EL DARRER PROFESSOR

Avui ha traspassat Mossèn Jordi Gual, el darrer professor amb qui hem mantingut contacte.

I dic hem, perquè cada any, un grup d’exalumnes de batxillerat de l’institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona en reuníem al votant d’una taula per a dinar, però el que era més important, retrobar-nos i parlar sobre les nostre vivències passades, algunes molt allunyades en el temps. Jordi (no li cala cognom ni cap altre tipus de distinció), també venia. Era un mes entre tots nosaltres.  

Precisament dissabte vam fer el dinar d’aquest any i ja feia uns dies que sabíem que Jordi no vindria ja que se trobava greument malalt.

Jordi sempre va ser un capellà atípic. El recordo fins i tot abans de tenir-lo de professor de religió. Sempre anava amb uns texans i un jersei  negre on hi portava un petit crucifix de plata. També el recordo el primer dia que va entrar a la nostra classe.

-Bon dia. Per aquells que no me coneixeu, sóc Jordi Gual. Us he de dir que tots esteu aprovats... Si algú no aprova és perquè ha volgut suspendre. Només demano que assistiu a classe. Amb això ja n’hi haurà prou.

I acte seguit se va seure sobre la taula, una cosa impensable, ja que estava prohibit i alguns professor fins i tot té posaven una falta d’ordre si té veien assegut a sobre la taula de classe...

Al cap d’us mesos Jordi va ser expulsat de l’institut. En aquella època els alumnes no donàvem crèdit al que havia passat. No era per a res normal que passes una cosa així. Penseu que estic parlant dels curs de 1973-1974.

Se va dir que havia dit alguna cosa que havia sonat malament a l’oïda d’algun alumne de família massa ultraconservadora.

Els alumnes de COU de l’institut van iniciar una recollida de firmes demanant que se’l reincorporés a la seva plaça de docent. La qual cosa va succeir al cap d’un temps, abans de que acabés el curs lectiu.

Jordi va entrar a classe visiblement emocionat i donant-los les gràcies pel nostre suport.

-Per primera vegada a Barcelona s’ha parlat dels alumnes de COU i 6è de l’institut Antoni Martí i Franquès.

Quan me vaig retrobar amb ell després de 40 anys, me va negar que digués el que sé li va atribuir.

-Mai ho vaig dir!

Segurament era un capellà massa progressista per a l’època i atribuir-li una frase un tant malsonant era una bona manera de treure-se’l de sobre per a que no infectés aquells ments de per si massa infectades pels seus progenitors.  

Els que el recordem, sobre tot les seves amigues (totes exalumnes seves) avui estem commocionats.

La baixa de Jordi serà impossible de reposar. Aquesta vegada ha estat expulsat definitivament... Tot i que diuen que la gent viu, mentre sigui recordada per aquelles persones que el van estimar. 

Descansi en pau.