dilluns, 30 de juliol del 2018
EL DARRER PROFESSOR
Avui ha traspassat Mossèn Jordi Gual, el
darrer professor amb qui hem mantingut contacte.
I dic hem,
perquè cada any, un grup d’exalumnes de batxillerat de l’institut Antoni Martí
i Franquès de Tarragona en reuníem al votant d’una taula per a dinar, però el
que era més important, retrobar-nos i parlar sobre les nostre vivències
passades, algunes molt allunyades en el temps. Jordi (no li cala cognom ni cap altre tipus de distinció), també
venia. Era un mes entre tots nosaltres.
Precisament dissabte vam fer el dinar d’aquest
any i ja feia uns dies que sabíem que Jordi
no vindria ja que se trobava greument malalt.
Jordi sempre va ser un capellà atípic. El recordo fins i tot abans de tenir-lo
de professor de religió. Sempre anava amb uns texans i un jersei negre on hi portava un petit crucifix de plata.
També el recordo el primer dia que va entrar a la nostra classe.
-Bon dia. Per aquells que no me coneixeu, sóc
Jordi Gual. Us he de dir que tots esteu aprovats... Si algú no aprova és perquè
ha volgut suspendre. Només demano que assistiu a classe. Amb això ja n’hi haurà
prou.
I acte seguit se va seure sobre la taula, una
cosa impensable, ja que estava prohibit i alguns professor fins i tot té
posaven una falta d’ordre si té veien assegut a sobre la taula de classe...
Al cap d’us mesos Jordi va ser expulsat de l’institut. En aquella època els alumnes
no donàvem crèdit al que havia passat. No era per a res normal que passes una
cosa així. Penseu que estic parlant dels curs de 1973-1974.
Se va dir que havia dit alguna cosa que havia
sonat malament a l’oïda d’algun alumne de família massa ultraconservadora.
Els alumnes de COU de l’institut van iniciar
una recollida de firmes demanant que se’l reincorporés a la seva plaça de
docent. La qual cosa va succeir al cap d’un temps, abans de que acabés el curs
lectiu.
Jordi va entrar a classe visiblement emocionat i donant-los les gràcies pel
nostre suport.
-Per primera vegada a Barcelona s’ha parlat
dels alumnes de COU i 6è de l’institut Antoni Martí i Franquès.
Quan me vaig retrobar amb ell després de 40
anys, me va negar que digués el que sé li va atribuir.
-Mai ho vaig dir!
Segurament era un capellà massa progressista
per a l’època i atribuir-li una frase un tant malsonant era una bona manera de
treure-se’l de sobre per a que no infectés
aquells ments de per si massa infectades pels seus progenitors.
Els que el recordem, sobre tot les seves
amigues (totes exalumnes seves) avui estem commocionats.
La baixa de Jordi serà impossible de reposar. Aquesta
vegada ha estat expulsat definitivament... Tot i que diuen que la gent viu, mentre sigui recordada per aquelles persones que el van estimar.
Descansi en pau.
diumenge, 29 de juliol del 2018
LA CORBATA DE L'ENRIC
 |
| Lloc on hi havia el cine Excelsior al carrer la Rosa. |
El cinema se va construir al Barranquet i al cap d’uns anys, dintre del mateix local se va fer una altra sala més moderna i amb els seients entapissats. La sala vella però, no va quedar en desús. Allí s’hi solia fer teatre o bé els assajos del grup de teatre Planer.
El cinema del retó s'anomenva oficialment Excélsior.
En aquell temps les sessions eren dobles sempre precedides pel No-Do. Normalment la segona pel·lícula era millor que la primera ja que podria considerar-se d’estrena.
Després de quasi dues hores, a la mitja part la gent solia sortit de la sala per anar al lavabo. Als cinemes que hi havia bar, el públic també aprofitava per a beure alguna cosa.
Jo anava amb el meu amic Carles. Només sortir al hall ens vam trobar amb el seu amic Enric. Carles i Enric havien estudiat junts al Joaquim Bau de Tortosa. Com és natural, se van saludar i se van posar a parlar mentre jo estudiava detingudament a l'Enric. Me'l mirava de dal cap a baix i de baix cap a dal, amb lentitud, amb dissimulo. Intentant que cap dels dos se’n adonés.
Lluís era un jove de faccions dures. No diria que fos guapo, sinó que tot el contrari... La roba que portava potser no era la més apropiada ni per a l’edat que teníem ni per a l’ocasió. Vestia una americana a quadres tipus príncep de Gal·les i una corbata a conjunt amb un gran nus. De tot el conjunt, si hagués de destacar una cosa sobre les altres seria precisament el nus de la corbata.
Mentre el continuava repassant, reia en silenci, la qual cosa és molt complicat, quan de sobte Carles me va mirar i me va dir:
-Joan riu-te’n!
Aquell riure en silenci se va transformar en una gran riota davant la rialla del meu amic i la cara d’estupefacció de l'Enric.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)