CARDONA 1

L'electròlisi de l'independentisme

LUIS MAURI 

Sota la DUI no hi havia res, tret de propaganda i dolor. El dolor econòmic, social i polític infligit ja al país

Aquesta història és completament verídica. El noi tenia 13 anys. L’apassionava la química, l’única assignatura de ciències que l’atreia. El professor havia explicat a classe l’electròlisi i l’havien practicat al laboratori. Al noi el fascinava veure com l’electricitat separava l’oxigen i l’hidrogen de l’aigua o com dissociava el sodi i el clor d’una solució salina. Un cop acabada la pràctica, el professor ho havia repetit fins a tres vegades: no se us acudeixi fer això a casa, amb el corrent altern de les llars no funciona i podeu causar un accident molt greu, això requereix corrent continu.

El diumenge següent al matí, el noi es va quedar sol a casa mentre els seus pares i el seu germà sortien a passejar. Ell va posar l’excusa que havia d’acabar els deures de l’escola. Però feia diversos dies que havia planejat a consciència el que faria aquell matí. Havia sentit l’advertència del professor, però no es podia resistir a obrar aquell miracle ell sol. A més, segur que el profe exagerava amb les precaucions.

Va dissoldre uns grapats de sal en una palangana amb aigua, va fabricar dos elèctrodes amb dues pinces dels cabells de la seva mare, els va submergir a la solució salina i els va connectar al corrent.

¡Flaix! ¡Flaix! La fogonada i l’espetec el van deixar sense respiració. Estremit, l’atordiment inicial va mutar en horror quan va comprovar que s’havia carregat la instal·lació elèctrica. Quan els seus pares van tornar, el xaval va intentar exculpar-se i dissimular les causes de la destrossa. No em vaig adonar de, no sabia que, era un encàrrec de, no m’havien advertit que, la culpa és de.

Salvant totes les distàncies, que són abismals i sempre avantatjoses per a aquell xaval en estat iniciàtic, així pretenen treure’s les puces de sobre un nombre creixent de dirigents independentistes. Així que això era tot. Un error de càlcul. Una línia mal traçada en el plànol. Un signe aritmètic tacat a l’equació. Un no em vaig adonar de. Un jo no sabia que. Un la culpa és de. Sobretot això, la culpa és de. De l’Estat, que no es deixa. D’Europa, que no té ànima. Del capital, que no té pàtria.

Durant molt de temps, tot aquell que ha negat o posat en dubte la pretensió d’imposar unilateralment la independència de Catalunya ha sigut titllat de botifler, traïdor, col·laboracionista, feixista. ¡Feixista! Davant d’aquests detritus s’alçaven els purs, els únics demòcrates, els apòstols de la Fe Única i Verdadera. Perquè tot estava llest, predestinat. El control del territori estava assegurat, també el de la hisenda pública. Les altres estructures d’estat, a punt. Espanya només podria picar de peus. Europa esperava amb impaciència i els braços oberts el nou estat. El capital, també.



Tot era fals. Molts dels seus promotors ho admetien en privat. La DUI estava despullada. Un fiasco. A sota no hi havia res, excepte propaganda i, sobretot, dolor. El dolor econòmic, social i polític infligit ja al país. És intel·ligent, i necessari, admetre l’error per progressar. Però postil·lar la contrició amb un jo no sabia que, la culpa és de, guarda més relació amb l’acné de l’adolescència que amb la responsabilitat que se suposa a qui ha regit un país i aspira a repetir-ho.

PEL TRABUCADOR

Bon dia! 

SÚRIA, A L’ALTRE COSTAT DE LA VALL SALINA

No vam voler marxar de la comarca del Bages sense visitar l’altre poble de la vall salina del riu Cardener: Súria.

No us creureu el primer que vam veure només entrar: Una bandera espanyola de pal penjada d’un balcó. Després d’haver visitat Solsona el dia anterior i veure-ho tot ple d’estelades i damassos independentistes, ens va sorprendre, la veritat.

Vam deixar el cotxe a l’entrada del poble, al costat del riu, ja que el casc antic està (com passa quasi sempre) a la part més elevada, però sovint també caracteritzada per carrers estrets i pràcticament inaccessibles i amb poc aparcament.

L’enorme escalinata que puja fins el casc antic (l'anomenen el Poble Vell), impressiona. Després hi ha rutes alternatives i quan arribes a dalt del tot acabes pensant que no n’hi havia per a tant. Només començar a pujar ens vam trobar amb el senyor Olivas... I us preguntareu, qui coi és aquest senyor? Simplement un senyor del poble amb ganes de parlar i explicar coses. Ens vam estar uns moments de xarreta explicant-nos, sobre tot, records de la seva joventut  com per exemple de quan ell era jovenet i jugava a futbol amb l’equip de la fàbrica. Fins i tot ens va ensenyar una foto que certificava aquell moment mentre ens preguntava: A veure si me coneixeu?  

El casc càntic de Súria està millor conservat que el de Cardona. Hi destaquen els portals i el carrer construït per sobre de l’antiga muralla, conegut com el carrer de la Mura. I a dalt de tot el castell, l’església i el dipòsit de l’aigua.

Com que està ple de cartells que t’indiquen cada cosa ens vam assabentar que a les llindes que hi ha a les portes de la majoria de les cases hi posa un any i les inicials del seu propietari. Totes les dates són posteriors a 1700 que va ser quan, aproximadament, els habitants de Súria es van independitzar del senyor i van aconseguir la seva casa en propietat. També hi ha rètols més actuals per a indicar-te quina família hi viu allí a cadascuna d’elles.

Si en pujar vam fer-ho per carrers costeruts, a l’hora de baixar si que ho vam fer per les escales construïdes, segurament, no fa tants d’anys. En alguns llocs hi havia ornaments, com una font o una imatge molt avantguardista de Sant Sebastià. Me va cridar l’atenció un lloc anomenat Bateria. Vaig pensar que el nom deu de derivar d’un antic emplaçament d’alguna peça d’artilleria, com per exemple un canó, ja que des d’allí es domina molt bé el riu Cardener i l’actual pont que, segurament, va ser construït on hi havia d’haver el pont primitiu.