Burguesos, comunistes i convergents

JOAN TAPIA

Periodista

Tres llibres recents ajuden a entendre la Catalunya d’avui. El primer, Els Güell, d’Andreu Farràs, mostra una història de la gran burgesia catalana. És el retrat de sis personatges d’una família –la seva riquesa inicial ve de Cuba– dedicada a acumular capital però també a les arts i a la política. Comença amb Joan Güell Ferrer, nascut el 1800. Després de tornar de l’Havana va crear El Vapor Vell, a Sants, i La Maquinista Terrestre i Marítima. Va viure la conflictivitat social (el seu soci i gerent Sol i Padris va morir assassinat el 1855), va ser un il·lustrat defensor del proteccionisme i va estar en la prehistòria del Foment del Treball Nacional, el Foment. El seu fill, Eusebi Güell Bacigalupo, va ampliar la fortuna al casar-se amb la filla d’Antonio López, que també havia fet fortuna a Cuba (inclòs el comerç d’esclaus) i en empreses com La Transatlántica, Tabacos de Filipinas i Banco Hispano Colonial. Va conèixer Gaudí a l’Exposició Universal de París i va ser el seu gran protector a l’impulsar el Parc Guell i la Colònia i el Palau del mateix nom. El nét, Juan Antonio Güell, va ser alcalde de Barcelona i prohom de la Lliga. Farràs sosté que va pagar els deutes de joc de Miguel Primo de Rivera perquè donés el cop d’Estat de 1923 però després –monàrquic– no va voler tornar a l’Espanya de Franco. També va regalar a Alfons XIII els terrenys del Palau de Pedralbes. En canvi, el seu hereu, Juan Claudio Guell, va fer la guerra en l’anomenat bàndol nacional. Va ser un monàrquic franquista i en una de les seves finques es van celebrar dos de les tres trobades del dictador amb Don Joan de Borbó. La conclusió és que, per bé o per mal, ja no hi ha burgesos tan potents per poder impulsar un Gaudí, o per pagar els deutes d’un general colpista. La burgesia d’avui és més petita, més discreta, i té menys influència política.

El segon llibre, A la caza del PSUC, és el relat, sense concessions i en primera persona, d’un militant enamorat del partit, Antoni Batista, que l’acaba deixant però que encara pateix una mica d’orfandat d’aquell comunisme que volia casar el socialisme amb la llibertat. Explica l’expulsió i persecució de Joan Comorera, que venia de la Unió Socialista de Catalunya, un nucli socialdemòcrata que va confluir en la fundació el 1936 del PSUC, que es va adherir a la Tercera Internacional.

Però el més viu del llibre és que relata la mutació als anys 60-70 d’un partit revolucionari, que venint de l’estalinisme es converteix en la punta de llança d’un eurocomunisme reformador (Jordi Solé Tura, llavors comunista, va ser un pare de la Constitució del 78). ¿Per què es va produir aquesta evolució? En part perquè el PSUC era el grup antifranquista més organitzat, i dirigents com López Raimundo, el de la cançó de Raimon, Miguel Núñez, Josep Solé Barbará, el polític amb més do de gents que he conegut, i Antoni Gutiérrez Díaz van optar per inserir-lo en la realitat catalana, cosa que exigia excloure el dogmatisme. ¿Per què va fracassar? Batista suggereix una hipòtesi però potser tot és més senzill. L’Espanya del 77 ja tenia cert benestar i l’obrer no somiava amb l’URSS sinó amb Europa. Felipe González era jove i el referent de Willy Brandt era més atractiu que el de Bréjnev. I Carrillo, tot i la seva intel·ligència, evocava un passat trist, no era el futur. ¿Com Fraga?

El tercer llibre, Cuando pintábamos algo en Madrid, de l’exdiputat de CDC durant 24 anys Josep López de Lerma, i sota una aparença més anecdòtica, dóna algunes claus sobre perquè a CDC li ha passat tot al contrari que al PSUC. La confluència d’un catalanisme pragmàtic i constitucionalista (Jordi Pujol i Miquel Roca ho van ser més que Solé Tura) s’acaba transformant en un grup amb tendència al dogma –només la independència és la solució–, rupturista i controlat per un nucli selecte, el pinyol. López de Lerma prefereix descriure escenes com l’enuig de Pujol quan va saber que CDC (Max Cahner) havia votat una moció que deia que Catalunya no renunciava a l’autodeterminació. Però el llibre demostra que Pujol es va enfrontar sempre –amb Suárez, Felipe i Aznar– al fet que CDC participés al Govern. I si a un partit de govern, amb polítics ambiciosos que volen manar, se li prohibeix el poder a Espanya, té lògica que al final optin per exigir que el timó estigui a Catalunya. I més si –en part per absència d’empelt català– el partit de la dreta espanyola deriva cap a un nacionalisme estret i cau en la temptació de fer populisme anticatalanista.

Periodista.