Director
L’epopeia de Pedro Sánchez evoca el mite de Sísif, astut fundador de Corint que va aconseguir burlar la mort i fins i tot enganyar els déus. La condemna va ser exemplar: vagar per l’Inframon empenyent muntanya amunt una roca que, arribada al cim, rodava vessant avall. I havia de tornar a començar. Per negar-se a morir,Sísif no trobaria mai descans.
També Sánchez va voler enganyar els déus socialistes, ja que va acceptar la seva empara en les primàries del 2014 i aviat va decidir desempallegar-se d’un llast tan pesant. La seva condemna va ser empènyer la roca del PSOE en solitari, mentre Susana Díaz, els barons i la vella guàrdia frenaven qualsevol avanç. A les travetes dels seus s’hi van sumar, després de les eleccions del 2015, les dels guerrers podemistes, per a alegria de l’impassible Zeus de la Moncloa. Tan sols Ciutadans li va donar un cop de mà, però el pendent era massa pronunciat per a una empenta tan feble.
L’Olimp de Ferraz es va conjurar per enviar-lo a l’avern després de la repetició electoral del 2016. Els seus estratagemes i escaramusses serien ja en va: aferrat al no és no, va ser sacrificat davant el comitè federal i ell mateix es va immolar al deixar l’escó.
S’hauria pogut resignar, però va preferir reinventar-se: de liberal socialista a esquerrà rebel, jupa de cuir contra l’establishment; de repudiar el suport independentista a abraçar l’Espanya plurinacional; de liderar l’aparell a amotinar la militància...
Aquesta vegada la roca no ha lliscat vessant avall: Sánchez ha tornat d’entre els morts i ha jubilat tots els jerarques del PSOE des de Suresnes fins ara, incapaços de consagrar Díaz al tron de Ferraz.
També Sánchez va voler enganyar els déus socialistes, ja que va acceptar la seva empara en les primàries del 2014 i aviat va decidir desempallegar-se d’un llast tan pesant. La seva condemna va ser empènyer la roca del PSOE en solitari, mentre Susana Díaz, els barons i la vella guàrdia frenaven qualsevol avanç. A les travetes dels seus s’hi van sumar, després de les eleccions del 2015, les dels guerrers podemistes, per a alegria de l’impassible Zeus de la Moncloa. Tan sols Ciutadans li va donar un cop de mà, però el pendent era massa pronunciat per a una empenta tan feble.
L’Olimp de Ferraz es va conjurar per enviar-lo a l’avern després de la repetició electoral del 2016. Els seus estratagemes i escaramusses serien ja en va: aferrat al no és no, va ser sacrificat davant el comitè federal i ell mateix es va immolar al deixar l’escó.
S’hauria pogut resignar, però va preferir reinventar-se: de liberal socialista a esquerrà rebel, jupa de cuir contra l’establishment; de repudiar el suport independentista a abraçar l’Espanya plurinacional; de liderar l’aparell a amotinar la militància...
Aquesta vegada la roca no ha lliscat vessant avall: Sánchez ha tornat d’entre els morts i ha jubilat tots els jerarques del PSOE des de Suresnes fins ara, incapaços de consagrar Díaz al tron de Ferraz.
Capitulació o liquidació
La derrota infligida a la lideressa andalusa és cruel, irreparable, però a les seves mans i les dels seus acòlits està firmar la capitulació, entregant armes i bagatges, o seguir guerrejant fins que del PSOE no quedin ni les sigles.
L’altre gran perdedor de les primàries socialistes és Mariano Rajoy. D’ara endavant governarà sota l’amenaça d’una moció de censura aritmèticament factible que encarirà els seus suports i agreujarà els seus sofriments. I no sembla que empènyer pedrots costa amunt s’avingui gaire amb el seu caràcter.
L’altre gran perdedor de les primàries socialistes és Mariano Rajoy. D’ara endavant governarà sota l’amenaça d’una moció de censura aritmèticament factible que encarirà els seus suports i agreujarà els seus sofriments. I no sembla que empènyer pedrots costa amunt s’avingui gaire amb el seu caràcter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada