TACA SOBRE TACA

Us heu tacat mai una camisa? O uns pantalons? Veritat que quan ja està tacada, si us la torneu a tacar ja no t’empipes tant?

Avui hi ha un articles de Johan Cruyff a la contraportada del Periódico (com tots els dilluns) titulat: “¿’Tacar’ la samarreta? No, gràcies”.

Penso que la samarreta del Barça ja es va “tacar” quan va decidir portar el “logo” d’Unicef. O no? A més de la de TV3 (petita, però visible)

Cruyff, gran defensor de Jan Laporta i president d’honor del Futbol Club Barcelona els darrers anys del mandat del ara líder de Solidaritat Catalana per a la Independència, no té bona relació amb l’actual junta que presideix Sandro Rosell. Tots ens recordem que va tornar la insígnia d’or de l’entitat i va renunciar a la presidència honorífica.

Avui, Cruyff, diu que Núñez i Gaspart no van voler posar publicitat a la samarreta del Barça. Però no diu res del seu amic Laporta.

A, sí, es clar, Unicef és una organització de les Nacions Unides que ajuda a la infància. Han de quedar clares dues cosses. La primera (i més important) és que si el Barça porta Unicef a la samarreta és perquè no van prosperar altres marques. Cal recordar que una de les que va sonar for va ser la de Betandwin, una casa d’apostes que va descartar-se per no “induir al joc”. Ara esponsoritza la samarreta del Madrid. Després es va parlar de la “marca” Beijing (Pequín en xinès), abans de començar els jocs olímpics. No es va arribar a cap acord. Només va ser llavors quan es va decidir que, com no podien recaptar els diners que pretenien, buscar una sortida digna després dels fracassos. La sortida, tots la coneixem, va ser Unicef. Caldria saber si tothom va estar-hi d’acord o no.

La segona és que, a pesar de tot, de que s’inclogui el nou “logo” Qatar Foundation, l’organització per a la infància de l’ONU seguirà apareixent.

Els detractors de portar una marca (que no és comercial) és que el règim de l’emirat és masclista i autoritari. També ho és el règim xinès... I potser encara més!

En canvi, els impulsors de posar aquest nou “logo” a partir de la propera temporada, defensen que es tracta d’una fundació estatal que també ajuda els nens. Però a part d’això, els 30 milions d’euros que reportarà al Barça per 5 temporades, es una quantitat res desdenyable. De fet, ara per ara no hi ha cap club al món que cobri més per portar “la taca” a la samarreta. I si tenim en compte que després de l’auditoria l’actual junta es va trobar amb uns números no tant positius com s’havia dit, és evident que cal buscar noves fonts d’ingressos.  

Cruyff diu que els hi na mancat imaginació. Bé, no es diu sempre que “al món del futbol ja està tot descobert?”. Què es podria fer, canviar el nom de l’estadi pel d’una marca comercial? Convertir l’entitat en una SAD? Són possibilitats...

EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA

El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.

El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.

Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.

Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.

És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.

En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.

Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.

Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.

Esperem que serveixin d’alguna cosa.    

L’AMPOSTÍ JAUME EIXIMENO PREMI EXTRAORDINARI DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

Al Punt d’avui apareix com és costum la pàgina de propaganda de la Diputació de Tarragona. L’encara president Josep Poblet hi surt a una foto però és quasi imperceptible. Suposo que perquè la feina ja està feta.

Al costat hi surten l’ampostí Jaume Eiximeno Ferré, Menció d’Honor de saxofon i Premi d’Honor de música de cambra de la Diputació de Tarragona, juntament a la també ampostina Rut Elisabet Fatsini (parenta de la meva dona) Tots dos són músics de la banda de música la Lira Ampostina.

També hi figura Roser Carceller Gallardo que també va ser Premi d’Honor de Clarinet que toca a la Unió Filharmònica. Felicitats a tots els guardonats.

ELS POUS DE LA DISCÒRDIA

Fa temps que sento preguntar per a què són el pous de Vinallop. Encara que n’hi ha alguns que estan més prop de Mianes que de Vinallop.

Què si són per a portar aigua al polígon industrial de Catalunya Sud. Què si no, què si són per millorar la qualitat de l’aigua del CAT o per a incrementar la concessió que té del minitransvasament al Camp de Tarragona.

Bé, siguin per a que siguin (de moment sembla que encara no s’usen) el cert és que no fa gaires dies hi va aparèixer una pintada al costat de la C-12. Diu així: “Lladres d’aigua” i per signatura es pot veure el “nus de la PDE”. Així que és la segona pintada (més bé mural) que hi ha a poca distància dels pous.

Com normalment quan hi passo, ho faig sense gaire temps i pocs recursos (no sempre porto càmera de fotos amb mi, encara que si la càmera del mòbil), avui, aprofitant que he anat a collir unes quantes taronges a l’hort d’un amic de Remolins, he aprofitat per fotografiar algun pou i els murals en qüestió.

Per cert, personalment penso que els pous són per a portar l’aigua més enllà de les terres de l’Ebre. Sempre recordaré que l’any 1995 o 1996 (Brian te’n recordes exactament quan?) les granges de Castillo, les que estan situades dalt mateix de la torre de la Carrova, van comprar les finques del costat i hi van plantar oliveres amb l’idea d’avocar-hi els purins que generen els porcs. Hi va haver-hi una petita concentració amb els biòlegs Josep Canício de la Ràpita i Carles Ibáñez de Santa Bàrbara.

Ens van explicar que l’aqüífer que hi havia al subsòl d’aquella zona era el segon més important de Catalunya. Al cap dels anys em vaig assabentar que es deia “aqüífer de la Galera”.

Les denuncies fetes contra les granges de Castillo van fer que, finalment, no s’hi aboquessin purins. Però l’aigua subterrània pareix que si que se la acabaran emportant.   

  

LA XINA. “L’AMIC” INCOMODE

Durant la dictadura, als passaports, hi posava: “Válido para todo el mundo excepto Rusia y paises satélites”.
Era el cas de la Xina, un país satèl·lit de l’antiga URSS, així com els països de l’Europa de l’Est, Vietnam, Cambotja, Corea del N, etc.
D’ençà han passat molts d’anys i moltes coses. No fa gaires setmanes, la pròpia Rússia va signar un tractat preferent de col·laboració amb l’OTAN, un fet impensable només fa uns anys! I també s’ha seu amb els països més desenvolupats del planeta per a prendre, conjuntament, decisions que ens acaben afectant a tots.
Però la Xina és diferent (abans ho deien d’Espanya) En un gest de bona voluntat, només fa dos anys, sé li va “donar” l’organització d’uns jocs olímpics. Havia de ser el punt de partida pel qual, la Xina, havia d’obrir-se al món. No va ser així.
La Xina, en aquests dos anys, han seguit les mateixes polítiques socials i econòmiques. Internes i externes. A la pràctica no ha canviat res.
Però avui es produirà un fet inusual. A la capital de Noruega, Oslo, aquesta tarda es farà el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinès. Però no un xinès qualsevol: un dissident que està empresonat per no voler seguir les directrius que emanen del poder absolut dels dirigents dels seu país.
La Xina no deixa sortir del país a Liu Xiaobo (que així es diu el xinès en qüestió) a recollir el premi. Però encara hi ha un fet molt més greu. Vol condicionar a d’altres països per a que tampoc acudeixen a la cerimònia del lliurament del premi en una mena de “boicot” per un fet que no agrada (evidentment) els dirigents xinesos.
El fet de no acudir el guardonat a Oslo no és un fet inèdit, però si poc freqüent ja que hi ha un precedent anys 30 quan Hitler no va deixar sortir un alemany que també era contrari al règim.
Per a més “inri”, ha creat un premi de la pau “paral·lel” que li ha posat per nom “Confuci”. Tant a corre cuita ho ha fet, que el “guardonat”, un antic vicepresident de Taiwan, no podrà passar a recollir-lo.  
Però el fet d’avui no és l’únic maldecap que dóna la Xina als països desenvolupats. En el terreny econòmic fa temps que sé li demana que revaloritzi la seva moneda, el iuan. En aquest temps de crisi, la Xina és un dels països que marca els ritmes de l’economia mundial i la moneda està artificialment devaluada. Això fa que els productes xinesos siguin molt més competitius als mercats internacionals en detriment als dels altres països exportadors.
Tot plegat fa que la Xina sigui un país incòmode per a la majoria dels països del món. No li pots fer boicot perquè el pes que té és gran i, segurament, en un futur encara el tindrà més. Per aquest motiu, un gran nombre de països opten per callar. No ha estat el cas dels Estats Units que, per una vegada ha sabut estar al lloc que li pertoca i no ha acceptat el xantatge que vol intentar fer en el tema del Nobel.

PREMI A LA PEDRERA DEL BARÇA

Us en heu adonat la dificultat en guardar un secret?
El diari esportiu italià la Gazzetta dello Sport va fer públic el dia abans de donar-se a conèixer oficialment qui eren els tres finalistes de la FIFA Pilota d’Or (unificació per primer cop de la FIFA Word Player i la Pilota d’Or que atorgava la revista francesa France Football): Iniesta, Xavi i Messi. I fins i tot va donar l’ordre de com quedarien al final, que és el que he posat.
El dia següent el màxim organisme del futbol mundial, ja va fer-ho oficial i, encara que no sé sap si al final serà Iniesta qui guanyi el trofeu, tot indica que així serà.
No és el primer cop que tres futbolistes del mateix equip acaparen els tres primers llocs. Es veu que hi ha l’antecedent del Milan de temps d’Arrigo Sachi amb Van Basten, Gullit i Rijkaard. Només una petita gran diferència: el Milan d’aquella època tenia un equip que enlluernava el món del futbol (com el Barça d’ara) però que fitxava a cop de talonari i els tres jugadors eren holandesos; mentre que al Barça els tres jugadors han estat “criats” a la Masia i, encara que només un (Xavi) sigui català, els altres dos quasi que porten més temps vivint a Catalunya que als seus llocs de naixement.
A partir d’aquí s’ha creat una petita controvèrsia: Qui dels tres s’ho mereix més?
Des de l’Agrupació de Veterans del Barça ja s’ha dit que, per d’ells depengués, donarien un tros de la pilota d’or a cada un dels tres jugadors.
I és que tots tres reuneixen condicions per a que se’ls hi doni. Messi està considerat el millor jugador del món i ho demostra, pràcticament a cada partit. Dels tres és l’únic que ja va guanyar tots dos trofeus. Xavi va ser el millor jugador de l’Eurocopa del 2008 que va guanyar Espanya i, el seu joc, és fonamental en el joc que fa l’equip i de la pròpia selecció. Dels tres és el més gran amb 30 anys.
Iniesta va ser decisiu en la consecució de la Copa del Món de futbol d’aquest any i la sorpresa va ser que no va escollit com a millor jugador (ja que va fer un mundial impecable) Amb 26 anys li pot arribar el reconeixement que es mereix (però segurament no més que els altres) Però el “plus” d’Iniesta és el gol que va fer a Holanda a la final i que va acabar donant el títol a la selecció nacional.
Quants anys fa que es diu que si Xavi i Iniesta fossin brasilers o argentins ja se’ls hi hauria donat la Pilota d’Or? Tot arriba (o quasi tot)
Per acabar voldria fer constar la hipocresia de la premsa de la capital de l’estat. En saber-se la notícia tots els mitjans escrits van parlar de “jugadors espanyols” o “jugadors d’Espanya”, sense fer cap al·lusió al club on juguen.
I és que a Madrid volen seguir ignorant l’enorme èxit de la pedrera del Barça, base de l’equip des de fa diverses temporades. Sense anar més lluny deia Guardiola ahir: “Guanyar la Champions dintre d’uns anys amb un equip de 11 jugadors de casa no seria tant descabellat sinó fos que Messi encara té corda per a uns quants anys!”.

La pròpia Gazzetta dello Sport ha dit avui que Del Bosque serà escollit com a millor entrenador de l'any. Llàstima per Guardiola, em sembla que s'ho mereix més. Ara mateix me'n recordo d'aquella convocatòria del seleccionador el mes d'agost. Això és de bon entrenador?   

PACO TÚNEZ, SOLIDARITAT AMB L’HAITÍ

Després d’una gran catàstrofe natural o arran d’un conflicte armat quan hi ha població civil desplaçada, hem escoltat sovint crits d’ajut a la comunitat internacional. Normalment aquests ajuts són en forma d’aportacions econòmiques obertes a diferents entitats bancàries.

Però hi ha un altre tipus de solidaritat: El d’aquelles persones que es desplacen fins al lloc on s’ha produït la catàstrofe per a prestar directament tot el seu suport.

Normalment aquestes persones solidàries no tenen “rostre”, es a dir, no sabem qui són. De vegades sabem que pertanyen a una determinada ONG de els tantes i tantes que hi ha i que realitzen aquesta mena de tasques. Però poca cosa més.

Però en aquest cop, si que el coneixem. O jo, al menys el conec. I força bé, ja que es tracta d’un company de treball que fa molts d’anys que és voluntari i col·labora amb la Creu Roja. El seu nom: Francisco (Paco) Túnez Lorente.

El Cas de l’Haití és especialment greu. Després d’un devastador terratrèmol que va sacsejar l’illa americana a principis de l’any passat, ara, des de fa uns mesos, s’ha produït un brot de còlera que ha fet, aproximadament, dos mil morts i que, de moment, no pareix que hagi d’acabar. Les autoritats d’aquell país pensen que poden arribar a ser més de 400.000 persones les afectades per aquesta epidèmia.

El motiu principal és la manca d’higiene i, sobre tot, la manca d’aigua potable per a subministrar a la població.

Paco té com a “centre d’operacions”, principalment, la capital Port Príncep com a delegat d’Emergències d’aigua i sanejament.

Va marxar a finals del mes passat i l’estada a aquell país serà d’un mes. Així que passarà els Nadals lluny de la seva família.

Paco, molta sort!  

Mireu la pàgina de la Creu Roja Espanyola.  

Gràcies, president Montilla. Un article de Jaume Reixach

EL TRIANGLE

Els catalans no acostumem a ser agraïts i, per això mateix, vull deixar constància pública del reconeixement que mereix el president de la Generalitat, José Montilla. Aquest "xarnego socialista" ha estat un gran i digne representant de la màxima institució d'autogovern de Catalunya. Montilla s'ha dedicat, en cos i ànima -fins a extrems personals inhumans-, a la defensa dels interessos de la societat catalana i ha estat, en només quatre anys, el millor president de la Generalitat democràtica restaurada.

Temps hi haurà per tenir una perspectiva històrica de l'obra de govern realitzada pel president Montilla i els seus consellers. Només deixo dit que -malgrat la duríssima ensulsiada econòmica que ens toca viure- la Generalitat del Tripartit-2 ha estat, en tot moment, a l'avantguarda de Catalunya, atenuant el cop de la crisi, mantenint i millorant l'Estat del Benestar, promovent i enfortint la identitat catalana, fent costat a les empreses, als treballadors i als aturats, i impulsant un programa d'infraestuctures sense precedents.

El president Montilla ha defensat amb fermesa i vehemència el Nou Estatut de Catalunya; gràcies al conseller Antoni Castells, tenim un nou i molt millor sistema de finançament, que "brillarà" quan superem la crisi; hem aconseguit traspassos estratègics, com ara els trens de rodalies i els regionals; tenim els nous aeroports del Prat, d'Alguaire i de la Seu; ha entrat en servei l'AVE amb Madrid i la connexió amb Perpinyà ja està feta en un 90%; la xarxa de metro ha experimentat un creixement històric; el canal Segarra-Garrigues ja és una realitat; la dessalinitzadora de Barcelona garanteix l'abastament d'aigua a l'Àrea Metropolitana; tenim Llei de Consultes, Llei de Vegueries, Llei de l'Occità i un Codi civil català que ens situa com un dels països més progressistes del món; el Memorial Democràtic ha fet una ingent tasca per a la recuperació de la memòria de la República i dels vençuts; l'Euroregió ja té el reconeixement de Brussel·les, etc.

Tenim més i millors escoles, més mestres, més guarderies, més recerca científica -amb la posada en marxa del sincrotró-, els mossos d'esquadra han assolit el desplegament a tot el territori de Catalunya, el nombre i l'abast dels incendis forestals ha disminuït a mínims històrics, tenim més hospitals, més CAP's i més metges, tenim més equipaments per a la gent gran, tenim més biblioteques, noves presons... La Llei de Barris ha permès la dignificació de les zones més sensibles i degradades de les nostres ciutats.

Altra cosa ha estat la política de comunicació del Govern i la campanya de descrèdit -classista i sectària- que ha fet, durant aquests quatre anys, "La Masguardia" de José Antich. José Montilla no té cap culpa de ser fill d'Iznájar i de no parlar amb l'accent català de Vallromanes. José Montilla tampoc no té cap culpa que dos piròmans encetessin l'incendi d'Horta de Sant Joan ni que una nevada es carregués les obsoletes línies d'Endesa. José Montilla ha governat, amb fermesa i discreció, en diàleg permanent amb tots els agents polítics, socials i econòmics del país: ha conciliat i sintetitzat les posicions dels tres partits de la majoria, ha aconseguit que empresaris i sindicats es posessin d'acord i ha impedit que els embats de la crisi desmantellessin -per exemple- l'estratègica indústria automobilística del país. I, sobretot, ha combatut amb èxit el càncer de la corrupció a la Generalitat i el perill de la xenofòbia i la divisió social que amenaça la societat catalana.

José Montilla i el PSC han perdut les eleccions autonòmiques del 2010. Però això no és cap hecatombe: l'alternància és l'essència de la democràcia. Crec que Montilla té, si s'ho proposa, una llarga trajectòria política per davant. Les "receptes" liberals s'han demostrat nefastes, a Europa, els Estats Units i el Japó. La sortida de la crisi serà socialdemòcrata o no serà. I, en aquest sentit, Montilla és un socialista de pedra picada que toca de peus a terra. Ho ha demostrat de manera fefaent com a president de la Generalitat de Catalunya i, des d'aquí, li dono les gràcies per la gran tasca que ha fet.

GOTAS DE AGUA

Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 

El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.

És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.

Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.

Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  

Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.

Montilla, en funcions; Mas, en capella

Article de Xavier Sardà publicat al Periódico de Catalunya d'ahir diumenge.

Ara resulta que Montilla és el millor que hi ha. Ara tot són elogis per la dignitat i la rapidesa amb què busca la sortida d'emergència. El diferent ens deixa, per fi les aigües tornen al seu curs i ja tornen a manar els nostres. El sobrevingut fa la maleta i torna al cinturó roig del qual, segons alguns, no hauria d'haver sortit mai.
Diàleg de senyores en un gimnàs:
-Ja ha passat l'ensurt. El problema no és que sigui d'esquerres, perquè Maragall també ho és i mira, bé que l'acceptem.
-No, si l'home és seriós i assenyat, però no sé com dir-ho... I després que té poca gràcia, tu, li falta sang.
-És que com a andalús és desaborío, és molt tancat.
-Sí, no té la sal andalusa. Ja que hi som, doncs dius: vinga, va, ¡una mica de gràcia!
-I el català el parla molt malament.
-Sííííí, li costa.
-I veus el Mas i és que no hi ha color.
-I desenganya't, que és d'aquí, tu, no sé com dir-ho.
-Ara, mira, Montilla ha sabut acceptar la derrota.
-Això sí. Ja se la veia venir. Quin remei, pobre.
-A mi ja m'agradaria saber si a Andalusia acceptarien un català com a president.
-¡Calla, on vas a parar! Això és més Europa.
-¿Fem spinning?
Al mateix temps, servidor surt de la tertúlia de Fuentes a Catalunya Ràdio. Obro la porta del locutori i s'acosta decidit el senyor Felip Puig. Fa només unes hores que han guanyat les eleccions. Em toca l'espatlla dues vegades, aixeca un dit admonitori a prop del meu nas i em diu: «Tu i jo hem de parlar. Sí, sí, hem de parlar, perquè ara ja s'ha acabat la campanya electoral i hem de parlar. Perquè ara ja puc parlar, ¿saps?».
La veritat és que jo he criticat el senyor Puig, però la seva reacció és errònia. Fa 30 anys que treballo en això i sé quan els periodistes ens equivoquem, però també tinc clar quan el polític pixa fora de test. Catalunya Ràdio es converteix sobtadament en el passadís de casa seva. És clar, si Puig em tracta a mi d'aquesta manera, ¿què no deurà fer amb algú a qui pugui acollonir? No he portat a Catalunya Ràdio i a TV-3 ni el raspall de dents. No hauré de fer les maletes.
Després, dimarts a la nit, veig Artur Mas a l'entrevista amb la directora de TV-3 i el veig bé. El que té de bo que un s'hagi significat políticament és que es pot permetre l'elogi sense ambigüitats ni oportunismes imbècils.
Mas ha esperat molt, l'han votat molts i sap quina una se li acosta. Crec que no està per tonteries i té vocació de ser president de veritat. No el veig jo amb ganes de tornar al règim convergent i sí amb dotació d'estadista. El gest a vegades és més important que les paraules, i sembla disposat a no recloure's per plantar cara al vendaval. Si Mas passa una mica del tupè i del sector integrista del partit, pot empatitzar fins i tot amb els que discrepin de la seva política. La situació és excepcionalment greu i cal deixar-se d'hòsties. Jo què sé...

JESÚS ÁVILA GRANADOS A GANDESA

El passat divendres, l’escriptor, periodista i amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” a la biblioteca municipal de Gandesa, la capital de la Terra Alta.

L’encarregat de obrir l’acte i presentar l’escriptor va ser el miravetà Aureli Monge, també un gran coneixedor de l’ordre dels Cavallers Templers. No envà,  

Jesús Ávila no va defraudar ningú. En la línia que el caracteritza va parlar dels templers i de la seva obra. La xerrada va estar il·lustrada en tot moment per una projecció de diapositives i, també per un seguit d’anècdotes que, tant l’autor del llibre, com el seu presentador, explicaven d’aquella ordre religiosa-militar dels segles XII-XIV.

Jesús va explicar el paper que va jugar el balear Ramon Llull, de qui creu que va ser un mag de l’odre i que tenia com a missió unificar els templers amb els cavallers de l’ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem. Durant el viatge, cap a Jerusalem, Ramon Llull, va ser enverinat pels seus per ordre el Papa. Encara que va sobreviure gràcies a les cures dels metges templers.

També va explicar l’estada del càtars a Catalunya. Una vegada derrotats per les tropes del rei francès, els qui van poder escapar dels seus territoris del S de França, molts van establir-se a Catalunya, però d’altres ho van fer a Sant Mateu del Maestrat. Jesús Ávila troba, al menys curiós que, als cinc anys d’haver arribat els càtars a Sant Mateu, es fundés l’ordre de Montesa.

Quan al final de la presentació, el públic assistent, li va preguntar sobre temes concrets, fins i tot locals, Jesús Ávila va donar resposta a les preguntes i es va mostrar com un gran coneixedor del nostre territori.

Finalment, va signar els llibres que havien adquirit els assistents, alguns, com vaig poder comprovar, fidels seguidors de l’escriptor. 

  

L’ADMINISTRACIÓ I LES NOVES TECNOLOGIES

Sempre dic que actualment estem vivim a l’era de la tecnologia. Superada la revolució industrial del segle XIX i després de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, els canvis soferts per la humanitat han estat brutals. Sense cap mena de dubte, la informàtica i, sobre tot Internet, han revolucionat com mai el món desenvolupat, fins convertir-se en eines imprescindibles de la societat actual.
Avui és possible fer una conferència on el ponent estigui a centenars o milers de quilòmetres de distància o una reunió entre diversos membres sense sortir de les seves respectives ciutats o enviar un document a l’altre costat de món en només uns segons i a un cost molt baix, quasi que simbòlic. .
Però par a que tot això sigui possible s’han de posar a l’abast dels usuaris la tecnologia necessària per a portar-ho a terme. Aquesta tecnologia serà més o menys sofisticada depenent de la mida de les empreses i, també si es tracta d’estaments de govern o d’administracions públiques.
Aquests avenços tecnològics els visc, més o menys, amb el dia a dia de la meva administració.
Certament, l’administració tributària espanyola, des de fa anys, ha fet un esforç considerable per a posar a l’abast del públic els mecanismes imprescindibles per a que es puguin fer per Internet tota mena de tràmits per mig de la seva “oficina virtual”. Comparada amb la resta d’administracions, l’Agència Tributària, sempre ha estat capdavantera. La qual cosa és força lògic si pensem que, gràcies a la seva eficàcia a l’hora de  recaptar impostos, depèn, en bona part, que l’estat pugui complir amb tots els seus compromisos econòmics i socials.
La majoria de les altres administracions, poc a poc, també van adequant els seus sistemes de treball i utilitzen cada cop més les noves tecnologies per a facilitar que el ciutadà pugui realitzar tota mena de gestions. Del més senzill, com seria poder “baixar-te” un qüestionari per a fer una petició, al més sofisticat com fer un pagament on, a part de l’usuari i l’administració, també intervé una entitat financera.
Alguns d’aquests tràmits, el més complexos, necessiten una eina imprescindible: el certificat d’usuari que emeten determinats organismes certificadors, com per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda y Timbre o el Document Nacional d’Identitat “digital”, que al portar un xip incorporat i, sempre i quan disposis d’un lector de targetes, et permet fer les mateixes gestions.
L’Agència Tributària, a part de ser una administració de referència, tecnològicament parlant, és un organisme que intervé directa o indirectament a l’hora d’obtenir subvencions, beques, participar en concursos, contractar treballadors estrangers, o gestionar la targeta de transports. Per a realitzar totes aquestes gestions (i també d’altres), és imprescindible haver complert amb les obligacions tributaries requerides.
Per evitar tràmits i, sobre tot desplaçaments amb la consegüent pèrdua de temps, l’Agència Tributaria facilita a les altres administracions, mitjançant la signatura de convenis de col·laboració, poder consultar la situació requerida dels sol·licitants dels ajuts o la resta de tràmits. Així, tant els departaments dels altres ministeris, com les administracions autonòmiques i locals, poden accedir amb certa facilitat a les dades de les persones físiques i jurídiques prèvia autorització per escrit dels usuaris. 
Poques són les administracions que encara ara no utilitzin aquesta via de simplificació burocràtica. Però entre elles en cal destacar una: l’Administració de Justícia.
Sóc de l’opinió que l’Administració de Justícia no vol adaptar-se als noves tecnologies que li permetrien simplificar molt la feina quotidiana dels jutjats i tribunals.
No fa gaires dies m’explicaven que, per a un procediment, un jutge demanava els “originals” d’uns documents fiscals. Com aquests documents s’havien enviat per Internet, a l’interessat li era impossible poder aportar uns documents “segellats” per l’Agència Tributària, tal i com es feia habitualment fa uns anys. I el jutge insistint en la necessitat de tenir els originals.
El més greu de tot és que hi ha una llei estatal que regula la presentació telemàtica de declaracions, autoliquidacions, etc. Llei que, al menys en aquests cas, el jutge pareix que desconeixia. És que ell no presenta la seva renda per Internet?          

ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.           

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.            

REFEXIONS POSTELECTORALS

Les reflexions u opinions que us faré avui, ja les vaig fer, majoritàriament, entre diumenge i dilluns. Però ahir era un dia per a refer-me (políticament parlant) Com vaig dir a molts, el meu resultat particular va sr el d’1 a 1. Derrota sense pal·liatius diumenge i victòria contundent dilluns.

Les eleccions no es guanyen amb publicitat.

Hi ha militants que volen que la propaganda electoral del seu partit figuri en llocs ben visibles i com més ni hagi, millor. En canvi, també hi ha militants d’altres partits que t’arranquen les pancartes que has penjat. Per exemple les 5 les que varem penjar a la sortida d’Amposta pel Grau no van durar ni dos dies.

A Godall, per exemple, pareixia que a les eleccions només es presentava un sol partit: el PSC. Crec que eren les úniques pancartes que hi havia. L’alcalde (i diputat provincial) ha de fer mans i mànegues per a conservar el seu lloc. Al final també va guanyar CiU.

Suposo que la publicitat alguna cosa farà, però no guanyar eleccions. Les eleccions s’han de guanyar a partir del dia següent de posar-se a governar. I és un treball llarg i feixuc fet, principalment des del govern.

Tampoc la construcció d’infraestructures fa guanyar unes eleccions.

Ha quedat prou evident. A les nostres comarques, la infraestructura “estrella” va ser el pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. Certament a Sant Jaume la victòria va ser per als socialistes, seguit de prop per CiU, mentre que a Deltebre la victòria va ser per a CiU. Allí no calia que guanyessin els socialistes, però bé ho hauria pogut fer ERC que té l’alcaldia i el govern municipal, que va quedar en segon lloc i el PSC, com a tercera força. Això si, la diferència de vots entre CiU i les altres dues va ser molt inferior (percentualment parlant) als resultats generals de Catalunya. D’haver-se “projectat” els resultats de Sant Jaume i Deltebre a la resta del país, segurament el govern tindria una composició diferent.

Tenir un candidat al poble no et fa guanyar.

No és el cas de Batea, on l’alcalde Quim Paladella, el número 5 de la candidatura del PSC, sí que va fer que aquest fos aquest partit el que s’endugués la victòria, però amb una diferència molt menor a la de fa 4 anys.

En canvi a Ulldecona, l’alcaldessa Núria Ventura, la número dos del PSC, no va poder ser profeta al seu poble. Fa 4 anys sí que havia guanyat.

El “pacte per l’Ebre” queda enterrat difinitivament.   

Al crit de “Mai més un govern transvasista”, el moviment que va aglutinar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va facilitar que els partits “catalanistes i d’esquerres” poguessin pactar per a formar l’anomenat govern “tripartit”, arraconant a CiU i, sobre tot al PP. Ara, aquest pacte que ja feia aigües fa anys, ha quedat enterrat de forma definitiva. No crec que mai més es pugui incidir des del territori a l’hora de formar el govern de Catalunya. I si alguna cosa li faltava, l’actitud de Puigcercós amb la sintonia que va demostrar durant la campanya amb CiU, encara el fa molt més difícil.

A Catalunya hi haurà un govern transvasista. Si no és de l’Ebre, serà del Roina, però és evident que voldran afavorir els interessos de les grans constructores, de les quals ja sabem que algunes d’elles són de militants del propi partit o els ajuden a finançar-se.


Més participació no vol dir més vots d'esquerres.
Sempre es diu que "la dreta sempre va a votar i l'esquerra es queda a casa". La participació de diumenge va ser uns 4 punts superior a la de fa 4 anys. En canvi, aquest increment de vot no fa afavorir a cap dels tres partits que han governat Catalunya en els darrers 7 anys. De l'increment de vots se'n han vist beneficiats CiU i el PP, entre d'altres.

Resultats electorals a la demarcació de Tarragona comarca per comarca i poble per poble.   

EL BARÇA GUANYA PER MAJORIA ABSOLUTA!

Avui, perdoneu, no podia deixar passar l’ocasió de parlar del nostre Barça. No sé si us heu fixat, però quan parlo del Futbol Club Barcelona, sempre dic “Barça”. Suposo que és normal.

Quin partit el d’anit! A priori reunia tots els requisits per a ser una gran ni de futbol. Encara que, segurament, pocs érem els “culers” amb una mica de seny que pensàvem que podia acabar amb el resultat que reflectia el marcador al final de l’encontre. Ah! Què no ho he dit encara? 5-0 (cinc a zero, per a que no hagi cap dubte) I que tampoc he dit el rival? El Madrid... No, no l’Atlético, el Real, l’etern enemic i si segui així, no aconseguirem mai la seva amistat... Ni falta que fa! Segurament gaudirem més. Encara que de tant en tant també ens tocarà patir i, de vegades, perdre.

Però això, en tot cas, ja vindrà. El partit d’ahir va ser màgic, pletòric, grandiós... D’aquells que humilien al contrari... I de quina manera: primer va ser Cristiano Ronaldo qui va perdre el nervis davant de Guardiola quan aquest no li va voler donar una pilota que havia sortit fora de banda tot donant-li una empenta. També Carvalho va pegar una colzada a Messi. Però el pitjor va ser al final, quan “la maneta” ja havia pujat al marcador, Sergio Ramos, el mateix que va dir que donaria les rodes de premsa “en andalú” quan Piqué contestava en català a un periodista català en una convocatòria de “la Roja”, va fer una entrada molt lletja a Messi, cansat de que el superés una vegada rere l’altra.

