dijous, 28 de desembre del 2017

PRIMÍCIA PERIODÍSTICA SOBRE ELS ORIGENS DEL PONT D'AMPOSTA

Segons un estudi recent realitzat pels alumnes de      la facultat d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, el pont d’Amposta que amb els anys s’ha convertit en el símbol de la ciutat, va ser comprat de segona ma a la vila de la Catalunya Nord del Voló, comarca dels Rosselló, tot i que quan se va instal·lar sobre l’Ebre a l’alçada d’Amposta, se van fer unes petites modificacions fins a donar-li l’aspecte actual.

"Perquè torni el president..."

ENRIC HERNÁNDEZ

Puigdemont va guanyar ERC amb la promesa de tornar per ser investit. Si la trenca, el lema de la restitució del Govern serà una arma de doble tall


"Perquè torni el president, s'ha de votar el president". Simple, directe i, sobretot, molt efectiu, a jutjar pel resultat del 21-D. Així era l'eslògan del segon espot electoral de Junts per Catalunya, amb Carles Puigdemont avançant cap a la càmera enmig del frondós bosc de Soignes.

El president deposat va aconseguir amb aquesta senzilla promesa els seus dos grans objectius: que l'independentisme revalidés la majoria absoluta i que el seu exili voluntari a Bèlgica commogués més l'electorat que el forçós empresonament d'Oriol Junqueras, per així fer el sorpasso a ERC a les urnes i, legítimament, aspirar a recobrar la presidència. Però el desenllaç d'aquest conflicte conjugal encara està per escriure.

L'advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ho va exposar dies enrere amb singular cruesa: "L'única opció que té [de ser investit] és tornar, però serà detingut i podria acabar en presó incondicional." El candidat es pot esgargamellar exigint que, per respecte a les urnes, Mariano Rajoy li procuri la impunitat que els seus companys de llista i de Govern no van tenir, però al final haurà de decidir si compleix la seva paraula, a risc d'acabar entre reixes, o si reconeix que aquell compromís va ser només un artifici electoralista.
REALISME MÀGIC I REALITAT

A la cuina sobiranista ja hi ha qui intueix una recepta imaginativa: una reforma exprés de l'article 146 del reglament del Parlament per possibilitar la investidura en absència de l'investit. Ocurrència de difícil encaix legal, que ens retornaria a les ominoses sessions parlamentàries del setembre i que, a més, tampoc és segur que obtingués el suport majoritari de la Cambra.

En absència de Puigdemont, Esquerra reclamarà que corri la llista: si es tractava de restituir el Govern cessat, el torn seria per a l'exvicepresident Junqueras, que el 4 de gener espera quedar en llibertat sota fiança. Amb un inconvenient: si acaba processat per rebel·lió, serà "automàticament suspès" del càrrec, segons l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal.

I és que el realisme màgic encara serveix per guanyar eleccions, però no per alterar la realitat.

BOSC DE RIBERA

Bon dia! 

dimecres, 27 de desembre del 2017

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 
Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.
La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.
Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.
Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.
És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.
Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.
Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?
Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.
Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.
Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.
I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 



LA NOSTRA RIBERA 400






SOLSONA 4






Mandat democràtic

JOAN CAÑETE BAYLE 

Cada partit, cada bloc, llegeix la part del resultat que li interessa i es creu legitimat per al que li convé

És freqüent que es demani la lluna en un cove. Per exemple: un rei d’Espanya és un rei d’Espanya, i pretendre que en les seves intervencions públiques es decanti de l’estret camí en què s’ha de moure (per llei, per sentit comú, per sentit d’Estat) un monarca és, per si mateix, o un acte d’ignorància o un acte de mala llet que únicament busca una mena de profecia autocomplerta: «¿Veus? No s’ha mogut ni una mica de la seva posició. Segueix allà, enrocat en el seu orgull i la seva satisfacció». ¿I què esperaven? ¿Que el Rei s’emboliqués en la bandera republicana?

Això sí, en els límits del camí per on pot transitar, el Monarca escull a quin ritme i amb quin esperit. Comparada amb el discurs institucional de l’octubre passat sobre la crisi catalana, la (curta) referència a Catalunya en el missatge de Nadal va ser generalista i breu en adjectius, allunyada de la contundència d’aquell missatge de tardor que va caure tan malament entre molts catalans i tan bé entre molts espanyols. En els límits que li marca el seu propi camí, va ser el més semblant a un wait and see.


Eufemismes

«Fa uns dies, els ciutadans de Catalunya han votat els seus representants al Parlament, que ara han d’afrontar els problemes que afecten tots els catalans, respectant la pluralitat i pensant amb responsabilitat en el bé comú de tothom», va dir el Rei. En termes processistes, això es diu «llegir el resultat» i «escoltar el mandat democràtic». Són eufemismes, és clar, cadascú (cada partit, cada bloc) llegeix la part del resultat que li interessa i se sent legitimat pel mandat democràtic que li convé.

Però això no significa que no hi hagi algunes certeses. La més evident, que ni la independència ni l’statu quo tenen l’indiscutible suport majoritari dels catalans. Els independentistes tenen un obstacle insalvable: ni la repressió ni la presó ni el 155 converteixen en un mandat democràtic del «poble català» prop de 2.100.000 vots sobre un cens de 5.322.269. És un legítim mandat per governar gràcies al joc parlamentari i la llei electoral, però no per a la independència, ja que ni tan sols supera el 50%.
Paradoxa esplendorosa

Els defensors de l’statu quo (o de recentralitzar-lo encara més, o de reformar-lo una mica, que gairebé no es noti) tenen un altre problema: els seus vots (tant és la suma, Ciutadans + PP; Ciutadans + PP + PSC) tampoc són un mandat democràtic majoritari del poble català, com volen que ho sigui si tenen menys vots que els independentistes. I així la complexitat catalana arriba a la seva paradoxa més esplendorosa: en la suma de debilitats de dos blocs forts però no prou per ostentar un mandat democràtic majoritari, és en els punts mitjans que han sigut molt castigats a les urnes on radica l’única sortida possible a (un relatiu) curt termini. A llarg termini, n’hi ha una altra: que un dels dos blocs creixi i es cruspeixi l’altre, amb el que això comporta. És el que té ser una societat profundament dividida.
Demanar la lluna en un cove

Que cadascú (no només els polítics, els ciutadans també) esculli quin tipus de sortida prefereix: vèncer o conviure. Mentrestant, felicitats a tots els que han treballat tan durament per aconseguir la divisió de Catalunya en dos. Han triomfat. Sol·licitar a hiperventilats i immobilistes, als que tenen pressa i als que només volen anar cap enrere, que «pensin amb responsabilitat en el bé comú de tothom» també és, al seu nivell, demanar la lluna en un cove.

L'EBRE, EL PORT I L'ILLA DE GRÀCIA

Bon dia!! 

dimarts, 26 de desembre del 2017

DIR-LA O NO DIR-LA

Foto: Aguaita.
Segons José Luis Ávalos, Secretari General del PSPV-PSOE i diputat al Congrés, ha dit recentment: l’indult proposat per Iceta va generar desconfiança en el sector no independentista.
Som un país on no ens agrada gens acceptar les culpes. Aquí la culpa sempre és dels altres o la donem a qualsevol cosa, per insignificant que pugui ser.
El PSC va perdre les eleccions del dia 21 (perquè les va perdre, crec que això ho tenim tots clar) per molts d’altres factor que res tenen que veure en una sortida més o més afortunada del seu líder. A part d’això, quan dels del PSOE se’l va advertir, ràpidament va rectificar iva matisar les seves paraules.
Jo no era candidat. Simplement sóc, de moment, un militant de base que opino diàriament (o quasi bé) sobre política. Potser de vegades l’encerti i d’altres tal vegada no. Unes setmanes abans (no recordo si ja s’estava en campanya o encara no) també ho vaig dir.
I és que, amics meus, per moltes voltes que sé li donin, la situació dels presos, dels encausats i dels futurs encausats (perquè encara n’hi haurà més) només pot acabar amb un indult generalitzat (tot i que s’haurà de veure cas per cas, de forma individualitzada)
Igual com el procés independentista havia d’acabar com ha acabat per pura lògica, ja que l’Estat espanyol mai permetrà una declaració unilateral d’independència, ni tan sols un referèndum secessionista, la situació del presos està abocada a que acabi amb un indult. No li veig cap altra sortida. Una altra cosa és que sigui prudent dir-ho o no dir-ho en campanya electoral. Tampoc no trobo que sigui prudent dir el que ha dit Ávalos si no és que és el principi per a fer caure a Iceta del seu pedestal de vidre.    
Com he dit al començament, la derrota socialista (no complir amb les expectatives marcades ja és de per si una derrota) sigui imputable només a un factor. Per pura lògica n’hi ha d’haver molts més: els candidats, la campanya, l’estratègia, el programa, les ingerències del PSOE, etc. Trieu la que vulgueu que de ben segur que l’encertareu.
Una vegada una persona a qui van qualificar com una funcionaria del partit va dir sobre Iceta: No m’agrada gens, és un trepa. I d’això ja fa molts anys, sinó recordo malament a l’època en que Montilla va ser elegit Primer Secretari.
Jo també penso que Iceta no és un bon candidat. Però a part d’això només cal veure els cartells que encara queden de la passada campanya. Sobre el seu retrat se va pintat: 155. I d’altres coses. L’únic que va aprovar el 155 va ser, precisament el President Montilla ja que era l’únic senador català. Els que van pintar 155 no va votar ningú el PSC, però potser altres que ho anaven a fer, veure-ho els va recordar el suport del PSOE al 155 i van poder repensar el seu vot.

