dilluns, 28 de novembre del 2016

Burguesos, comunistes i convergents

JOAN TAPIA
Periodista

Tres llibres recents ajuden a entendre la Catalunya d’avui. El primer, Els Güell, d’Andreu Farràs, mostra una història de la gran burgesia catalana. És el retrat de sis personatges d’una família –la seva riquesa inicial ve de Cuba– dedicada a acumular capital però també a les arts i a la política. Comença amb Joan Güell Ferrer, nascut el 1800. Després de tornar de l’Havana va crear El Vapor Vell, a Sants, i La Maquinista Terrestre i Marítima. Va viure la conflictivitat social (el seu soci i gerent Sol i Padris va morir assassinat el 1855), va ser un il·lustrat defensor del proteccionisme i va estar en la prehistòria del Foment del Treball Nacional, el Foment. El seu fill, Eusebi Güell Bacigalupo, va ampliar la fortuna al casar-se amb la filla d’Antonio López, que també havia fet fortuna a Cuba (inclòs el comerç d’esclaus) i en empreses com La Transatlántica, Tabacos de Filipinas i Banco Hispano Colonial. Va conèixer Gaudí a l’Exposició Universal de París i va ser el seu gran protector a l’impulsar el Parc Guell i la Colònia i el Palau del mateix nom. El nét, Juan Antonio Güell, va ser alcalde de Barcelona i prohom de la Lliga. Farràs sosté que va pagar els deutes de joc de Miguel Primo de Rivera perquè donés el cop d’Estat de 1923 però després –monàrquic– no va voler tornar a l’Espanya de Franco. També va regalar a Alfons XIII els terrenys del Palau de Pedralbes. En canvi, el seu hereu, Juan Claudio Guell, va fer la guerra en l’anomenat bàndol nacional. Va ser un monàrquic franquista i en una de les seves finques es van celebrar dos de les tres trobades del dictador amb Don Joan de Borbó. La conclusió és que, per bé o per mal, ja no hi ha burgesos tan potents per poder impulsar un Gaudí, o per pagar els deutes d’un general colpista. La burgesia d’avui és més petita, més discreta, i té menys influència política.

El segon llibre, A la caza del PSUC, és el relat, sense concessions i en primera persona, d’un militant enamorat del partit, Antoni Batista, que l’acaba deixant però que encara pateix una mica d’orfandat d’aquell comunisme que volia casar el socialisme amb la llibertat. Explica l’expulsió i persecució de Joan Comorera, que venia de la Unió Socialista de Catalunya, un nucli socialdemòcrata que va confluir en la fundació el 1936 del PSUC, que es va adherir a la Tercera Internacional.
Però el més viu del llibre és que relata la mutació als anys 60-70 d’un partit revolucionari, que venint de l’estalinisme es converteix en la punta de llança d’un eurocomunisme reformador (Jordi Solé Tura, llavors comunista, va ser un pare de la Constitució del 78). ¿Per què es va produir aquesta evolució? En part perquè el PSUC era el grup antifranquista més organitzat, i dirigents com López Raimundo, el de la cançó de Raimon, Miguel Núñez, Josep Solé Barbará, el polític amb més do de gents que he conegut, i Antoni Gutiérrez Díaz van optar per inserir-lo en la realitat catalana, cosa que exigia excloure el dogmatisme. ¿Per què va fracassar? Batista suggereix una hipòtesi però potser tot és més senzill. L’Espanya del 77 ja tenia cert benestar i l’obrer no somiava amb l’URSS sinó amb Europa. Felipe González era jove i el referent de Willy Brandt era més atractiu que el de Bréjnev. I Carrillo, tot i la seva intel·ligència, evocava un passat trist, no era el futur. ¿Com Fraga?
El tercer llibre, Cuando pintábamos algo en Madrid, de l’exdiputat de CDC durant 24 anys Josep López de Lerma, i sota una aparença més anecdòtica, dóna algunes claus sobre perquè a CDC li ha passat tot al contrari que al PSUC. La confluència d’un catalanisme pragmàtic i constitucionalista (Jordi Pujol i Miquel Roca ho van ser més que Solé Tura) s’acaba transformant en un grup amb tendència al dogma –només la independència és la solució–, rupturista i controlat per un nucli selecte, el pinyol. López de Lerma prefereix descriure escenes com l’enuig de Pujol quan va saber que CDC (Max Cahner) havia votat una moció que deia que Catalunya no renunciava a l’autodeterminació. Però el llibre demostra que Pujol es va enfrontar sempre –amb Suárez, Felipe i Aznar– al fet que CDC participés al Govern. I si a un partit de govern, amb polítics ambiciosos que volen manar, se li prohibeix el poder a Espanya, té lògica que al final optin per exigir que el timó estigui a Catalunya. I més si –en part per absència d’empelt català– el partit de la dreta espanyola deriva cap a un nacionalisme estret i cau en la temptació de fer populisme anticatalanista.
Periodista.