I és que ahir, els jugadors del Barça, del primer fins l’últim, van estar genials. Potser no com para posar-los a tots un “10” (tal i com ho fa el diari Sport, una cosa a la que ja ens té acostumats en partits com aquest –cal recordar el 2-6 de fa un any i mig, per exemple-), però si de puntuar-los amb molt bones notes (el Periódico puntua a Xavi amb un “10” i a Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Vila amb un “9”. Dels titulars, només Valdés, Àlvez i Piqué obtenen un “8”. En canvi, del Madrid, segons el Periódico els únics que aproven són, Xabi Alonso amb un “6” i Casillas i Marcelo amb un “5”. Tota la resta suspèn, destacant el “3” de Özil i Benzema. En canvi, per a l’Sport, només aproven Casillas i Pepe (amb un “5”) i la puntuació més baixa és per a Ramos amb només un “2”.

Després de veure el partit en un bar amb un amic, en arribar a casa vaig voler veure les repeticions que donava TV3 amb els comentaris tècnics del benicarlando Pitxi Alonso. Al segon gol, aquell de Villa que alguns del Madrid s’aferren a que estava fora de joc (ni que estès 2 metres per darrere de la defensa!) va dir que era la jugada on més estona sé van anar passant la pilota els jugadors del mateix equip (més d’1 minut) i que, finalment, va acabar en gol.

Quan ja ens havíem gitat, el so del mòbil ens va despertar. Li vaig dir a la meva dona que era un missatge i que ja el miraria pel matí. El missatge es va enviar a les 00:48, era d’un cosí meu del Pertús i deia així: “Això del Barça sí que és un orgasme”. Vaig pensar que en clara al·lusió al vídeo de les JSC al votar Montilla. La meva resposta ha estat aquesta: “A mi em sembla més un ‘coitus interruptus’”.

Tal i com diu el Jueves (ells diuen que només hi ha una portada però que n’hi havia més), jo també tenia més titulars: “Han faltat només 3 gols per als 8” (Ronaldo va dir que el Barça no li faria 8 gols al Madrid; no els hi va fer, però tampoc va estar tant lluny”. Va mancar el ‘triple” de Messi (també per aquest camí) “Segundo chorreo” (Boluda el va fer famós)

Uns darrers apunts. Ahir, amb el Barça van jugar fins a 10 jugadors de la cantera de total dels 14 que van acabar xafant el camp. Del Madrid 1 o 2, ja que a part de Casillas, no sé si Arbeloa és de la pedrera.

I Lillo i, sobre tot Preciado, encara deuen d’estar gaudint del partit i de la humiliació que va patir el Madrid.       

LA DRETA GOVERNARÀ CATALUNYA ELS PROPERS 4 ANYS

La ciutadania de Catalunya va parlar clar. Ahir, els resultats de les eleccions autonòmiques, no van donar la majoria absoluta a CiU, però es va apropar força (62 diputats quan la majoria s’assoleix amb 68) Aquest resultat permetrà a la federació nacionalista poder governar en solitari (un dels seus objectius electorals) amb acords puntuals amb altres grups de l’arc parlamentari català. Però si CiU va pujar, també ho va fer el PPC que va aconseguir els millors resultats de la seva història. L’Alicia Sánchez-Camacho i els seus estaven eufòrics i extrapolaven els resultats a unes hipotètiques generals. Personalment crec que res té que veure una cosa amb l’altra ja que si fem un repàs dels resultats dels diferents comicis electorals, veurem quan la ciutadania vota cada vegada diferent, en "clau de", segons siguin les eleccions. Allà ells si s’ho volen creure així…Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob de José Anglada, per poc, no va entrar al Parlament de Catalunya. Per un costat n’estic content, però per l’altre penso que el PPC va recollir molts de vots amb el "mateix sentiment", es a dir, considerant que la immigració és un dels principals problemes del país. Un dels lemes dels populars catalans va ser "Soluciones para la crisis". Però no n’han concretat cap. Ara bé, amb aquesta política tant pueril n’hi ha hagut prou per a recollir el vot de molts dels descontents (una altra part important va anar aquest cop, no tant a l’abstenció, com als vot en blan, al nul i a d’altres partits minoritaris, alguns d’ells anti-sistema) Finalment Laporta i alguns dels seu partit entraran al Parlament. Per un moment pareixia que l’únic de Solidaritat Catalana per a la Independència que assoliria l’acta de diputat, seria el cap de llista per Girona. Al final en seran 3 i un d’ells serà el propi Laporta. Sobre Ciutadans, partit per a la ciutadania (C’s) he de reconèixer que havia mantingut des de fa mesos (fins i tot anys) que no aconseguirien representació. No ha estat així i han mantingut els tres escons que ja tenien des de 2006. Fixeu-vos bé, fins ara he parlat només de partits de la dreta. Si fem la suma (62 de CiU, 18 del PP, 3 de C’s i 3 de SCI, ens dóna un resultat de 86 escons de un total de 135)
Si a més a més li sumem els 10 obtinguts per una ERC, una formació no "més de dretes que mai", ja que tradicionalment (al menys des de la instauració de la Generalitat) ha "festejat" més amb CiU que amb les formacions de l’esquerra tradicional catalana: PSC i ICV-EUA.
Amb aquest panorama polític, el PSC, només pot fer una oposició responsable i constructiva. El marge de maniobra que li queda és limitat. Suposo que acabarà anant de la ma amb la formació ecosocialista, però difícilment podran aspirar a que es pugui aprovar cap de les seves propostes parlamentàries.
Caldrà veure ara com governa el futur president Mas. Si amb el més pur estil de Pujol, es a dir, es a dir, l’estil que va emprar el passat o acabarà definint un estil propi trencant amb el del seu mentor.
En quan al PSC, ha de iniciar un període de reflexió interna que ha de culminar amb el procés congressual que es celebrarà després de les eleccions municipals (segurament el juliol de 2011) Montilla, a nit, va estar "elegant", tal i com ho reconeixia avui en càrrec electe del partit. Si abans de les eleccions ja va dir que no es tornaria a presentar, en saber-se els resultats definitius del dia d’ahir, va dir que tampoc ho faria per a "seguir dirigint el partit". Tanmateix, avui ha renunciat al seu escó per a poder-se dedicar amb cos i ànima a la renovació del partit. S’ha de reconèixer que fins al final s’ha portat com un autèntic cavaller.
El "meló" de la successió està obert. A partir d’ara, els que aspiren a succeir-lo, hauran de mirar d’aconseguir els avals necessaris per assegurar-se l’elecció. Ara serà l’hora del retorn del sector més catalanista. D’aquell que un dia van liderar Reventós, Obiols i Maragall. Ara ha de ser l’hora de Castells, de la Tura i, molt possiblement d’algun altre com Ferran Mascarell o d’altres sectors tal vegada més espanyolistes, com la Carme Chacón o potser algú que en aquest moments, fins i tot, està fora de "l’aparell del partit".
4 anys passen ràpid, caldrà veure si dintre d’aquest període, el PSC, s’ha refet i pot tornar a ser una alternativa viable de govern. Encara que, tot s’ha de dir, tradicionalment CiU ha dominat clarament (excepte l’any 1999 amb Maragall) els comicis autonòmics catalans.

