ENRIC HERNÁNDEZ
L'independentisme i Rajoy haurien de recapacitar i interpretar correctament els triomfs d'Arrimadas i de Puigdemont
La casualitat va voler que la jornada electoral del 21-D coincidís amb el solstici d’hivern. Catalunya afronta una estació hivernal políticament tant o més severa que la tardor calenta inaugurada l’1-O. La polarització de la societat catalana presenta un resultat bipolar: per primera vegada a la Catalunya autonòmica, un partit d’obediència espanyola guanya les eleccions al Parlament en vots i en escons. Però la històrica victòria d’Inés Arrimadas (C’s), erigida en flagell del nacionalisme català, queda relegada a un segon terme al conservar el bloc independentista el 47% dels vots i revalidar la seva majoria, amb el fugat Carles Puigdemont per davant del pres Oriol Junqueras.
L’independentisme va plantejar aquesta contesa com un plebiscit entre el 155 i la república catalana, fomentant el fructífer esquer de l’emotivitat. Jugaven a favor del vot de protesta la suspensió de l’autonomia, la defenestració del Govern, els consellers entre reixes, la fugida de Puigdemont i companyia... En contra del bloc secessionista, l’absència forçosa de Junqueras i la campanya virtual de Puigdemont, però sobretot el fiasco de la via unilateral i la confirmació que el pols a l’Estat era un farol. El resultat electoral testifica quins factors han pesat més.
Junts per Catalunya, un invent improvisat per Puigdemont des del seu autoexili belga, va néixer amb l’únic propòsit de restituir el president «legítim». La candidatura hereva del PDECat, de la qual sempre va renegar, torna a aigualir la festa a ERC i exigirà per a si la màxima prefectura catalana. Però abans hi ha una incògnita per resoldre: si Puigdemont tornarà a Catalunya i si la policia, per ordre judicial, procedirà a detenir-lo. Un greu dilema per al líder de JxCat i un seriós maldecap, un altre, per a Mariano Rajoy.
HORA DE RECAPACITAR
A ERC, privada de la primacia sobiranista que durant mesos va acariciar amb els dits, li queda molt escàs marge de maniobra. Els números canten. Un desacord entre els antics socis abocaria Catalunya a una repetició electoral en la qual la majoria independentista no estaria garantida. Ningú voldrà córrer aquest risc. La CUP tampoc.
En circumstàncies normals, la constatació empírica que la ruptura unilateral no condueix a cap camí transitable, ja que enfronta i empobreix els catalans, hauria de portar l’independentisme a recapacitar. A desposseir-se de la cotilla de la urgència. A abraçar el possibilisme i anteposar el diàleg a l’estèril unilateralisme. A esforçar-se per recobrar les institucions catalanes en lloc de fantasiejar amb repúbliques inventades. No és segur que així sigui.
El constitucionalisme surt reforçat del 21-D al guanyar cinc diputats, però desigualment repartits. El vot útil a favor d'Arrimadas ha neutralitzat l’ascens de Miquel Iceta (PSC) i noquejat Xavier García Albiol (PP). També Rajoy hauria de fer examen de consciència per afrontar la debacle del seu partit, la resurrecció de l’independentisme, el dilema Puigdemont i el previsible envalentiment del seu soci Albert Rivera.
L'independentisme i Rajoy haurien de recapacitar i interpretar correctament els triomfs d'Arrimadas i de Puigdemont
L’independentisme va plantejar aquesta contesa com un plebiscit entre el 155 i la república catalana, fomentant el fructífer esquer de l’emotivitat. Jugaven a favor del vot de protesta la suspensió de l’autonomia, la defenestració del Govern, els consellers entre reixes, la fugida de Puigdemont i companyia... En contra del bloc secessionista, l’absència forçosa de Junqueras i la campanya virtual de Puigdemont, però sobretot el fiasco de la via unilateral i la confirmació que el pols a l’Estat era un farol. El resultat electoral testifica quins factors han pesat més.
Junts per Catalunya, un invent improvisat per Puigdemont des del seu autoexili belga, va néixer amb l’únic propòsit de restituir el president «legítim». La candidatura hereva del PDECat, de la qual sempre va renegar, torna a aigualir la festa a ERC i exigirà per a si la màxima prefectura catalana. Però abans hi ha una incògnita per resoldre: si Puigdemont tornarà a Catalunya i si la policia, per ordre judicial, procedirà a detenir-lo. Un greu dilema per al líder de JxCat i un seriós maldecap, un altre, per a Mariano Rajoy.
HORA DE RECAPACITAR
A ERC, privada de la primacia sobiranista que durant mesos va acariciar amb els dits, li queda molt escàs marge de maniobra. Els números canten. Un desacord entre els antics socis abocaria Catalunya a una repetició electoral en la qual la majoria independentista no estaria garantida. Ningú voldrà córrer aquest risc. La CUP tampoc.
En circumstàncies normals, la constatació empírica que la ruptura unilateral no condueix a cap camí transitable, ja que enfronta i empobreix els catalans, hauria de portar l’independentisme a recapacitar. A desposseir-se de la cotilla de la urgència. A abraçar el possibilisme i anteposar el diàleg a l’estèril unilateralisme. A esforçar-se per recobrar les institucions catalanes en lloc de fantasiejar amb repúbliques inventades. No és segur que així sigui.
El constitucionalisme surt reforçat del 21-D al guanyar cinc diputats, però desigualment repartits. El vot útil a favor d'Arrimadas ha neutralitzat l’ascens de Miquel Iceta (PSC) i noquejat Xavier García Albiol (PP). També Rajoy hauria de fer examen de consciència per afrontar la debacle del seu partit, la resurrecció de l’independentisme, el dilema Puigdemont i el previsible envalentiment del seu soci Albert Rivera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada