diumenge, 24 de desembre del 2017

La granota, el bou i la formiga

XAVIER BRU DE SALA

El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat

Hi ha dos personatges clau en la victòria independentista. Un heroi, ocult. I un antiheroi, també ocult. L'heroi es diu Albano Dante Fachín, que ha arrossegat gran part del vot dels comuns cap a l'independentisme. L'antiheroi és el jutge Pablo Llarena, de qui es pot assegurar que és un mal analista polític: sense empresonats ni exiliats, l'independentisme hauria perdut.

Si el bloc victoriós tingués en compte el factor Fachín i el factor Llarena, substituiria les ínfules per la humilitat. És d’una manera generosa, si no miop, que la premsa internacional qualifica els comuns de neutrals. Els vots que han perdut Iglesias i Colau han passat a l’independentisme, tot i que potser no s’hi quedaran. Els que queden no ho són gens, i si ho fossin una mica haurien de dissimular, ja que el seu graner de vots està okupat per Ciutadans.

La baixada de la CUP

Per completar les línies mestres que aconsellen a l’independentisme no treure gens de pit, convé fixar-se en la davallada de la CUP. El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat. En aquest sentit, el to eufòric i agressiu del president Puigdemont des de Brussel·les està fora de lloc. Si dividim els defensors de la república entre retòrics i decidits, només els de Brussel·les i la CUP estarien al bàndol dels impacients. Puigdemont s’ha reafirmat com a líder de l’independentisme gràcies a una llista que és una OPA al seu partit i una redundància d’Esquerra, però amb el gran símbol presidencial al capdavant. Ara, la majoria no tindrà més remei que votar-lo una altra vegada, però faria santament de no tornar i abstenir-se de prendre possessió. De cap manera, si no té garanties de no ser detingut, que no les tindrà.

El famós minotaure de Vicens Vives s’ha convertit en bou per obra i màgia de les urnes catalanes. Curiosa estampa hispànica: un bou amb les banderilles de l’estelada clavades al llom que encara va de miura. La humiliació l’enfurisma i el torna més agressiu, molt menys procliu a la negociació i d’entrada més perillós. L’independentisme ha posat una altra pica a Flandes però està molt lluny de guanyar.

Perdrà sens dubte si cau en l’error d’inflar-se com la granota de la faula, que anava agafant més i més aire per ser més gran que el bou fins que va explotar. En comptes de l’envaniment fatu i triomfalista de la granota, l’independentisme ha d’imitar la formiga de La Fontaine, que omple el graner subterrani treballant sense descans i amb discreció durant el bon temps, convençuda que quan baixi la tensió, i per tant la participació, arrasarà a les urnes. Formiga, formigueta, no granota inflada ni cigala que canta encantada d’haver-se conegut. Si pretén que Europa obligui Espanya a negociar, és a dir, a substituir el bastó per la pastanaga com fan totes les potències intel·ligents, el de la formiga és el camí.

Probablement, Junqueras està més ben predisposat a entendre-ho que Puigdemont. La victòria independentista de l’1-O va resultar pírrica per imperícia del president i el seu sanedrí. La del 21-D també pot ser-ho si els represaliats s’entesten a exercir el poder en comptes d’assumir la nova condició de símbols. Segons les llistes de diputats al Parlament, JuntsxCat i Esquerra són com dues gotes d’aigua, més idèntiques encara, si els presos, els exiliats i els imputats renuncien a la seva acta de diputat. Fins i tot en aquest cas, i passada l’etapa de restitució honorífica de Puigdemont a la presidència, l’independentisme haurà de comptar amb una majoria moderada, i per tant insuficient, de 66 diputats com a màxim, suposant que 66 no sigui massa suposar.

Un nou pacte amb la CUP exigiria insuflar aire republicà a la granota. La minoria efectiva de govern serà doncs molt justa. Això exigirà acords diversos, brodat fi, sempre des d’una esquerra benpensant, sense posar mai en dubte el retorn a l’ordre i amb les restes de Convergència no en un centre de reciclatge, sinó a la sitja dels residus nuclears.

La retòrica, al camp de la retòrica. Les decisions, al de la realitat. Si l’independentisme paeix aquesta victòria amb un sinònim d’intel·ligència que es diu humilitat, els problemes de Rajoy i de l’estat major de l’Estat s’agreujaran. Albert Rivera pot exercir el paper de líder de l’oposició i nou salvador d’Espanya, i això l’aproximaria a Pedro Sánchez, ni que fos per prendre-li la cartera reformista. El seny, ni que sigui català o europeu, aconsella a Espanya llimar-se les astes, assumir-se com a bou i començar a llaurar el camp de les pastanagues.

TRANSPARÈNCIA

Bon dia! 

dissabte, 23 de desembre del 2017

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...
El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)
Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.
No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  
Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.
Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)
També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

LA NOSTRA RIBERA 396






CARDONA 34 (L'ESGLÉSIA)





Incerteses d'un resultat bipolar

ENRIC HERNÁNDEZ

L'independentisme i Rajoy haurien de recapacitar i interpretar correctament els triomfs d'Arrimadas i de Puigdemont

La casualitat va voler que la jornada electoral del 21-D coincidís amb el solstici d’hivern. Catalunya afronta una estació hivernal políticament tant o més severa que la tardor calenta inaugurada l’1-O. La polarització de la societat catalana presenta un resultat bipolar: per primera vegada a la Catalunya autonòmica, un partit d’obediència espanyola guanya les eleccions al Parlament en vots i en escons. Però la històrica victòria d’Inés Arrimadas (C’s), erigida en flagell del nacionalisme català, queda relegada a un segon terme al conservar el bloc independentista el 47% dels vots i revalidar la seva majoria, amb el fugat Carles Puigdemont per davant del pres Oriol Junqueras.

L’independentisme va plantejar aquesta contesa com un plebiscit entre el 155 i la república catalana, fomentant el fructífer esquer de l’emotivitat. Jugaven a favor del vot de protesta la suspensió de l’autonomia, la defenestració del Govern, els consellers entre reixes, la fugida de Puigdemont i companyia... En contra del bloc secessionista, l’absència forçosa de Junqueras i la campanya virtual de Puigdemont, però sobretot el fiasco de la via unilateral i la confirmació que el pols a l’Estat era un farol. El resultat electoral testifica quins factors han pesat més.

Junts per Catalunya, un invent improvisat per Puigdemont des del seu autoexili belga, va néixer amb l’únic propòsit de restituir el president «legítim». La candidatura hereva del PDECat, de la qual sempre va renegar, torna a aigualir la festa a ERC i exigirà per a si la màxima prefectura catalana. Però abans hi ha una incògnita per resoldre: si Puigdemont tornarà a Catalunya i si la policia, per ordre judicial, procedirà a detenir-lo. Un greu dilema per al líder de JxCat i un seriós maldecap, un altre, per a Mariano Rajoy.
HORA DE RECAPACITAR

A ERC, privada de la primacia sobiranista que durant mesos va acariciar amb els dits, li queda molt escàs marge de maniobra. Els números canten. Un desacord entre els antics socis abocaria Catalunya a una repetició electoral en la qual la majoria independentista no estaria garantida. Ningú voldrà córrer aquest risc. La CUP tampoc.

En circumstàncies normals, la constatació empírica que la ruptura unilateral no condueix a cap camí transitable, ja que enfronta i empobreix els catalans, hauria de portar l’independentisme a recapacitar. A desposseir-se de la cotilla de la urgència. A abraçar el possibilisme i anteposar el diàleg a l’estèril unilateralisme. A esforçar-se per recobrar les institucions catalanes en lloc de fantasiejar amb repúbliques inventades. No és segur que així sigui.

El constitucionalisme surt reforçat del 21-D al guanyar cinc diputats, però desigualment repartits. El vot útil a favor d'Arrimadas ha neutralitzat l’ascens de Miquel Iceta (PSC) i noquejat Xavier García Albiol (PP). També Rajoy hauria de fer examen de consciència per afrontar la debacle del seu partit, la resurrecció de l’independentisme, el dilema Puigdemont i el previsible envalentiment del seu soci Albert Rivera.

A LA VORA DE L'EBRE

Bon dia! 

divendres, 22 de desembre del 2017

LA NOSTRA RIBERA 395






CARDONA 33 (L'ESGLÉSIA)





NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 
El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.
No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.
No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.
No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.
No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     
No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 
Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

El Gobierno del PP sigue recortando las pensiones

La verdad sobre la política de pensiones del Gobierno del PP desde el año 2012 es la verdad del recorte permanente y sistemático

Me temo que la derecha busca un sistema de pensiones ajustado (recortado) a la medida de su modelo económico, fiscal y laboral

RAFAEL SIMANCAS


Durante estos días se han conocido dos noticias que demuestran hasta qué punto el Gobierno del PP mantiene su política de recorte de las pensiones, aún en un contexto de crecimiento de la economía española por encima del 3%. Se confirma, por tanto, que la derecha financia el crecimiento del PIB con el aumento de la desigualdad y la pobreza.
Efectivamente, los datos de la subida interanual de los precios a mes de noviembre llegaron hasta el 1,6%, mientras que el Gobierno sigue limitando la subida de las pensiones al 0,25%. Por tanto, los pensionistas españoles van a ver recortado el poder adquisitivo de sus prestaciones en más de un punto durante este año y en cerca de tres puntos si contabilizamos los dos últimos ejercicios.


A la vez, el Gobierno ha sometido a información pública un decreto mediante el que recorta de facto las pensiones de las viudas mayores de 65 años con menos ingresos. La ley de las pensiones de 2011 establecía una mejora progresiva para sus prestaciones, que debían pasar del 52% de la base reguladora en 2012 hasta el 60% en 2019, a razón de un punto por año. Pero el Gobierno del PP se ha negado a aplicar esta medida hasta ahora.
En este ejercicio 2017, las pensiones más reducidas de viudedad debían calcularse ya con el 58% de la base reguladora, lo que supondría más de un 10% de subida respecto a 2011, cerca de 90 euros mensuales extras para más de 600.000 viudos y, sobre todo, viudas. Pero el decreto del Gobierno niega esta actualización, plantea la subida de un solo punto (hasta el 53%) para 2018, y retrasa hasta 2019 el aumento legalmente establecido.
La suspensión de esta mejora de las pensiones de viudedad durante los años de la recesión económica, en 2012 y en 2013, fue un error, porque había otras partidas más prescindibles donde recortar. La suspensión durante los años 2014, 2015 y 2016, ya en etapa de crecimiento, fue una injusticia. Pero negar la subida legal de las pensiones mínimas en este año de crecimiento del PIB por encima del 3%, constituye sencillamente una inmoralidad.
El Gobierno engaña, además. Porque el martes 12 de diciembre el Pleno del Congreso mandató al ejecutivo para que mejorara las pensiones de nuestras viudas, conforme a lo establecido en la ley de 2011 y a propuesta del Grupo Socialista. Pero el miércoles día 13 el Gobierno dio a conocer un decreto que supuestamente cumple tal mandato, pero que en realidad niega la subida legal durante el presente año y demora su efectividad plena durante dos ejercicios más.
La verdad sobre la política de pensiones del Gobierno del PP desde el año 2012 es la verdad del recorte permanente y sistemático. Porque subir las prestaciones por debajo de lo que aumenta el coste de la vida, es recortar las pensiones. Porque subir las pensiones un 0,25% mientras se aumentan los copagos farmacéuticos y se retiran hasta 400 medicamentos del sistema nacional de salud, es recortar las pensiones. Y porque subir un 0,25% las pensiones mientras se hace crecer abusivamente la factura de los suministros básicos en la electricidad, el gas o el agua, es recortar las pensiones. Se recortan las pensiones cuando se niega una revisión racional de los ingresos de la Seguridad Social, al tiempo que se permite crecer el déficit anual hasta los 18.000 millones, se endeuda el sistema y se vacía irresponsablemente el fondo de reserva, que el Gobierno socialista elevó hasta los 68.000 millones de euros.
En consecuencia, exigimos que se retire el decreto que regula los cambios en las pensiones de viudedad, para cumplir el mandato del Pleno del Congreso del pasado 12 de diciembre. Las pensiones de más de 600.000 viudas mayores de 65 años han de mejorarse para este año 2017 hasta el 58% de la base reguladora (desde el 1 de enero, con carácter retroactivo), hasta el 59% en 2018 y hasta el 60% en 2019. 
Por justicia social, porque las viudas necesitan y merecen esta subida. Porque está en la ley, y las leyes tienen que cumplirse, para el autogobierno en Cataluña, y para las viudas pobres de toda España también. Y porque hay que dignificar nuestras Cortes Generales, haciendo cumplir al Gobierno los mandatos de la mayoría de quienes allí representamos la soberanía popular.
Y reclamamos que, de una vez, el Gobierno se avenga a acordar en el Pacto de Toledo un futuro digno y viable para las pensiones de los españoles. Este Pacto ha de pasar necesariamente por derogar la reforma unilateral impuesta por el PP en el año 2013, con aquel índice de revalorización injusto (el límite del 0,25%) y con el aún más injusto factor de sostenibilidad, que castiga con recortes extras a los españoles en función de su esperanza de vida.
El Gobierno debe reconocer que el auténtico problema de nuestras pensiones no está en el crecimiento exiguo de sus prestaciones, ni en el peso del sistema de Seguridad Social sobre el conjunto del PIB, que se sitúa apenas por encima del 10% y muy por debajo de otros países europeos. Sino en sus ingresos insuficientes. El nuevo Pacto de Toledo tiene que pasar, pues, por una revisión a fondo y en paralelo de los gastos del sistema y, sobre todo, de sus ingresos. Unas prestaciones dignas y unos ingresos suficientes. Este es el reto.
Y ¿dónde está la dificultad para el acuerdo? Me temo que la derecha busca un sistema de pensiones ajustado (recortado) a la medida de su modelo económico, fiscal y laboral, mientras que el PSOE apuesta por ajustar el modelo económico, fiscal y laboral a la medida de un sistema digno de pensiones al que no estamos dispuestos a renunciar.

