PROPÒSIT D’ESMENA?

De Ferreres, al Periódico c'avui. 

Hi ha que veure com s’han tornat aquests del PP després de perdre la majoria absoluta...! De vegades fins i tot semblen uns altres... Però només de vegades... Però després, quan ho penses, arribes a la conclusió que no, que al fons són els mateixos i que si han sortit a dir alguna cosa diferent o contrària a les que estaven acostumats a dir és perquè ens volen enganyar... No els cregueu!

Com per exemple el que va dir ahir la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz (que tal com vaig llegir l’altre dia, no vull dir l’altre cognom perquè sóc ateu): L’any 2006 el PP es va equivocar al recollir signatures per a demanar que l’Estatut de Catalunya es pogués votar a tota Espanya. Propòsit d’esmena? Des del meu punt de vista simple maquillatge polític...

Me costa molt creure que el PP vulgui ara dialogar amb els interlocutors de Catalunya quan han estat durant molts anys trencant ponts i parlant només amb els membres del seu partit quan visitaven el nostre país.

El que van fer l’any 2006 ho tornarien a fer si es donessin les mateixes circumstàncies. I el que van estat fent durant els anys de govern, també ho tornarien a fer si tinguessin la majoria absoluta que els ciutadans els hi ha negat.

Els records, però sobre tot les hemeroteques solen jugar molt males passades als mentiders i incoherents. Durant l’època d’Aznar la situació va ser a l’inrevés: durant la primera legislatura no va tenir majoria absoluta i va haver de pactar amb CiU (que venia de no aprovar els pressupostos al PSOE) i a la segona, quan la va tenir, va mostrar la seva cara més dura (podeu interpretar-ho de la manera que més us plagui) i, per exemple, ens van involucrar en una guerra il·legal: la d’Iraq.

L’anticatalanisme visceral i militant els hi sol donar vots a l’Espanya profunda, però no només al PP (a Extremadura per exemple al PSOE sempre els hi ha funcionat) Un clar exemple el vam tenir al País Valencià (i perdoneu-me els amics valencians per posar-vos al mateix sac) on la fòbia a Catalunya (i al català) va arribar a quotes desmesurades. Una situació molt difícil d’entendre entre dues comunitats que han compartit una gran part de la seva història.

Malgrat tota aquesta situació de maquillatge polític (que ha portat a la vicepresidenta fins i tot a obrir una oficina a Barcelona), el PP té el seu contrapès per la seva ala més dreta en el cavaller de les tenebres que no és un altre que Josemaría Aznar.

En unes declaracions també d’ahir, el funest expresident va dir que el seu partit estava acomplexat i actuava tèbiament amb Catalunya. Què faria Aznar, ens envairia amb tancs? O ens bombardejaria amb la Condor fins exterminar-nos?

Evidentment també es pot fer de forma molt més subtil, tal com ho volia fer l’exministre Wert amb la controvertida LOMCE: Tenemos que españolizar a los niños catalanes... (va soltar al Congrés)

Però si es deroga alguna llei és perquè el PP perd la votació i encara així, utilitza tots els mecanismes legals que té el govern per a no complir el mandat parlamentari.

Menos lobos, Caperucita...

LA RITA, UNA DEL SEUS

Espero i desitjo que sigui l’última vegada que dediqui un comentari a la Rita Barberà. Avui ho faig portat per les circumstàncies, no tant per la seva mort, sinó pels comentaris que es van fer i els fets que es van produir ahir.

Una mort, per desgraciada que sigui no redimeix ningú dels actes comesos durant la vida. La mort no fa ningú més bo ni més dolent, encara que, normalment, quan algú mor (i de manera hipòcrita) sé sol recordar els fets positius més rellevants:

-Barberà ho va donar tot per València i pel PP. Estic enormement agraït. (Mariano Rajoy dixit)

    

M’encantaria posar sobre una balança tot allò que la Barberà va donar a València i el que va prendre als valencians i valencianes. No he conegut mai alcalde que durant els seu mandat no hagi fet coses bones per la seva ciutat o poble. Tots miren per passar a la història deixant la seva empremta promovent equipaments o esdeveniments rellevants, tot i que de vegades no sigui una prioritat per al poble i tingui una dubtosa rendibilitat (i no miro a ningú...) En canvi si això s’ha fet de forma irregular (com per exemple cobrant comissions de les constructores), no volen que se’n parli.  

Durant el regnat de la Rita (a part de bon alcalde s’ha de ser honrat per a no caure en l’autoritarisme i la demagògia quan es té majoria absoluta) és evident que va fer coses bones per a la seva ciutat, però ara mateix me ve al cap quan volia obrir una gran avinguda fins la mar passant pel mig del barri del Cabanyal, un dels més populars de València. També s’hauria projectat si en lloc d’un barri humil hagués estat de gent benestant i, possiblement votants del PP?        

Els bons alcaldes són aquells que són propers a la seva gent i no només als seus votats; són aquells que no fan excentricitats, sinó que es preocupen per allò que el seus conciutadans necessiten; són aquells que prioritzen l’atenció amb els seus ciutadans i no que te facin esperar dies i dies... I això si és que t’acaben rebent! (I no ho dic per ningú...)

Sembla ser però, que aquesta definició del que seria per a mi un bon alcalde no és compatible amb la forma de ser de la Rita. Un alcalde altiu, arrogant, prepotent, etc.  (tan me dóna si alguna d’aquests adjectius sigui sinònim, així encara ho remarco més) mai serà un bon alcalde, encara que tregui majories absolutes i digui que es desviu pels seus conciutadans. Ne vaig conèixer a un que sempre deia que es partiria el pit per Amposta, però que tractava als membres de l’oposició com sers inferiors...

Ahir personatges com Celia Villalobos van sortir en defensa de la trajectòria política de la Rita i carregant contra tots aquells que, segons ella, l’hem linxat políticament parlant (com veieu m’incloc en aquest grup) Però Celia Villalobos (com tota la resta de peperos que ahir van sortir en defensa de la política valenciana –per cert, de iaio català, de Reus concretament-) van tenir un gran oblit: El Tribunal Suprem la va citar a declarar com a imputada pel blanqueig de capitals pel cas Imelsa. No me direu ara que el Tribunal Suprem està controlat per l’oposició? Com a molt serà independent, què és la situació que sempre hauria de complir qualsevol tribunal, jutge o magistrat.

Tampoc van recordar que el seu partit la va donar de baixa de militància (tot i que tenia el carnet número 2 del partit) i que al Senat la van relegar al grup Mixt després de mirar de blindar-la precisament per a evitar allò que semblava inevitable: el seu processament per corrupció.

Sabeu que penso? Què la seva baixa de militància va ser només una pantomima a la mateixa alçada de la que va fer fa uns anys Convergència amb el Molt Poc Honorable. De fet, fins ahir 23-11-2016, Rita Barberà seguia sent una més de la gran família popular. Per això avui Mariano Rajoy acudit al seu enterrament, acompanyat d'altres càrrecs del partit. Llàstima que no s'hagi trobat amb Aznar que havia criticat les formes com sé la va apartar. La sang no hagi arribat al riu... A veure si hi ha una altra ocasió per a que passi.     

12-O: JI, JI... JA, JA!!

Hernández y Hernández. 

Algú dels meus seguidors pot respondre’m a la següent pregunta?

M’he vist posat mai expressions com ji, ji... ja, ja, etc. tan usuals a les xarxes socials? No us hi esforceu... No recordo haver-ho posat mai, ja que no m’agrada. Primer posaré un emoticona que no aquesta expressió. Qüestió de gustos, res més.

De què ve així el títol de l’entrada d’avui. Senzillament de l’actitud dels dos portaveus parlamentaris: Rafael Hernando (PP) i Antonio Hernando (PSOE), durant la parada militar per a commemorar la Fiesta Nacional, el dia de la Hispanitat o com nassos la folgueu anomenar... Els ji, ji... ja, ja van ser el denominador comú de la seva complicitats baix del paraigua.  

La sintonia que van manifestar els dos portaveus està molt allunyada de les actituds distants d’altres vegades. La qual cosa fa pensar que, aquesta vegada sí, abans de que acabi el termini legal per a dissoldre les cambres, hi haurà fumata blanca i tindrem un nou-vell President del govern: Mariano Rajoy Brey.  

Sembla ser que els desitjos de Felipe González amb l’estreta col·laboració de la Susana Díaz, han donat el fruit esperat en forma d’abstenció del grup socialista... Caldrà veure si de tot el gruo o, finalment, hi haurà diputats que trenquin la disciplina de vot i segueixen votant no.

Mentrestant, la versió més castissa de Ciudadanos ja ha dit que renovarà la confiança amb el PP i que també li donaran suport... No sigui el cas de que quedin descol·locats en terreny de no ningú i això sempre resulta contraproduent.

Recapitulem: Amb els vots dels diputats del PP, els de Ciudadanos i amb uns quants del PSOE, Rajoy té la investidura garantida, d’aquí que el Borbó hagi decidit tornar a consultar els representants dels diferents partits polítics que conformen el Congrés per a mirar d’extreure’n alguna cosa aprofitable... De no ser així, difícilment tornaria a convocar-los. El ridícul ja l’ha fet diverses vegades i difícilment voldrà tornar-se a arriscar amb un nou intent fallit.

