dimecres, 16 d’agost del 2017

Juana y la justicia machista

Andrea Momoitio
Periodista remasterizada y coordinadora de @pikaramagazine
Hola, Juana
Te escribo desde Llanes, en Asturias. Estoy aquí de vacaciones. Te prometo que me he acordado de ti muchísimo estos días. Tú y tus hijos habéis formado parte de muchas de nuestras conversaciones: “Qué miedo estarán pasando”, he pensado cientos de veces. Justo ahora, al entrar a un bar que atienden dos mujeres, creo que madre e hija, he sabido enseguida que se referían a ti, que algo te había pasado:
-¡Qué barbaridad! – ha exclamado la más mayor con su inconfundible acento asturiano
-Pero, ¿Cómo los va a entregar? – ha clamado su hija.
Durante unos segundos, he dudado: ¿Te habrías rendido? Pronto, las noticias que sonaban de fondo me han recordado tu fuerza. En algunas de las imágenes sales llorando, pero en muchas otras tu fortaleza atraviesa el televisor.
La noticia es él. Entra a los juzgados de Granada acompañado de su abogado y un representante del consulado italiano. De fondo, un grupo de hombres se atrincheran detrás de pancartas en las que pueden leerse lemas como “STOP feminazis”. Decretan tu busca y captura. La reportera cuenta a qué te expones. La más absoluta de las rabias me invade el cuerpo, pero no te preocupes, compañera, sabremos transformarla para que os sirva.
Supongo que te habrán llegado ecos del grito de solidaridad que atraviesa el Estado español para arroparos a los tres. Hemos dicho, por activa y por pasiva, que estamos contigo, que os esconderemos cuándo y dónde lo necesitéis, que nuestras casas siempre estarán abiertas a las valientes como tú. Qué orgullosos deben estar tus pequeños. Seguro que hartos de ver superhéroes en el cine, te miran a ti ahora con la misma admiración que a Batman. Qué pronto han tenido que aprender ellos lo que yo tardé años en aprender, que las verdaderas heroínas viven con nosotras. Sé que mi madre habría hecho lo mismo por mí y por Julen, mi hermano; que mi abuela haría lo mismo todavía hoy por ella y cosas igual de valerosas ha hecho ya mi tía Ana por Ariane; que Anaisa pondría el mundo patas arriba por Layla y Alma, que Izaskun pronto hará lo propio por Unai. Lo haría yo también por cualquiera de ellas y lo haremos entre todas por tus hijos.
Estés donde estés, puedes tener una certeza: toques la puerta que toques, si abre una buena persona, te protegerá de esta justicia machista que pretende que aboques a tus hijos a la misma violencia que ya has sufrido tú. Búscanos. Nosotras no podemos hacerlo, pero solo búscanos y pídenos lo que necesites. Somos muchas. Somos la justicia que te niegan. Pondremos, no solo nuestras casas sino también nuestros cuerpos, donde haga falta, para protegernos de esta barbaridad.
Me encantaría poder prometerte que todo saldrá bien. Seguro que es lo que tú les estás diciendo a ellos, pero las dos sabemos que estáis en peligro. Esa misma certeza es también la que nos está uniendo tanto a todas. A pesar del optimismo que tratamos de transmitirte, somos conscientes de los riesgos. ¿Sabes por qué? Porque todas lo hemos sentido alguna vez, porque tú miedo es el mismo que sentimos al volver solas a casa, el que provoca la lesbofobia, el que sentimos las mujeres de todo el mundo ante la indefensión a la que quieren someternos.
Algunas, las que hemos encontrado una casa en el feminismo, sabemos también que la fuerza que generamos juntas no es imparable, pero lo será pronto. Esa es la casa que te ofrecemos, en la que queremos recibirte ya, en la que nos escondemos todas de tipos como Francesco Arcuri. Ojalá fuese el único.
Seguro que no estaba entre tus planes y, probablemente, ahora mismo, esto te da igual, pero te admiramos y queremos, Juana. Hoy, miles de mujeres y niñas querrían haber sido tan valientes como tú, que lo hubieran sido sus madres. Abres con tu ejemplo una grieta de solidaridad entre mujeres en un mundo que aún se sostiene bajo lógicas machistas y te conviertes en el símbolo de una lucha en la que no estás sola. No podemos tolerar más violencia, ni nosotras ni nuestros hijos e hijas. Las noticias de asesinatos a menores se suceden, las víctimas de violencia machista no paran de aumentar. Me río del pacto de Estado. Me río de los parches, de las buenas intenciones, de las corbatas que nos asfixian. No nos protegerán nunca nuestros verdugos.
Solo entre nosotras podremos salvarnos y estamos dispuestas a ello con uñas y dientes, querida.
Dime, Juana, ¿Cuál es la comida favorita de tus hijos? Estará lista cuando lleguéis.

dimarts, 15 d’agost del 2017

QUÈ PASSARIA SI EL BARÇA ESTIGUÉS EN MANS D’UN MAGNAT?