El PSC haurà de buscar un nou candidat, però també una nova estratègia que els hi permeti recuperar l’espai que els hi toca per naturalesa: català i progressista. I per a poder ocupar aquest espai s’han de marcar primer distàncies amb els partits clarament espanyolistes amb els que Iceta confiava governar des de la posició de president de la Generalitat. 

LA NOSTRA RIBERA 399






SOLSONA 3






EL NOSTRE RIU

Bon segon dia de Nadal! 

Tres sensaciones que recorren hoy Catalunya

La biología juega a favor del independentismo. Entre los que mueren cada día hay una mayoría de constitucionalistas, y entre los que nacen otra de futuros secesionistas

ANTONIO FRANCO

1) Catalunya está tan profundamente partida en dos como reflejan los resultados electorales del jueves. Y posiblemente es una fractura mucho más definitiva e irreversible de lo que se puede sospechar desde el resto de España. En realidad, los catalanes sabemos que vamos a tener que convivir así, en esa dualidad, desazonados por la hondura del desencuentro, aunque con la esperanza puesta en que sea posible que todo acabe simplemente en eso. Con todo, la biología juega a favor del independentismo. Entre los que mueren cada día hay una mayoría de constitucionalistas, y entre los que nacen otra de futuros secesionistas. Es muy poco probable que desde dentro de Catalunya pueda gestarse una reconciliación en torno a un posible proyecto común de tipo federalista porque la mitad independentista psicológicamente ya está fuera de España y únicamente espera a que eso, más pronto o más tarde, pueda oficializarse.
2) Hay tres diferencias importantes entre este momento y el de la abortada declaración unilateral. La primera es que el independentismo sabe que se equivocó con el procedimiento y con las prisas. La segunda es que ya no le será posible continuar la impostura de hablar como si tuviese la representación de todos los catalanes. La tercera es que ya ha quedado constancia de que España sabe utilizar con eficacia su fuerza legal para imponer el cumplimiento de la Constitución. Todo eso apunta hacia una etapa autonómica especial, en abierta pero no delictiva disidencia con la Administración central y las demás instituciones de Estado, que para el consumo interno del mundo soberanista se justificará como un ganar tiempo mientras madura la situación.  La Catalunya constitucionalista ahora es consciente de su fuerza y dimensión, pero previsiblemente regresará a un papel preferentemente discreto mientras confía en que el Estado continuará defendiéndola.
3) ¿Que hará España? Es la gran pregunta que se hace hoy Catalunya. Cualquier abuso de fuerza tendría el mismo efecto bumerán que las violencias policiales gratuitas del 1 de octubre, y cualquier sobreactuación manifiesta en las decisiones judiciales reavivaría la emotividad frontalmente antiespañola que se ha vivido en media Catalunya durante la campaña electoral. Rajoy se equivocó convocando para tan pronto las elecciones, celebrándolas antes de la digestión de lo que había sucedido y antes de la llegada real de sus efectos negativos a la vida cotidiana de la población. Ahora la figura de Rajoy queda convertida en la gran prueba de fuego sobre la buena voluntad de España porque hay absoluta conciencia de su responsabilidad esencial, pasada y presente, sobre el crecimiento de la desafección catalana. Si España decide que continúe Rajoy el conjunto del Estado quedará todavía más alejado de lo que siente la gran mayoría de la población de Catalunya.

dilluns, 25 de desembre del 2017

EL PSC JA NO GUANYA AL MAS DE BARBERANS

Un acudit de Ferreres de l'any 2014.
Fins fa una mica més de dos anys, a Mas de Barberans havien guanyat sempre els socialistes. Era igual que les eleccions fossin municipals, generals, autonòmiques, europees o de la cooperativa del poble. A les municipals per exemple, la candidatura del PSC sempre ha guanyat per majoria absoluta i això ha fet que des del restabliment de la democràcia tots els alcaldes fossin socialistes: primer l’amic Norberto Acisclo, posteriorment el també amic Paco Subirats i, finalment un altre amic i a més company de treball durant un bon grapat d’anys Josep Lleixà.
Però res dura sempre i aquesta ratxa socialista es va trencar el 27-S de 2015. Llavors vaig pensar que en presentar-se en coalició CDC i ERC (Junts pel Sí), a part d’independents i si a sobre tenim en compte les especials condicions d’aquelles eleccions, vaig trobar fins i tot lògic que el PSC perdé aquelles eleccions.
Però és que el passat 21-D va tornar a perdre i aquesta vegada els hereus de Convergència i Esquerra sé van presentar per separat. A Mas de Barberans el passat dijous va guanyar ERC amb un 27.64%, seguit de molt prop pel PSC (26,78)
De totes formes al PSC de Mas de Barberans li queda l’honor d’haver obtingut el percentatge de vot més alt de tota Catalunya.
Abans d’iniciar-se el procés, si bé és cert que Convergència solia arrasar per tot el territori, principalment a les zones rurals, el PSC treia un resultats acceptables a moltes poblacions importants i fins i tot pobles. El PSC era el partit de referència de l’esquerra i aquells que els votàvem, a part de sentir-nos d’esquerres, també ens sentíem catalans.
És molt trist dir-ho però ara mateix el PSC no és el partit referent de l’esquerra, així com tampoc és un partit catalanista, tot i que alguns dels meus companys que l’han votat s’ho puguin sentir.
Des de que Iceta lidera el partit, el PSC s’ha quedat al mig del no res. Ideològicament no sé sap bé on està i si a sobre alguns dirigents i simpatitzants acudeixen a les manifestacions per la unitat d’Espanya, ja me direu a mi...
M’agradaria que a partir d’aquestes eleccions s’obrís un debat real sobre on està i cap on vol anar. És evident que l’espai del centre sol ser l’ambigüitat política i un partit que va néixer d’esquerres no pot abandonar els seus ideals i valors.
Durant la campanya Iceta estava content perquè veia que les enquestes li donaven un resultat més que acceptable. Després d’aturar la caiguda en picat, deia que aquestes eleccions eren les de la recuperació. Però l’única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions després de que acabi el recompte de vots. Finalment van ser uns 50.000 vots més que les darreres eleccions. Si tenim en compte que aquesta vegada la participació va ser força superior a la de fa dos anys, a part de que Junts per Avançar que sé presentava en coalició amb el PSC va treure llavors uns 200.000 vots i tot i que aquesta vegada ha tret un diputat més, sé pot afirmar que el PSC segueix submergit al pou de la indiferència política.

Un partit que vulgui tenir futur i aspiri a governar ha de tenir una base social amplia i nodrir-se de saba nova, és a dir, de joves que sé sentit atrets pel compromís social, valors i ideologia que representa i el PSC de se fa molt, fallen precisament per aquesta base: els joves no sé senten atrets pel que avui representa el PSC.   

https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/municipi/43/77/99/9/mas-de-barberans

LA NOSTRA RIBERA 398






SOLSONA 2


 



BONES FESTES PER A TOTS ELS MEUS AMICS I LECTORS


Mariano, ¿ahora qué?

Los catalanes han dado una lección a la política. Y han vuelto a hacer historia: han vuelto a votar contra la ineficacia, la torpeza, el ridículo, la inacción, el radicalismo secesionista o españolista

IMMA AGUILAR NÀCHER

Justamente ahora que se anuncia la salida de Jorge Moragas del equipo del presidente del Gobierno, su fiel escudero, su cerebro gris, su hombre fuerte, es cuando más se le necesita. Sirva este artículo de pequeño homenaje a un gran ¨spindoctor¨, un tipo brillante y con talento. Jorge Moragas se va a la ONU, que es como ir al cielo de los políticos. Merecido.

Sería más fácil si fuera una partida de ajedrez, con dos jugadores. Ahora le tocaría mover a Rajoy. Pero fue el presidente del Gobierno el que dejó en manos de un tercer jugador el resultado de la partida. Este tercer jugador ha hecho ya su juego. Los catalanes han dado una lección a la política. Y han vuelto a hacer historia. Si Jordi Amat concluye en su lúcido ensayo ¨La conjura de los irresponsables¨ que asistimos a un fracaso de la política, los ciudadanos se han acostumbrado a que son ellos los encargados de enmendarles sus errores a los políticos. De curar la enfermedad. El voto de estas elecciones ha sido un voto solucionador, paliativo, medicinal. Y han vuelto a votar a la contra. Contra la ineficacia, la torpeza, el ridículo, la inacción, el radicalismo secesionista o españolista. Media Catalunya ha votado contra la otra media.
Rajoy ha dicho que ofrece diálogo, pero rechaza la oferta de un encuentro fuera de España con Puigdemont. Y todo lo demás que ha expresado en su comparecencia no permite sospechar que vaya a mover ninguna ficha, ni la de las propuestas, ni la de las elecciones anticipadas, ni nada. Lo que ocurre, Mariano, es que eso ya no vale.
La jugada que culminó el 21D consistía para el Gobierno de España en un movimiento que desarticulase al rival por sus contradicciones internas y el contexto problemático. La profunda fractura social, la amenaza económica y las batallas por el liderazgo independentista debían ser lo que catapultase la reacción de los ciudadanos. Oigan, catalanes, no se equivoquen al escoger. En sus manos está el futuro de Catalunya. Hasta aquí todo bien, pero el problema me temo que es la falta de previsión. No se han dibujado los escenarios posibles del después. Y el escenario que ha quedado dibujado era más que previsible. Que volviera a sumar el bloque independentista.
Mariano, déjate ayudar. Es tiempo de estrategas.
La primera de las estrategias es afrontar de cara el problema, asumiendo los riesgos, esto es, verte con Puigdemont y ser tú quien lideres la ruta política a seguir. Los riesgos son grandes, el fracaso de esta estrategia podría suponer un grave problema para ti entre los tuyos. Y también haría peligrar la legislatura. Ante esos riesgos te conviene rodearte de aliados.
La segunda estrategia es buscar artimañas para conseguir tu fin, como el caballo de Troya con el que los griegos hicieron creer a los troyanos que habían logrado la victoria. Durante la noche saca del caballo a tus guerreros que abran la puerta para que tu ejército entre en la ciudad de Troya. Si te decides por esta estrategia, cuida bien de escoger a tus guerreros, los que desembarquen en el interior de Troya. Parece que Xavier García Albiol no era soldado para esta guerra.
La tercera estrategia es huir, pero te la desaconsejo y la descarto. Ni peligra tu vida, ni has perdido a tu ejército, ni las condiciones se han vuelto adversas.
La cuarta estrategia es no hacer nada. Tengo que decirte que los estrategas llamamos a ésta la ¨estrategia Rajoy¨, así que qué te voy a contar yo sobre esta estrategia. Confieso que no me desagrada, que he aprendido de ti y que te ha ido bien en muchas ocasiones. Sin embargo, creo que esta vez te toca mover a ti y no puedes renunciar a tu tirada. Te aconsejo que muevas ficha con una de las dos primeras estrategias y que dejes la resiliencia para más adelante, cuando los propios errores de Puigdemont y los suyos te conviertan en espectador del problema. Ahora todavía eres el causante del mismo. 