No tots els Borbons formen part de la monarquia. 

Per tant, dintre d’uns dies, Ciudadanos i PSOE (o part d’aquest) institucionalitzaran la corrupció. Una corrupció amb la qual una gran part dels votants espanyols hi està d’acord. De no ser així no s’entén que el PP sigui sent el partit més votat i el que tornaria a guanyar les eleccions de tornar-se a fer ara mateix i encara amb més avantatge.

I mentre, per les sales d’audiència dels jutjats segueixen acudit els encausats per la Gürtel i les targetes Black de Caja Madrid/Bankia, la majoria dels quals o són del PP o han tingut vincles amb el partit que un dia va fundar entre d’altres Fraga Iribarne, Rita Barbera i Manuel Millán Mestre (tot i que fa anys que hi renega) i van heretar Aznar, Rajoy i d’altres capitosts, perquè quan un partit polític actua semblant a la Màfia, més que dirigents hi ha capitosts... Però és el que una bona part de la ciutadania vol i també barons i fidels del PSOE.

Per cert, tornant a Antonio Hernando, el del PSOE, sembla que tindrà una papereta més que difícil. De ma dreta de Pedro Sánchez, passarà a ma executora del pla d’investidura de Rajoy. Mira tu per on!

L’altre dia a El Intermedio del Gran Wyoming van treure un breu retrat del personatge, per aquells que no tenim memòria o, simplement no n’havíem sentit a parlar fins que el van anomenar portaveu parlamentari. Per la seva trajectòria política es podria qualificar com a trepa. Sí, sí, trepa és un bon adjectiu! Pe tant no ens ha d’estranyar que sigui com el conillet d’aquella famosa marca de piles i duri, duri...

Acabaré amb una d’aquelles frases que marquen estil. Quan sonava Pedro Sánchez per a ocupar el càrrec de Secretari General del PSOE, sembla que Susana Díaz va dir d’ell: No serveix, però ens serveix...

Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...  

https://www.youtube.com/watch?v=VCrCenLe3D4

NO ESTAN TOTS ELS QUE SÓN (Judicis de les targetes ‘black’ i la Gürtel)

Aquesta setmana han començat dos judicis que afecten d’alguna manera el PP: el de les targetes black de Caja Madrid/Bankia i el del primer temps de la Gürtel.

A les fotos que han anat sortint als diferents mitjans de comunicació s’han vist cares conegudes, com per exemple Miguel Blesa i Rodrigo Rato al de les targetes i Jesús Sepúlveda, Luis Bárcenas, Francisco Correa i Álvaro Pérez, més conegut con el Bigotes , al segon. Però no hi són tots... Hi falta molta, molta gent... I tots cares conegudes i populars (la paraula té un doble sentit)

Sobre el primer cas m’ha cridat poderosament l’atenció algunes línies de defensa, com per exemple que Rodrigo Rato digui que les targetes eren un complement del sou... De ser així, l’import que es va gastar ell i tota la resta l’haurien d’haver posat a la declaració de la Renda de l’exercici corresponent. Si no ho van fer així, evidentment es tractava de diner negre... Més negre que el color de les targetes. Ja sabeu el que es diu: s’agafa més prompte un mentider que a un coix!  

Dit això, a qui li amarga un dolç! Si té posen la mel a la boca, què faries? Sí, sí, ho dic per tots, fins i tot per mi... Quan passa una cos així (tranquils que d’aquesta magnitud no ens passarà), segurament que ni ho penses... Qualsevol agafaria de targeta, sé la posaria al bitlleter i a la primera oportunitat n’he faria ús. Per a què ser hipòcrites? És el que és i punt...

No me direu que no us agradaria que a la vostra empresa us donessin un complement retributiu en forma de targeta de crèdit... A tots ens agradaria! Però és evident que no estem a l’altura dels consellers de Caja Madrid/Bankia, inclosos els representants sindicals.

Les línies de defensa de la Gürtel ja són una altra cosa. Aquí sí que sé nota que els advocats tenen categoria! Van directament al gra: l’anulació del judici per obtenció il·legal de proves en el cas de les escoltes telefòniques. Pasmado, m ‘he quedat!