DIA DE REFLEXIÓ

Potser la primera cosa què s’hauria de plantejar és: Per a què serveix la jornada de reflexió? Dit això potser cal qüestionar la seva existència, no?

Certament la llei electoral que regula les campanes és, a la meva manera d’entendre una llei força arcaica, ja que des de 1978 fins ara la societat en general i, sobre tot, les noves tecnologies han canviat molt.

Aquesta setmana, per exemple, al debat que es va fer al programa Divendres de TV3 entre el pro convergent Ernest Folch i el pro socialista Xavier Sardà, se’n va parlar. Mentre Folch també es qüestionava la utilitat del dia de reflexió, Sardà el defensava com “un dia de descans dels polítics i dels ciutadans en general”.

El tema d’avui és el partit de futbol que, de forma atípica, es jugarà dilluns entre el “nostre” Barça i l’etern rival, el Real Madrid.

L’Sport, per exemple, avui ja parla de porres entre els diferents polítics. Així, Zapatero, barcelonista declarat, però poc “militant”, aposta per un 4-2, Joan Puigcercós i Artur Mas coincideixen en un 3-1. Rajoy, sense voler mullar-se massa (suposo que també influït pel dia de demà) vaticina un 2-2 i Dña. Esperanza (la lideresa) diu que guanyarà el Madrid (1-2)

Una altra qüestió de la que s’està especulant, és com rebrà el públic del Camp Nou a Mourinho. Ja no tant al Madrid, sinó a l’entrenador que va ser del Chelsea i l’Inter de Milà. També llegit a l’Sport, “Mou” deia que “el Barça ho havia guanyat tot, però no la final de Champions al Bernabeu”... La temporada passada podia ser una obsessió per algun barcelonista, però si ho mirem bé, tant és guanyar una Champions al Bernabeu com a un altre camp d’arreu d’Europa. Londres, París i roma, han estat uns excel·lents escenaris per a guanyar el torneig més important del nostre continent (i possiblement del món)

El Madrid 2010-2011 reuneix les màximes condicions per acaparar l’animadversió més gran per part dels seguidors. El club, per ell mateix, ja desperta l’antipatia més gran dels seguidors barcelonistes, tot recordant algunes de les circumstàncies històriques: el fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, “l’escàndol de Chamartín de la Copa del Generalísimo de 1942/43 amb l’11 a 1, etc. Però ara cal sumar-hi les “aportacions” de Mourinho (amb constants al·lusions al Barça) i també les actituds prepotents de Christiano Ronaldo.

Per cert, no trobeu que la forma de ser de Mas és molt més característica d’un seguidor del Madrid que no d’un del Barça?      

    

La campaña mediática contra el tripartito en Catalunya (y en España)

Estado del Bienestar, Política Catalana Añada comentarios

 

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 8 de noviembre de 2010

 

Este artículo analiza las reformas del estado del bienestar en Cataluña realizadas por el gobierno tripartito de izquierdas comparándolas con las realizadas por CiU en un periodo de tiempo comparable. El artículo critica a los medios de mayor difusión en Cataluña (incluyendo la televisión y radios públicas catalanas) por centrarse en temas identitarios en lugar de temas sociales, ignorando, cuando no ocultando, las reformas sustanciales hechas por el gobierno tripartito.

 

En Catalunya y en España hemos estado viendo durante estos meses una campaña mediática en contra del tripartito (PSC, ERC, ICV- EUiA) que gobierna la Generalitat de Catalunya. Los medios de mayor difusión en Catalunya (incluyendo paradójicamente la televisión y radio públicas catalanas, TV3 y Catalunya Ràdio) han estado generando un clima de rechazo al tripartito detrás del cual están los poderes fácticos de siempre, desde la patronal al capital financiero, a la Iglesia y sus asociaciones, y un largo etcétera. Para aquellos que consideren esta observación exagerada, les aconsejo que hagan una revisión de artículos publicados en los cuatro mayores rotativos que se distribuyen en Catalunya y verán que en el último mes han aparecido 42 artículos negativos sobre el tripartito. En cambio, sólo 6 a favor, y ello no se debe a que no existan, sino a que no se han publicado. La diversidad ideológica en los medios catalanes (y en los del resto de España) es muy limitada. Ni que decir tiene que esta campaña está encaminada a desacreditar lo que el tripartito ha hecho, presentándolo como una jaula de grillos, que ha significado una época perdida para Catalunya, tal como lo definió el Sr. Durán i Lleida. El objetivo de esta campaña ha sido desacreditar a las izquierdas y destruir las posibilidades de que las izquierdas puedan gobernar de nuevo en Catalunya, exiliándolas del poder durante muchos años.

Tal campaña parece haber impactado sobre algunos sectores de las izquierdas, que han tomado una postura defensiva que se ha utilizado maliciosamente por las derechas como el reconocimiento del fracaso del tripartito. Nada menos que el Presidente del Gobierno catalán, y dirigente del PSC, el Sr. Montilla, ha indicado que aunque consiguieran sumar la mayoría, el PSC no se aliaría con ERC e IC-EUiA para reconstruir el tripartito. Ni que decir tiene que tal declaración ha sido aplaudida por las derechas y, paradójicamente, por el gobierno Zapatero y grandes sectores del socialismo español. La causa de la alegría, sin embargo, varía. Para las derechas esta renuncia significa el fin de las políticas de izquierda en Catalunya, pues no hay otra suma que pueda construir una alianza de partidos de izquierda en el gobierno de Catalunya que la que ha existido durante el periodo 2003-2010. Sin tripartito no se pueden hacer políticas de izquierdas en el gobierno de la Generalitat.

La alegría que las declaraciones del Presidente Montilla, renunciando a reproducir el tripartito, ha producido en el gobierno Zapatero, responde, sin embargo, a otras consideraciones, aún cuando hay un elemento de tal alegría que coincide con la alegría de las derechas. Los equipos económicos de los gobiernos PSOE (de sensibilidad liberal en su mayoría) se encuentran más cómodos y tienen mayores afinidades políticas con CiU que con el tripartito. De ahí su deseo de sustituir el tripartito por la socio-convergencia, es decir, la alianza del PSC con CiU.

Pero otro motivo de satisfacción de grandes sectores del socialismo español hacia las declaraciones del Presidente Montilla es consecuencia del temor de ver a ERC –el partido que pide la independencia de Catalunya- en el gobierno catalán, pues les preocupa que el independentismo catalán (además de crear grandes tensiones con el resto de España) vaya resquebrajando la unidad de España. Entiendo, pero no comparto esta preocupación. Creo que no hace falta aclarar que mi biografía es muestra de que mi profundo compromiso con el bienestar de las clases populares catalanas va acompañado con un idéntico compromiso de mejorar la calidad de vida de las clases populares de toda España. Pero lo que debieran entender mis amigos socialistas españoles, es que es mucho mejor para las clases populares de Catalunya y también, por cierto, para las clases populares de España, aliarse con un partido minoritario independentista de izquierdas, por ser de izquierdas, que aliarse con una coalición nacionalista, CiU, (hegemonizada por CDC, que ha ido mostrando crecientemente lo que siempre fue: un partido con claras tendencias independentistas) mayoritaria de derechas. Los que se inquietan sobre los nacionalismos debieran recuperar el entendimiento de que el eje principal de debate político en Catalunya y en España (aún cuando no se presente como tal) es el de izquierdas versus derechas, y CiU es claramente de derechas. En España y en Catalunya los nacionalismos, tanto los centrales jacobinos, como los periféricos, siempre se utilizan para ocultar los conflictos de clase que se expresan en el mundo político. Mis amigos del PSOE nunca deberían olvidarse de ello, pues, para el bienestar de las clases populares, la variable determinante es quien gobierna: las derechas o las izquierdas. Y lo que ha ocurrido en Catalunya muestra lo acertado de este diagnóstico. Las izquierdas han hecho mucho más que las derechas para el bienestar y calidad de vida de las clases populares de Catalunya. Y los datos así lo demuestran.

 

¿Qué ha hecho el tripartito?

El gasto público social (que cubre las transferencias y servicios públicos como sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, servicios sociales y otros) por habitante (en euros estandarizados que permitan comparar la capacidad adquisitiva del euro en periodos distintos), subió mucho más rápidamente durante el periodo de gobierno tripartito (26.2% por año) que en el periodo de gobierno CiU equivalente a los ocho años de tripartito (17.7%). Un tanto semejante ocurre en los otros componentes del estado del bienestar.

En sanidad, el crecimiento del gasto público sanitario por habitante subió un 46% durante el periodo CiU (1996-2003), incrementándose a un 54.7% en el periodo equivalente 2003-2010 (gobierno tripartito). Como consecuencia, el número de profesionales sanitarios (médicos y enfermeras) creció significativamente, disminuyendo el número de pacientes por profesional. Resultado de ello es que aumentó el tiempo de visita al médico general. Estos y otros cambios explican que el grado de satisfacción del usuario con el sistema nacional de salud fuera mayor al final del periodo tripartito que al final del gobierno CiU. Este aumento del gasto sanitario se benefició de las medidas racionalizadoras del gasto, que liberaron fondos para dedicarlos a la atención sanitaria. Catalunya ha sido la CCAA que ha disminuido más el capítulo de farmacia, permitiendo un ahorro considerable. Durante estos años se han hecho mayores reformas sanitarias que durante el mismo periodo de CiU. La actividad legislativa en el área sanitaria ha sido muy marcada, resultado de la clara vocación reformadora del gobierno tripartito.

Un tanto semejante ha ocurrido en educación. El gasto público educativo por habitante, que había crecido un 7.7% por año en el último periodo de CiU, subió a 12.8% en el periodo tripartito. Una consecuencia de ello es que el número de horas lectivas en la escuela pública ha ido convergiendo con el número de horas lectivas en la privada concertada. La Ley de Educación ha significado una reforma sustancial, aún cuando ha sido excesivamente condescendiente con la escuela concertada.

Lo mismo ha ocurrido en los servicios sociales y en transferencias a las familias. El gasto en servicios a las familias con dependencias pasó de incrementarse 3.9% por año y por habitante en el periodo CiU, a 8.2% en el periodo tripartito. Lo mismo ocurrió en las transferencias monetarias y servicios a los ancianos, que pasó de aumentar 4.1% por año y por habitante en el periodo CiU, a 6.5% en el periodo tripartito. Una situación similar ocurrió en la vivienda, donde el gasto público descendió un 6% por año y por habitante en el periodo CiU, aumentando un 15% en el periodo tripartito.

Este enorme crecimiento de la inversión social (responsable de que disminuyera el enorme déficit social de Catalunya medido por la cantidad de euros per cápita en gasto público social entre Catalunya y el promedio de la UE-15), fue acompañado de un enorme crecimiento en inversión en infraestructuras físicas, quintuplicando estas inversiones durante el periodo 2003-2010.

Mírese como se mire, pues, los datos muestran que para la Catalunya Social y para la Catalunya de infraestructuras físicas, el gobierno tripartito ha sido mucho mejor para las clases populares de Catalunya que los gobiernos de la derecha CiU, que fueron, en parte, responsables del enorme retraso del estado del bienestar en Catalunya.

Ni que decir tiene que el tripartito también ha cometido errores, siendo el mayor el de perpetuar al personal de los medios públicos de comunicación (TV3, C33 y Catalunya Ràdio) que, con notables excepciones, han ido promoviendo una visión nacionalista conservadora carente de sensibilidad social. El intento de la Generalitat de crear una BBC catalana, independiente, fue un fracaso, pues tales medios continuaron lo que se ha definido como la “costra nacionalista”, (a la cual habría que añadir la “costra neoliberal”), creando su propia audiencia. El desfase entre la dirección de tales medios (de nacionalismo conservador) y la opinión popular ha sido muy marcada. Ésta, según muestran las encuestas, se sitúa claramente en el centro-izquierda y en las izquierdas, mientras que los medios públicos estaban claramente en el lado nacionalista conservador (con notables excepciones). Son los únicos medios autonómicos existentes en España muy influenciados por la oposición. De ahí el silencio sobre estas reformas.

Por lo demás, se requiere un cierto sentido del humor, que la derecha catalana se presente como la favorecedora de cambios progresistas, pues sus dirigentes son todos ellos los mismos que gobernaron Catalunya durante el periodo responsable del enorme retraso social de Catalunya.