dijous, 28 de desembre del 2017
PRIMÍCIA PERIODÍSTICA SOBRE ELS ORIGENS DEL PONT D'AMPOSTA
"Perquè torni el president..."
ENRIC HERNÁNDEZ
Puigdemont va guanyar ERC amb la promesa de tornar per ser investit. Si la trenca, el lema de la restitució del Govern serà una arma de doble tall
"Perquè torni el president, s'ha de votar el president". Simple, directe i, sobretot, molt efectiu, a jutjar pel resultat del 21-D. Així era l'eslògan del segon espot electoral de Junts per Catalunya, amb Carles Puigdemont avançant cap a la càmera enmig del frondós bosc de Soignes.
El president deposat va aconseguir amb aquesta senzilla promesa els seus dos grans objectius: que l'independentisme revalidés la majoria absoluta i que el seu exili voluntari a Bèlgica commogués més l'electorat que el forçós empresonament d'Oriol Junqueras, per així fer el sorpasso a ERC a les urnes i, legítimament, aspirar a recobrar la presidència. Però el desenllaç d'aquest conflicte conjugal encara està per escriure.
L'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ho va exposar dies enrere amb singular cruesa: "L'única opció que té [de ser investit] és tornar, però serà detingut i podria acabar en presó incondicional." El candidat es pot esgargamellar exigint que, per respecte a les urnes, Mariano Rajoy li procuri la impunitat que els seus companys de llista i de Govern no van tenir, però al final haurà de decidir si compleix la seva paraula, a risc d'acabar entre reixes, o si reconeix que aquell compromís va ser només un artifici electoralista.
REALISME MÀGIC I REALITAT
A la cuina sobiranista ja hi ha qui intueix una recepta imaginativa: una reforma exprés de l'article 146 del reglament del Parlament per possibilitar la investidura en absència de l'investit. Ocurrència de difícil encaix legal, que ens retornaria a les ominoses sessions parlamentàries del setembre i que, a més, tampoc és segur que obtingués el suport majoritari de la Cambra.
En absència de Puigdemont, Esquerra reclamarà que corri la llista: si es tractava de restituir el Govern cessat, el torn seria per a l'exvicepresident Junqueras, que el 4 de gener espera quedar en llibertat sota fiança. Amb un inconvenient: si acaba processat per rebel·lió, serà "automàticament suspès" del càrrec, segons l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal.
I és que el realisme màgic encara serveix per guanyar eleccions, però no per alterar la realitat.
Puigdemont va guanyar ERC amb la promesa de tornar per ser investit. Si la trenca, el lema de la restitució del Govern serà una arma de doble tall
"Perquè torni el president, s'ha de votar el president". Simple, directe i, sobretot, molt efectiu, a jutjar pel resultat del 21-D. Així era l'eslògan del segon espot electoral de Junts per Catalunya, amb Carles Puigdemont avançant cap a la càmera enmig del frondós bosc de Soignes.
El president deposat va aconseguir amb aquesta senzilla promesa els seus dos grans objectius: que l'independentisme revalidés la majoria absoluta i que el seu exili voluntari a Bèlgica commogués més l'electorat que el forçós empresonament d'Oriol Junqueras, per així fer el sorpasso a ERC a les urnes i, legítimament, aspirar a recobrar la presidència. Però el desenllaç d'aquest conflicte conjugal encara està per escriure.
L'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ho va exposar dies enrere amb singular cruesa: "L'única opció que té [de ser investit] és tornar, però serà detingut i podria acabar en presó incondicional." El candidat es pot esgargamellar exigint que, per respecte a les urnes, Mariano Rajoy li procuri la impunitat que els seus companys de llista i de Govern no van tenir, però al final haurà de decidir si compleix la seva paraula, a risc d'acabar entre reixes, o si reconeix que aquell compromís va ser només un artifici electoralista.
REALISME MÀGIC I REALITAT
A la cuina sobiranista ja hi ha qui intueix una recepta imaginativa: una reforma exprés de l'article 146 del reglament del Parlament per possibilitar la investidura en absència de l'investit. Ocurrència de difícil encaix legal, que ens retornaria a les ominoses sessions parlamentàries del setembre i que, a més, tampoc és segur que obtingués el suport majoritari de la Cambra.
En absència de Puigdemont, Esquerra reclamarà que corri la llista: si es tractava de restituir el Govern cessat, el torn seria per a l'exvicepresident Junqueras, que el 4 de gener espera quedar en llibertat sota fiança. Amb un inconvenient: si acaba processat per rebel·lió, serà "automàticament suspès" del càrrec, segons l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal.
I és que el realisme màgic encara serveix per guanyar eleccions, però no per alterar la realitat.
dimecres, 27 de desembre del 2017
REPARTIMENT D’ESCONS
 |
| Cartells de C's enganxats a Amposta. |
Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en
tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han
atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa
servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no
compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.
La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els
escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han
tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.
Però el principal handicap no és la forma de
repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un
representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts
més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la
província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta
forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia.
Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi
Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi
menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de
Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó
roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions
del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència
i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.
Tot i no existir a Catalunya una llei
electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver
diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben
poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.
És difícil trobar una forma de repartiment que
deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra
beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un
partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en
les que CiU guanyava per majoria absoluta.
Aquells que proposen que valgui el mateix un
vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient
o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de
Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres
demarcacions bastants menys.
Actualment la demarcació de Barcelona escull a
85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona
17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la
província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que
rondarien els 10. Trobeu que seria just?
Una possible solució seria que cada territori
(aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat
necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta
manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.
Us heu parat a pensar quants representants hi
haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat
3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la
com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.
Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de
C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.
I és que els partits polítics, en general,
també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser
del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.
Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del
nostre territori ho tenim bastant magre...
PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)