(*)
Emmanuel Macron, president de la França, es va mostrar entusiasmat només confirmar-se el fitxatge de Neymar per Paris Saint-Germain. Segons el màxim mandatari francès aquest fet ha estat possible per l’atractiu que té el seu país, obviant, tal com deia el Periódico que s’han hagut de pagar 222 milions d’euros i que Neymar passarà a ser el futbolista europeu millor pagat (30 milions d’euros a l’any lliures d’impostos més incentius...)
Cal recordar però, que el PSG és propietat d’un xeic de Qatar carregat de petrodòlars, com també passa amb el Manchester City, el Chelsea, el Mònaco, el Màlaga o l’Espanyol, que van ser comprats per magnats de procedència diversa.

Què passaria si un dia un magnat (ja sigui, rus, àrab o xinès) comprés el Barça?

Ja sé que amb l’actual situació no pot ser. El Barça, el Reial Madrid, l’Athletic Club de Bilbao i l’Osasuna són els quatre únics equips professionals espanyols que no són Societat Anònima Deportiva (SAD)
Conservar l’status que tenen aquests clubs per una part és un privilegi, però per l’altra pot ser fins i tot contraproduent i més en els temps que correm.
És molt bonic que els socis d’una entitat (no s’ha de confondre amb accionistes) siguin els propietaris de l’entitat, els que prenen les decisions que afectaran el seu futur. D’aquesta manera es conserva l’essència i els valors que han caracteritzat al FC Barcelona des de els seus orígens.
Van ser els socis els que en una assemblea general van decidir vendre la camiseta, es a dir, que l’equipament blaugrana portés publicitat cobrant. Com també cobra d’una determinada marca esportiva per vestir la seva roba, així com d’altres patrocinadors.
La venda de la camiseta per a que s’hi pugui posar publicitat només respon a la necessitat del club de fer uns diners extres, ja que la diferència d’ingressos amb els clubs capdavanters s’eixamplava considerablement.
Si el Barça fos una SAD les accions podrien ser comprades per algun magnat i, de ser necessari, podrien fer-se ampliacions de capital per arribar on ara és impossible fer-ho. Només fa unes setmanes, des del club s’afirmava que disposaven de 50 milions per a fitxar, una quantitat paupèrrima si la comparem amb les grans xifres que es paguen avui en dia per un jugador de primera fila. A part d’això cal tenir en compte que el preu dels jugadors fluctua segons sigui el club que s’interessi per ells: A més poder adquisitiu per part del club comprador, més car serà el jugador.  
Si voleu que us digui la veritat, a mi me dóna ben bé igual que el Barça sigui simplement un club de futbol o una SAD. Si sou seguidors meus ja sabeu que estic molt desmotivat en veure l’espiral de desraó en que s’ha convertit el món del futbol. Me fastigueja!  
Però els més puritans segur que ho veuran de forma diferent. El FC Barcelona ha estat històricament un dels referents del catalanisme al nostre país, refugi de l’exaltació identitària els anys en que Catalunya es trobava més oprimida (dictadures de Primo de Rivera i Franco) Uns valors que s’han de mantenir a capa i espasa. Però ja sabeu que diu aquella màxima: renovar-se o morir!            

(*) No he volgut posar l'escut del Futbol Club Barcelona per temor que me denunciïn per usar la imatge sense permís. 

LA FOTO FLICKR DEL DIA 15-08-2017

LA CIUTAT QUE VOLEM. ESPECIAL FESTES MAJORS.

Primera foto: Illa de contenidors del carrer Brasil aquest matí. 









Segona foto: Illa de contenidors del carrer Prol·longació avinguda de Catalunya aquesta tarda.





















Tercera foto: (No hi ha foto) Illa de contenidors de l'avinguda de Catalunya. A mitja tarda hi havia un inodor i una cisterna de water i tres bosses dipositades fora dels contenidors... Como no portava el mòbil no he pogut captar la imatge. Hores més tard ja no hi quedava res. 

Civisme és igual a rapidesa dels equips de neteja!