diumenge, 24 de desembre del 2017

REAL MADRID-0; FC BARCELONA, 3

Foto: El País. 
Ahir pel matí vaig sortir de casa poc abans de que comencés el partit entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Sabia que era un bon moment per a passar per la pastisseria i anar a buscar a mons pares, ja que quan se juga un partit així la gent sol quedar-se a casa o concentrar-se davant d’una tele per a veure el partit.
Com sabeu jo ja fa anys que vaig renunciar a veure els partit dels Barça si no són en obert. No col·laboraré amb les desorbitades xifres dels traspassos, els sous, les primes, etc. que envolten el món del futbol.
Amb mons pares i els dolços al cotxe, hem arribat a casa. El partit ja deuria fer uns 20 minuts que anava. Baix de casa tenim un restaurant i el seu propietari i un client estaven fent una cigarreta. Tot dos són del Madrid i a part de ser del Madrid, són de dretes... Tot i que anava escoltant el partit per la ràdio i coneixia el resultat (0-0) he pensat que no els devia d’agradar com jugava el Madrid, perquè sinó no s’entén que no l’estiguessin mirant.
Ja ha casa he posat la TDP, ja sabeu, el programa de Puyal a Catalunya Ràdio. Entre d’altres coses perquè és el que més els hi agrada els meus pares. Sobre la mitja part ens hem posat a dinar i després ja ha vingut el 0-1 de Suárez. Abans del gol s’ha donat una de les jugades curioses del partit. Abans de començar s’havia anunciat que Zidane trauria a Kovazik per mirar d’aturar a Messi. Tan fil per randa ha seguit les ordres del seu entrenador que quan el Barça atacava se’n anat darrere de Messi i ha deixat un enorme passadís per on ha vingut el gol.
Més tard el 0-2 de Messi després de que l’àrbitre no donés per bo un segon gol a Paulinho perquè Carvajal l’ha va tocar amb la ma l’intentar treure la pilota. Quan jugàvem al pati del col·legi sempre dèiem:  Penal i gol és gol. Per a l’àrbitre d’ahir sembla que no és així ja que ha xiulat penal i ha expulsat el defensa blanc.
Aquesta expulsió va servir d’excusa a Marcelo al final del partit per a dir que des d’aquell moment i com el Barça jugava amb superioritat, ja no van poder fer res.  Si hagués estat una expulsió injusta anant 0-0 seria una excusa, però tal com va anar el partit, no. A part l'àrbitre hauria hagut d'expulsar una vegada més a Sergio Ramos per una clara agressió a Luis Suàrez, tot i que es va afanyar per a dir que ell no l'havia tocat, però les imatges i els comentaris (també els de la premsa de Madrid) diuen el contrari.
I el tercer va ser obra d’Aleix Vidal, un jugador que quasi no juga i com aquell que diu, acabava de sortir. El més curiós d'aquest gol va ser que Messi va centrar després de driblar-se a Marcelo que va quedar al terra després de trepitjar-lo, descalç d'un peu, el que li havien trepitjat. Per a no trencar la tradició de les darreres golejades, el darrer gol el va fer  un jugador que no se prodiga en marcar gols o dit d’una altra manera, no és un golejador nat. La temporada 2010-2011 el Barça li va fer 5 al Madrid de Mourinho i el cinquè va ser de Jeffren. En el 2-6 de la temporada 2008-2009, el sisè el va fer Piqué. La temporada 1993-1994 (5-0) l’últim el va fer Ivan Iglesias.
Al final alegria per a la culerada. D’aquelles que costarà oblidar ja que tot i que el Madrid té un partit menys, ara mateix està a 14 punts del Barça i molt lluny de revalidar el títol de lliga.
No vaig tornar a veure al propietari del bar i al seu client (que també és veí), però de segur que no va ser un gran dia per a ells...
Així com tampoc ho va ser per al capellà de Florentino que va tenir la segona mala notícia en dos dies. El dia anterior el TC havia anul·lar la indemnització del Castor que era de 1.350 MEUR.

I jo que me’n alegro!      

LA NOSTRA RIBERA 397






SOLSONA 1