diumenge, 27 de novembre del 2016

PARARÁ PAPA. PARARÁ PACHÍN

Euromed aturat a l'estació de l'Aldea el febrer passat. 
Des del passat dissabte 12 de novembre, l’Euromed s’atura a l’estació de l’Aldea.
Aquest mateix dia, la primera cosa que vaig llegir quan me vaig connectar a Internet va ser una entrada a una xarxa social de Dani Andreu, l’alcalde de l’Aldea i amic on compartia la il·lusió que li provocava el fet de veure aturar-se l’esmentat tren a l’estació del seu poble. Però com es diu vulgarment, no tot són flors i violes...  Mai tot són flors i violes...
Com enamorat i defensor del nostre territori, que més voldria jo que l’Euromed fos una eina útil per a desplaçar-nos d’quí cap allà i d’allà cap aquí, però me sembla (i no voldria ser pessimista)que la il·lusió del primer dia per les sabates noves, prompte desapareixerà...
El primer contratemps ja va arribar abans de la primera parada. Per Internet no podien comprar-se anticipadament els bitllets. El segon contratemps, tot i que segurament era conegut per molts, jo me’n vaig assabentar el mateix dissabte:  l’Euromed amb parada a l’Aldea només té porta a Barcelona. Ni a Tarragona, ni a Castelló ni a València...  Exclusivament a Barcelona!
I és que si un tren ha de ser ràpid, el que està clar és que no pot aturar-se a totes les estacions i abaixadors com ho fan la majoria de trens de rodalies. Sempre explico que l’any 1969 (ja ha plogut!) vaig anar amb mons pares a París. Havíem acabat la campanya de la verema a França i els patrons d’un poblet anomenat Rognes ens van portar fins l’estació de Marsella que es caracteritza per haver de pujar 100 escales. Aquell tren (que tenia tota l’aparença d’un Exprés d’aquí), només es va aturar a Avignon, Dijon, Lyon i, finalment, París) En poques hores vàrem creuar pràcticament França.
Des del territori sempre (i quan dic sempre parlo de molts d’anys, de dècades...) s’ha reclamat una cosa: més periodicitat de trens i poder arribar a Barcelona en menys de dues hores. Però els anys van passant (i les dècades...) i a Barcelona sé segueix arribant en 2 hores i mitja i a Tarragona en una mica més d’una hora... És de les poques coses que s’han mantingut sense alteracions durant dècades, tot i els avanços de tot tipus en altres camps. 

Estació de l'Aldea. 
Digueu-me malpensat, però trobo que això de l’Euromed és més una rentada de cara al territori (o potser hauria de dir als polítics del nostre territori?), ja que a la pràctica els problemes que té la línia R16, la línia de rodalies que va des de l’Estació de França de Barcelona fins Ulldecona, seguiran sent els mateixos, sobre tot retards endèmics que pateixen.
Un des problemes que s’hauria de solucionar, fins i tot abans de que parés l’Euromed a l’Aldea (fet que ja és impossible) seria acabar la doble via entre L’Hospitalet de l’Infant i Tarragona. Us sembla normal que mentre els governs espanyols impulsen l’alta velocitat al llarg i a l’ample de la pell de brau, en ple segle XXI encara hi hagi trams d’una sola línia? A mi me sembla un fet inversemblant i més propi de països desenvolupats que no del nostre.
Acabaré explicant el títol, ja que potser hi hagi algú que igual no l’ha comprés.
Hi ha un vell acudit, potser tan vell com jo, que diu que un pare (papa) va portar al seu fill (Pachín) a veure per primera vegada el tren. Van arribar a l’estació i al cap d’una estona veuen un tren que s’apropava i el xiquet li pregunta a son pare:

Estació de França (Barcelona) 
-Parará papa?

I el pare li va respondre:

-Parará Pachín...

I així repetint pararà papa, pararà Pachín diuen que es va inventar la música...

Més que inventar-se la música a mi me sembla una gran presa de pèl... 

LO POBLE QUE VOLEM 27-11-2016

Amposta, carrer Cervantes. 

Una altra situació normal... 

QUAN OBRES EL DIARI

Quan obres el diari estàs preparat per llegir notícies dolentes (desgraciadament la majoria), de no tan dolentes i alguna de bona. El que mai t’esperes és donar la vota a la pàgina i veure alguna cosa que, d’entrada té sona i quan t’hi fixes més veus que la coneixes, que t’és propera.
Coses així passen de tant en tant... Tan de tant en tant que quan passa no te’n recordes de l’anterior vegada que va passar.
Avui m’ha passat. A les pàgines centrals del Periódico, aquelles que només llegeixen aquells a qui els agrada llegir molt i coses diferents que no siguin estrictament notícies, he vist una vella cara coneguda: la de Javier Subirats.
Si Javier, el germà bessó d’Amador, que tenen un germà més gran que es diu Òscar i que viu a València... Encara no? El seu pare es diu Manuel i com ha fet tota la vida fiu a Freginals i fins fa poc era copropietari del Racó de la Pilar de Gaspar, la finca al costat del camí Vell de Freginals on ara està Temps de Terra.
Se tractava d’un petit reportatge del poble dels Freginals, un dels 332 pobles de Catalunya que té menys de 500 habitants i que ara estaran recollits al llibre Microcatalunya de Marc Serena i Edu Bayer, publicat per Edicions Sidillà i que es posarà a la venda a partir del 28 de novembre al preu de 23,50€. Ja es pot reservar per Internet.

Al llibre, que té 344 pàgines hi surten fins a 45 micorpobles i Freginals no és l’únic que hi surt de les Terres de l’Ebre, ja que també té un capítol Alfara de Carles , Caseres, Vinebre i la Pobla de Massaluca.