ELS ACUDITS DEL DIA 22-12-2017

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

De Vergara a Eldiario.es. 

CARPES

Bon dia! 

dijous, 21 de desembre del 2017

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.
S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.
Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.
Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.
I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?
Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.
Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.
Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.
Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.
Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.
Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

LA NOSTRA RIBERA 394






CARDONA 32 (EL CASC MEDIEVAL)






L'ACUDIT DEL DIA 21-12-2017

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 
Segurament el millor acudit de la jornada electoral. 

Ferreres una vegada més el més gran! 

LA FOTO DEL DIA 21-12-2017

Avui eleccions anòmales a Catalunya marcades per l'aplicació de l'article 155 de la Costitució.
Voteu en consciència! 

El que no passarà el 22-D

ENRIC HERNÁNDEZ

Ni les urnes indultaran Puigdemont, ni hi haurà independència unilateral. Ni Catalunya podrà ser governada d'esquena a la meitat dels catalans

Després dels estralls del procés sobiranista, les eleccions eren l’única via transitable, el mal menor. El president va tenir una oportunitat d’or per dissoldre el Parlament just després de l’1-O: encara recents els hematomes pels cops policials i ferida en el seu orgull la massa independentista, la victòria electoral hauria sigut inapel·lable. Carles Puigdemont també hauria pogut firmar el decret en l’últim moment, evitant que el 155 prengués cos; els seus no el van deixar. Sempre és tard per plorar sobre la llet vessada.

Desdibuixar la suspensió de l’autonomia catalana amb una immediata crida a les urnes va ser un tret d’astúcia per part de Mariano Rajoy, ja que la instauració d’un llarg protectorat a Catalunya plantejava seriosos problemes d’execució i no s’hauria considerat democràtica, ni als ulls dels catalans ni als de la comunitat internacional. Llàstima que la subtilesa del moviment no es veiés corresposta per l’acció de la fiscalia, que va facilitar l’empresonament de mig Govern. Ni pels que a cavall del 155 van rescatar les obres de Sixena dipositades al Museu de Lleida com si fossin un botí de guerra. Ni per una Junta Electoral que persegueix paraules, llaços i colors amb ardor digne de causa més democràtica.

Tenim, amb tot, males notícies per als utòpics: amb les eleccions d’aquest dijous, sigui quin sigui l’escrutini definitiu, no n’hi haurà prou per resoldre l’anomenat problema català. Tan profundes són les arrels del conflicte, i tan purs els recels mutus, que el 22 de desembre encara estarà tot per fer.

Perquè no, no és cert que per restituir el president n’hi hagi prou amb votar el president. Les urnes no amnistien de les responsabilitats penals, que només competeixen als tribunals. Puigdemont haurà de triar entre la presó i l’estranyament; la bandera de la seva investidura, efectista, és només un emotiu esquer electoral.

Tampoc és veritat que una victòria electoral, fins i tot amb una majoria absoluta independentista, catapulti Oriol Junqueras d’Estremera al Palau de la Generalitat. El líder d’ERC potser podrà aconseguir l’acta de diputat, però amb un judici a les portes per greus delictes la presidència queda lluny del seu abast.

I no, un eventual Govern independentista no podrà «fer República», tret que aquesta sigui una metàfora buida. Els límits de la unilateralitat, tantes vegades negats, són des del fiasco de la DUI una realitat irrefutable. O la CUP abdica de la seva pulsió rupturista, o el sobiranisme no podrà formar govern.

Una altra quimera irrealitzable és que el triomf d’un partit constitucionalista, o fins i tot una derrota per la mínima del moviment independentista, aixequi l’acta de defunció del procés. Catalunya no pot ni ha de ser governada d’esquena a la meitat de la població que avui somia amb la secessió, de la mateixa manera que mai va haver de ser administrada menyspreant l’altra meitat. Curar la ferida oberta entre els catalans exigirà dels nostres polítics altura de mires, renúncies i molta, moltíssima empatia. En cas contrari, l’enquistament del conflicte acabarà per devastar Catalunya.

L'EBRE I L'ILLA DE GRÀCIA

Bon dia! 

dimecres, 20 de desembre del 2017

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.
Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.
Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.
-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.
Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.
El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.
Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.
L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.
Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.
A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.
El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.


Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

LA NOSTRA RIBERA 393






CARDONA 31 (EL CASC MEDIEVAL)