ENRIC HERNÁNDEZ
L'independentisme manté la tensió amb l'Estat per compensar la seva renúncia a la unilateralitat i converteix Catalunya en terreny minat per al Rei
Per al rei Felip VI no han constituït cap sorpresa les plantades ni la crida al boicot en la seva primera visita a Barcelona després de la controvertida al·locució televisada del 3 d'octubre. L'ambient ja estava molt carregat a l'agost, quan va ser escridassat a la manifestació de repulsa als atemptats del 17 d'agost, però la seva intervenció després dels successos de l'1 d'octubre va caure a Catalunya com un gerro d'aigua gelada.
Per la seva contundència amb les autoritats catalanes i pel deliberat oblit dels ferits de l'1-O, molts van interpretar que el Monarca legitimava la violència policial als col·legis electorals i desistia de procurar l'encarrilament del conflicte per vies dialogades. Una percepció que va desfermar la ira independentista i va sumir en l'orfandat molts altres catalans. Es va estendre la sensació que el xoc de trens tot just acabava de començar, com va ser.
En efecte, el 3 d'octubre a la nit el Rei va esculpir una diatriba en què el destinatari específic no era el poble català. Ni tan sols els líders del procés, per més que els interpel·lés. Felip VI va voler fer evident, davant el conjunt del país i de la comunitat internacional, que Espanya era un Estat solvent, capaç de fer complir les seves lleis i de preservar la seva unitat. Si el Govern central hagués avortat la votació, o si les imatges de les càrregues policials no haguessin fet la volta al món, el Rei s'hauria pogut estalviar una admonició tan severa.
TERRENY MINAT
Ucronies al marge, el cap d'Estat afronta el repte de reconstruir els dinamitats ponts de la Corona amb Catalunya. Tant a Girona, on l'han declarat persona no grata, com a Barcelona, en la convulsa inauguració del Mobile World Congress, el sobiranisme seguirà exhibint davant el Monarca el seu particular memorial de greuges, molt més aïrat que el que va rebre el 1885 el seu rebesavi Alfons XII.
La mort del sobirà va deixar llavors sense resposta el llistat de demandes de la burgesia catalana compilat per Valentí Almirall en un document considerat com l'esborrany de les Bases de Manresa, l'acta fundacional del nacionalisme català. Però aquella tirallonga de queixes, sobretot d'índole mercantil i cultural, partien encara de la lleialtat a la Corona de les elits catalanes: si ets el nostre Rei, obra com a tal. Més d'un segle després, la conversió en bloc del nacionalisme al republicanisme ha canviat aquestes demandes en públics desaires: com que ja no ets el nostre Rei, aquí no ets benvingut.
Les regles del joc han canviat. Els que se saben derrotats en el camp de batalla fàctic -no en el de les emocions col·lectives- es neguen a homenatjar la figura institucional que encarna millor el bàndol vencedor. Per compensar un aterratge a la realitat que passa per renunciar a la unilateralitat, l'independentisme mantindrà viu el conflicte amb l'Estat a compte dels cops de porra de l'1-O, dels polítics presos i del futur judici als líders del procés. Sense normalització política, Catalunya seguirà sent per al Rei terreny minat.
L'independentisme manté la tensió amb l'Estat per compensar la seva renúncia a la unilateralitat i converteix Catalunya en terreny minat per al Rei
Per la seva contundència amb les autoritats catalanes i pel deliberat oblit dels ferits de l'1-O, molts van interpretar que el Monarca legitimava la violència policial als col·legis electorals i desistia de procurar l'encarrilament del conflicte per vies dialogades. Una percepció que va desfermar la ira independentista i va sumir en l'orfandat molts altres catalans. Es va estendre la sensació que el xoc de trens tot just acabava de començar, com va ser.
En efecte, el 3 d'octubre a la nit el Rei va esculpir una diatriba en què el destinatari específic no era el poble català. Ni tan sols els líders del procés, per més que els interpel·lés. Felip VI va voler fer evident, davant el conjunt del país i de la comunitat internacional, que Espanya era un Estat solvent, capaç de fer complir les seves lleis i de preservar la seva unitat. Si el Govern central hagués avortat la votació, o si les imatges de les càrregues policials no haguessin fet la volta al món, el Rei s'hauria pogut estalviar una admonició tan severa.
TERRENY MINAT
Ucronies al marge, el cap d'Estat afronta el repte de reconstruir els dinamitats ponts de la Corona amb Catalunya. Tant a Girona, on l'han declarat persona no grata, com a Barcelona, en la convulsa inauguració del Mobile World Congress, el sobiranisme seguirà exhibint davant el Monarca el seu particular memorial de greuges, molt més aïrat que el que va rebre el 1885 el seu rebesavi Alfons XII.
La mort del sobirà va deixar llavors sense resposta el llistat de demandes de la burgesia catalana compilat per Valentí Almirall en un document considerat com l'esborrany de les Bases de Manresa, l'acta fundacional del nacionalisme català. Però aquella tirallonga de queixes, sobretot d'índole mercantil i cultural, partien encara de la lleialtat a la Corona de les elits catalanes: si ets el nostre Rei, obra com a tal. Més d'un segle després, la conversió en bloc del nacionalisme al republicanisme ha canviat aquestes demandes en públics desaires: com que ja no ets el nostre Rei, aquí no ets benvingut.
Les regles del joc han canviat. Els que se saben derrotats en el camp de batalla fàctic -no en el de les emocions col·lectives- es neguen a homenatjar la figura institucional que encarna millor el bàndol vencedor. Per compensar un aterratge a la realitat que passa per renunciar a la unilateralitat, l'independentisme mantindrà viu el conflicte amb l'Estat a compte dels cops de porra de l'1-O, dels polítics presos i del futur judici als líders del procés. Sense normalització política, Catalunya seguirà sent per al Rei terreny minat.
