot i que els susanistes són un sector important i, per tant, és fins i tot lògic que vulguin tenir pes dintre de l’organigrama del partit (Comissió Executiva Federal, Comitè Federal, etc.) Però la força, tal com es va demostrar diumenge la té la militància i, per tant, no acceptaria una segona insurrecció del sector que fins fa poc tallava el bacallà dintre del partit.

Dilluns us parlava que tot aquest procés intern ja s’havia cobrat les dues primeres víctimes (el portaveu parlamentari Antonio Hernando i el gerent de la gestora Goyo Martínez), però segur que n’hi hauran moltes més. De fet, una de relativament sonada va ser la de José Luis Corcuera, el sindicalista que va arribar a ministre sense a penes saber fer la o amb un canut que es va donar de baixa de militant. És igual, persones així de bé al partit no n’han fet mai... De fet cal recordar que aquest personatge va ser jutjat (tot i que absolt) per corrupció.

També hi ha qui encara no ha paït la victòria de Sánchez. Estic parlant de Felipe González, referent del socialisme espanyol durant dècades però que darrerament sembla que no toqui gaire... El company Isidoro (per aquell que no ho sabeu, així se’l coneixia quan actuava des de la clandestinitat durant la dictadura franquista) va trigar dos dies en felicitar al nou Secretari General i ho va fer a preguntes dels periodistes. Una manera poc elegant i menys ortodoxa de fer-ho. Un polític que ho ha segut tot dintre del partit i ha ocupat la més alta instància espanyola per baix del Rei hauria hagut de ser un dels primers en felicitar-lo i el primer en posar-se a les seves ordres. Però està clar que les relacions entre tots dos disten molt de ser bones... Felipe González va dir que Pedro Sánchez l’havia enganyat ja que li havia dit en privat que pensava abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy. Una conversa privada és només això, una conversa privada. Qui sap (a part d’ells dos) el que allí es va dir i el que va interpretar cadascú d’ells. Digueu-me malpensat però tot es tractava d’una argúcia per a preparar el que va acabar arribant dies després: la pèrdua de suports a Pedro Sánchez dintre de l’executiva i la consegüent dimissió.

Però aquest cartutx ja l’han cremat. I tal com us deia abans, seria totalment inacceptable un nou intent d’involució interna. I més veient que els va sortir el tret per la culata... Per tant, l’oposició interna haurà de negociar amb les dones i homes que Pedro Sánchez esculli per a cada ocasió i fer-ho des de una posició de submissió i acatament del nou ordre establert. Ja sé que dit així pot sonar fort, però més fort va ser la manera com se’l va derrocar i que, des del meu punt de vista, només és comparable amb successos com l’anomenat Tamayazo.

Deia el meu interlocutor d’aquests matí que s’han de tallar caps... Què havia de córrer la sang... Dintre de l’estructura dels partits hi ha una comissió per a estudiar els casos d’insubordinació. Al PSOE porta el nom d’Ètica i Garanties. Tot i que espero que no s’hagi d’usar gaire, si s’ha de fer que sigui de forma contundent i sense contemplacions. Per molt significats que hagin segut al passat.