Tal i com van dir anit a la Sexta, els bancs dels acusats de la sala d’audiències del jutjat no és el primer lloc que reuneix al bo i millor de la picaresca d’aquest país (la segona part de la frase és de collita pròpia) Ja es van trobar al casament de la filla d’Aznar... De quin Aznar? De quin Aznar ha de ser? De D. José María Aznar, aquell que no tenia segon cognom i que va arribar a ser President de les Espanyes... I llavors un medita: què hi anés Fraga tentinejant-se, d’acord, hi havia de ser com a pare espiritual que era d’Aznar, què hi anés el mafiós de Berlusconi, bé, d’acord, tanto monta... Però algú me pot dir qui nassos eren Francisco Correa i Álvaro Pérez? Caps d’estat? No! Primers ministres? No! Ministres a seques? Tampoc! Familiars de José María o la Carme? Sembla ser que tampoc... Llavors, quina relació tenien per estar presentes a la boda reial de la filla d’Anar? La resposta a aquesta pregunta és la clau, el quid de la qüestió... Si el motiu pel qual van anar a la boda d’Ana Aznar y Botella és perquè hi havia certa relació comercial (volia posar contractual, però d’haver contracte seria verbal), això voldria dir que D. José María estaba metido en el ajo... Què era un més de la trama Gürtel!!! Veieu com no estan tots els que són...

I si la Justícia remenés una mica més, n’he trobaria molts d’altres... Tots ells il·lustres, que tenen ho han tingut càrrecs importants dintre del PP i de responsabilitat en diferents governs.

Per favor, algú me pot explicar el perquè no han fet seure a tota aquesta escòria als bancs? Ah! Què no hi havia prou lloc? Gràcies amic, gràcies per la teva resposta, segurament que és per això...

Els màxims capitosts no cauran, en canvi va caure un jutge com Baltasar Garzón... Serà veritat que allà on vagis dels teus n’he trobis?

Jo vull amics d’aquests... I de passada una targeta black. Tu també?

Pos posats a demanar, una per a mi, una altra per a tu, però que no se’n demanin moltes a veure si no n’hi ha prou...         

TARDÀ, AZNAR I ELS ATEMPTATS DE NIÇA

Ahir divendres el Periódico de Catalunya publicava una carta del diputat republicà Joan Tardà amb el títol: Aznar, més d’hora que tard, haurà de passar comptes.

Amb tota seguretat, quan Tarda va redactar aquesta carta, l’atemptat de Niça (suposadament terrorista) encara no havia tingut lloc. Només la casualitat ha volgut que el Periódico la publiqués el mateix dia que informava del nou atemptat a França que ha produït més de 80 morts i molts ferits greus, entre ells infants. Si normalment les víctimes dels atemptats són innocents, tractant-se d’infants encara més.

Potser algun lector no hi vorà cap tipus de relació, però la hi ha, sense cap mena de dubte. Són molts els analistes polítics que opinen que de no haver intervingut contra Sadam Husein, no haurien tingut lloc els atemptats de l’11 de setembre de 2011 a les Torres Bessones de Nova York ni, segurament, la pràctica totalitat d’atemptats de característiques similars que s’han produït en els darreres 15 anys. Jo també sóc de la mateixa opinió, encara que no sigui un analista expert en política internacional, sinó només un simple blogger.  

A l’article, Tardà parla de la guerra de l’Iraq, dels motius que van argumentar per a fer-la i del negoci que havien de fer determinades empreses per la reconstrucció del país. La quota que Bush va tenir a bé atorgar-li a Espanya va ser d’un 9%, encara que a la pràctica va ser molt inferior o tal vegada nul·la.

No és transcendental per al que us estic explicant, però en aquella època el setmanari l’Ebre va informar que una empresa ampostina sortia a una llista d’empreses que haurien estat fent negocis a l’Iraq. Aquesta empresa era Amposta SL propietat de Primitivo Ferreres.  

Que tot es va tractar d’un engany està més que comprovat. Les armes de destrucció massiva que van dir que tenia l’Iraq (recordeu?) es va acabar demostrant que era una notícia falsa i interessada per part d’aquells que tenien interessos a la zona o pretenien tenir-ne. Si l’Iraq, en aquells moments no hagués segut un país productor de petroli i estratègic a la zona, segurament ningú li hauria fet més cas. Anys abans, els Estats Units bé que li havien donat suport en la guerra que va mantenir contra el règim iraní dels aiatol·làs.

He conegut a molts persones de baixa estatura i amb una evident síndrome d’inferioritat. Quan algú té aquests síndrome, reacciona volen posar-se a l’alçada de la resta intentant demostrar el que mai podrà assolir. I si a algun d’aquests sé li dóna poder, llavors la pot arribar a fer grossa. La història està plena de personatges d’aquests: Napoleó, Hitler... I també Aznar, evidentment.

Aznar dirigent d’un país de merda si el comparem amb els Estat Units o la Gran Bretanya (la qualificació de merda segur que els hi agradaria als de la revista Mongòlia), va voler posar-se a l’alçada de dos dirigents dels països esmentats. Entre Bush que xampurrejava el castellà i Aznar que quan estava amb ell parlava texà i quan es trobava amb son cunyat rapitenc parlava català... (Tot un políglota!) i el tercer en discòrdia, Blair, que menys mal que era socialista, que si arriba a ser conservador, no sé que hauria pogut passar...

Els tres elements (quina paraula més fina he trobat per a referir-m’hi) Es van reunir a les Açores i després de prendre’s algunes birres i qui sap si alguna cosa més, van decidir el destí de Sadam Husein i de l’Iraq. I les conseqüències d’aquella decisió fruit d’una nit de disbauxa encara les estem pagant ara i les seguirem pagant, me temo, per molt de temps més.  

Maleït el dia que a un dels tres (suposadament Bush) se li va ocorre convocar aquella reunió.

Diu Tarda que Aznar tard o d’hora ho haurà de passar comptes, però la veritat és que passa el temps i aquest dia no arriba. Quina pena!

LLIÇONS D’ÈTICA? LES MÍNIMES!

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Quan començo a redactar aquest escrit, tot just fa unes hores que acaba de renunciar de José Manuel Soria com a Ministre d’Indústria en funcions. Finalment els esdeveniments l’han superat.

Tal i com ja explicava fa uns dies, Soria anava reconeixent que figurava en societats de els anomenades opaques tal i com aquestes informacions veien la llum i se’n assabentaven els periodistes. Tot i això, en algun cas ho va negar fins que va sortir la seva signatura estampada en algun document.

Puc entendre que puguin haver persones florero que no s’assabenten del que firmen, però un senyor que abans que ministre va ser president de les Palmes, diputat autonòmic, diputat al Congrés, a part d’altres càrrecs de partit, no m’ho crec. Soria era totalment conscient del que estava fent.

També ens hem assabentat que l’Agència Tributària ha emès una paral·lela a Aznar per la que sé li ha fet una liquidació provisional de 199.000€ i, a part, sembla ser (tot i que no és el procediment habitual de l’AEAT) sé li exigeix una declaració complementària. I, per tant, hauria comès frau fiscal ja que el límit està en els 120.000€. Això vol dir que en el pitjor dels casos (que no passarà) Aznar podria acabar a la presó.

També surt al papers de Panamà la dona d’Arias Cañete, el que va ser Ministre d’Agricultura, tan amb Aznar com en Rajoy i que volia fer el transvasament de l’Ebre per ous... Sense conèixer els detalls d’aquest cas, podria ser que la dona de Cañete fos una d’aquestes persones florero a les que em referia abans. I en el cas de que no ho fos, com a dona d’un ministre del govern tampoc està bé que obri comptes opacs a paradisos fiscals.

El que m’emprenya d’aquesta situació és que durant aquests anys de la crisi (millor anomenar-la ESTAFA) han sortit tota una sèrie de personatges, entre ells molts de polítics, que ens han demanat contenció en la despesa i sacrificis econòmics. Per tant, a tots aquells als qui ens van abaixar el sou, ja ho sabeu: ajo y agua (A JODERSE Y AGUANTARSE –tal i com solia dir Carlos Fabra) D’altres, com per exemple Mario Conde sortien dient que ells tot ho feien bé i que em cap cas havien robat tot i enviar al Banesto a la bancarrota.

Per tant, quan te’n assabentes de les mentides que ens han arribat a dir i que els que més ens demanaven sacrificis són els pitjors de tots (algú pot assegurar-me que hi ha algun càrrec del PP completament net?)

Durant anys, en aquest país, qui no ha robar és perquè no ha pogut, no perquè no ha volgut (tal i com em va dir una vegada un) I començat pels del PP i seguint pels de Convergència i continuat pels d’altres partits com els socialistes. Per a tots n’hi ha hagut!

Però el pitjor de tot és que ningú tampoc me pot assegurar que encara no surtin més casos com aquests. El afer dels papers de Panamà afecta només un ganivet que és el de Mossack Fonseca, però despatxos professionals especialitzats en aquest temes n’hi deu d’haver molts més. Per tant, segurament estaríem parlant de la punta de l’iceberg de la corrupció mundial.

Tan ens van dir que la culpa de la crisi era dels ciutadans que havíem gastat el que no teníem que alguns es varen sentir culpables (jo no!) Fins i tot potser tenien remordiments quan portaven, per exemple el cotxe al taller, i el mecànic de torn no els hi feia la factura i així s’estalviaven l’IVA. Potser si que sumats tots aquests ives que no s’han pagat pugui pujar un fotimer de milions d’euros... Però quan pugen tots els ives, tots els irpfes i tota la corrupció que hi ha hagut a aquest país durant les darreres dècades. Perquè la corrupció no ve de fa uns anys, ve de molt més lluny. Recordeu per exemple el cas Banca Catalana?

Com poden el nostres governants demanar-nos que complim amb les nostres obligacions tributàries si segur que ells mateixos o gent del seu entorn més proper estan immersos en casos de corrupció?

No cal anar molt lluny. Al nostre territori l’han afectat casos com l’Innova que té l’epicentre a Reus però que arriba fins a Amposta, el Perelló o Roquetes o el cas de la consultoria Efial que va esquitxar a l’alcalde de l’Ametlla de Mar i, segons sembla, també ho podria fer a qui era l’alcalde de Girona en aquella època... Suposo que sabeu de qui parlo, no?  

QUERELLES CRIMINALS

Izquierda Unida acaba de presentar una querella criminal contra el President del Govern d’Espanya D. Mariano Rajoy Brey per haver signar un acord amb la majoria dels governants de la Unió Europea (espero que no siguin tots) per a poder expulsar impunement els emigrants que arribin il·legalment a les costes greges. Però jo em pregunto: Serveix d’alguna cosa presentar querelles criminals contra els nostres governants? A part de sortir als diaris amb més o menys repercussió, em sembla que no serveix per a res més. Quina pena!

Fa anys a Aznar també sé li va presentar una. Durant un temps fins i tot rebia informació de la plataforma que la va presentar i em consta que van fer alguna assemblea per a mantenir informats els seguidors, però ja fa temps van desaparèixer del mapa.

La querella contra Aznar tenia base legal i prou fonaments. Recordeu que ens va posar de cap a un guerra il·legal que no comptava amb el suport de l’Assemblea de nacions Unides: la guerra de l’Iraq.

El sinistre trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar) van arribar a un acord de suport mutu per a mirar de deposar el dictador iraquià Saddam Hussein, segons ells, l’origen de tots els mals d’aquella zona de l’Orient Mitjà. Aznar, amb un més que evident síndrome d’inferioritat, es pensava que si s’unia a dues de les 4 potències bèl·liques mundials, engrandiria la seva imatge d’estadista.

Però la guerra de l’Iraq va ser un fracàs i, per tant, Aznar en té part de la culpa. La detenció del líder iraquià i la posterior mort, així com de la majoria dels seus col·laboradors, en lloc de pacificar la zona encara la va revoltar més.

La conseqüència més immediata per a Espanya van ser els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004. Si Aznar no hagués posat a Espanya allà on ningú la demanava, encara que no es pugui afirmar amb un 100% de certesa, quasi segur que ens hauríem pogut estalviar els quasi 200 morts que es van produir més les seqüeles psicològiques que s’ocasionen quan passen coses com aquesta.    

El tancament en fals d’aquella maleïda guerra va prolongar els efectes en forma d’atemptats terroristes que encara avui perduren. I el d’avui mai més ben dit, ja que com sabeu, aquest matí s’han produït tota una sèrie d’atemptats a l’aeroport de Brussel·les i que han causat al menys 34 morts (malahuradament la xifra s'ha anat actualitzant durant tot el dia...) Però des de llavors fins avui n’hi ha hagut molts més: Londres, Paris per dues vegades, etc.

Saddam Hussein, tot i ser in dictador i per tant un criminal, mantenia a ratlla les diferents faccions de l’Islam, així com els grups més radicals que operaven a la zona. Deposat ell i retirades les forces internacionals, els més violents, ràpidament es van organitzar i va començar una lluita armada impensable només fa unes dècades. Es tracta de la internacionalització del terrorisme.

Primer va se Al Qaeda i després l’autoanomenat Estat Islàmic, amb moltes més pretensions ja que aspiren a controlar tot el territori que durant la edat mitjana va estar dominat pels àrabs i, per tant, també una gran part de la península Ibèrica. No vull donar-vos cap ensurt però el topònim Ràpita ve de l’àrab i era un lloc de pregaria abans de començar la batalla.

D’aquells fangs (la invasió de l’Iraq i la inestabilitat de Síria sorgida després de la Primavera àrab) s’ha passat a aquests llots (el drama de la immigració) Totes les conseqüències tenen el seu origen i l’origen de l’èxode de sirians i iraquians és la inestabilitat dels seus països per culpa dels interessos econòmics de les principals potències mundials.

Una vegada encès el foc, si aconsegueix abastar una àmplia zona, cada cop serà més difícil poder-lo controlar.

Per tant, les querelles criminals contra els nostres desgoverns són més que justificables, però haurien de comportar repercussions. Com es diu vulgarment, no se’n poden anar tranquil·lament de rositas.        

LA DOBLE CONVERSIÓ DE CONVERGÈNCIA

Si alguna qualitat tenen els convergents és que aprenen dels seus errors. Segurament és simple façana j que internament, la seva forma de pensar segueix inalterable. I tot en pro d’un únic objectiu: el poder. (com ja he explicat moltes vegades)

Per tal d’aconseguir els seus propòsits, el convergents estan disposats a tot (o quasi tot) i s’adapten con ningú a les noves circumstàncies.

Per què CiU va perdre el govern de la Generalitat l’any 2003? Una de les causes, no sé si la principal, però sí que molt importat, va ser el càstig de la ciutadania pel suport al Pla Hidrològic Nacional. Amb l’arribada al poder del PP, Pujol va donar suport al govern d’Aznar que no tenia majoria absoluta. Aznar va tornar a guanyar però aquest segon cop per majoria absoluta i, per tant, no necessitava per a res el suport de Pujol.

En canvi, el govern català si que necessitava continuar mantenint bones relacions amb el de Madrid, ja que d’allí depenia (i depèn), en bona part, el bon funcionament de l’administració catalana.  

Durant aquest anys Pujol havia de buscar aliats i va dissenyar dues estratègies. La primera pactar amb el PP català per assegurar-se la governabilitat de la Generalitat, la qual cosa l’obligava a fer concessions als populars. I la segona buscar la complicitat de barons nacionals del PP. L’aspiració dels valencians per a portar l’aigua de l’Ebre cap al Llevant, li va servir a Pujol per aliar-se amb Zaplana per a bescanviar l’aigua (i el futur del territori) per altres beneficis (sense concretar) que s’acabarien concedint des del govern central.

La defensa del PHN va erosionar el govern de CiU com mai havia passat abans. Per aquest motiu, les eleccions autonòmiques de 2003, tot i guanyar-les la formació nacionalista, va fer que la suma del PSC, ICV-EUA i ERC estiguessin en condicions de pactar per guanyar la Generalitat després de 23 anys de governs convergents.

Durant els darrers anys, com per art de màgia, els convergents es manifesten al costat dels membres històrics de la Plataforma i fins i tot comparteixen protagonisme, com per exemple quan es va inaugurar la rotonda dels nusos a Tortosa.

Una cosa semblant ha passat amb l’independentisme. Aquesta ideologia era incompatible amb la seva forma de pensar. Però després de la manifestació de la Diada de 2012, per causes que es desconeixen, Mas va abraçar la fe independentista. També Pujol va declarar haver-ho estat sempre i, a partir d’aquí, els càrrecs i una gran majoria d’afiliats i simpatitzants van abraçar la fe de moda.

2 conversions en pocs anys: 2 solucions per a mirar de mantenir el poder.

Us vaig a explicar una anècdota. Fa anys (potser 15), quan arribaven les festes Majors d’Amposta, una joveneta penjava del seu balcó una estelada. Vivia a l’edifici conegut com Unión y futuro, allà on hi havia el club Sant Jordi de Caixa de Catalunya i ara hi ha un local social municipal. La xiqueta havia nascut al si d’una família convergent i el seu oncle era (i és) un referent a Amposta. Després d’uns anys, l’estelada va desaparèixer del seu balcó.

Una anècdota més (va que avui estic generós) Dissabte passat vaig trobar-me amb un regidor de l’equip de govern d’Amposta. Igual m’ho va aparèixer a mi, però quan ens varem saludar no ho va fer amb l’efusivitat que ho feia abans.

Motiu? Us ho deixo a la vostra imaginació. Segur que no us costarà gaire endevinar-ho.      

EL TERCER GRAU DE MATAS, LA VERGONYA DEL GOVERN DEL PP (si és que alguna vegada n’ha tingut)

Deia dimarts Maria Dolores de Cospedal que el PP havia fet tot el que estava a les seves mans respecte als seus condemnats i imputats per casos de corrupció, però que no podien ficar a ningú a la presó. Però no va dir res sobre poder-los treure.

És el seu punt de vista, però és evident que estic en total desacord. Si vareu llegir l’entrada que vaig fer ahir mateix, ho vaig argumentar i fins i tot vaig dir el que podrien fer i no han fet.

Que ha Jaume Matas sé li hagi concedit el tercer grau tan ràpidament per part d’Institucions Penitenciàries fent cas omís del dictamen elaborat per la junta que hi ha al si de la presó, crida l’atenció.

Dimecres per la nit, a l’Intermedio s’hi van acarnissar. Va treure imatges de l’hemeroteca de quan Rajoy (llavors cap de l’oposició) posava d’exemple de bon govern el que presidia Matas a les Illes Balears i deia que volia formar-ne un a imatge i semblança del seu.

Es van recordar els casos de corrupció pels quals es va condemnar a l’expresident balear, entre ells la compra d’un palauet. Tant es guanya en política que en tens prou per a comprar-te una propietat de diversos centenars de mils d’euros? Sembla ser que alguns sí, encara que com es va demostrar, són d’il·legítima procedència.

Però el moment culminant del programa va ser quan van entrevistar a la directora d’Institucions penitenciàries durant el govern de Zapatero (2004-2011) que va tirar per terra els arguments que havien fet servir els membres actuals per a justificar el tercer grau d’un expresident i, recordem-ho també, ministre de Medi Ambient durat el govern d’Aznar.

Des de l’oposició s’acusa al govern de Mariano Rajoy de ser un indult encobert. En aquests temps on indultar als corruptes estaria mal vist i sembla que així s’havia decidit per part del govern, es treuen de la manega una carta per afavorir els amics.

Ho va explicar molt bé l’exdirectora quan va dir que molts de presos que estan esperant algun benefici penitenciari, davant de casos així senten una gran impotència i frustració.

Ara només cal esperar el temps que trigaran en adoptar una mesura similar amb Carlos Fabra i els altres càrrecs del PP empresonats per casos de corrupció.                

I TOT VA COMENÇAR AMB UNA FOTO

Tristament, avui es commemora el 10è aniversari dels atemptats de Madrid, els pitjors que hi ha hagut a Europa amb 191 morts i 1.858 ferits.  

Qui no recorda aquell dia de fa 10 anys? Tot just estàvem en vigílies electorals i tot indicava que, malgrat tot (polítiques socials i laborals, guerra de l’Ira, etc.), el PP s’enduria el partit (parlant en termes futbolístics)

A l’hora punta d’aquell matí de 11 de març, els trens de rodalies de la capital de l’estat es dirigien cap a les seves respectives destinacions com qualsevol dia. Hi anaven treballadors, mares amb els seus respectius fills, mestresses de casa que es dirigien cap al centre per a fer les seves compres... Per a molts d’ells la vida se’ls hi va acabar allí mateix, sobre els trens, de sobte, sense haver fet res que meresqués acabar d’aquella manera tan tràgica.  

A mig matí ens van donar la fatal notícia. Les primeres impressions apuntaven a ETA. Qui sinó? Recordo que vaig trucar al telèfon de la secció sindical de la UGT de Madrid per a preguntar sobre l’abast de l’atemptat, ja que durant les primeres hores hi havia una gran confusió. Van despenjar i penjar immediatament. No estaven per a res. Ho comprenc perfectament... Vaig optar per enviar-los un fax on els hi transmetia el meu sentit condol i els hi demanava que el fessin extensiu als seus familiars i persones més properes.

Però qui va ser el màxim culpable d’aquells atemptats? Evidentment els terroristes que el van perpetrar, però segurament no hagués passat si abans no hi hagués hagut el detonant que ho va desencadenar tot.

Tot va començar amb una foto. A les illes portugueses de les Açores, es van reunir tres mandataris: George Bush, Tony Blair i José María Aznar. Els dos primers del grup de mandataris que tallen el bacallà; el tercer buscant un protagonisme que sovint sé li havia negat. Els tres mandataris mundials van acordar declarar la guerra a l’Iraq sense el consentiment de l’ONU. 

Els EE.UU. culpaven l’Iraq d’amagar els màxims responsables dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001 al seu territori. La Gran Bretanya, aliada històrica, els hi donava suport, però... Què hi pintava allí Espanya? Només la megalomania i el complex d’inferioritat d’Aznar donen resposta a la pregunta.

Aznar va posar a Espanya en una guerra il·legal que no comptava (tal com he dit abans) amb l’autorització de l’ONU i tampoc del Congrés dels Diputats. Per tant, no es d’estranyar que els terroristes de Al Qaeda busquessin revenjar-se d’Espanya, com ho van fer després amb la Gran Bretanya, concretament el 7 de juliol de 2005 a Londres.    

Des d’una plataforma ciutadana es va portar a terme una campanya per a que Aznar pagués per la seva responsabilitat tan en la guerra de l’Iraq (on hi van morir diversos soldats espanyols), com pels atemptats de Madrid. Però al final, sembla, que tot ha quedat en un no res i Aznar segueix fent el gallet des de la presidència de la FAES i es deixa ensabonar per aquells que el veuen com un ferm candidat a la presidència de la III República espanyola.

Si a les eleccions del 13 de març de 2004 es va aconseguir donar la volta a les enquestes i finalment el PSOE va aconseguir la victòria contra pronòstic, espero i desitjo que Aznar acabi relegat a un ostracisme total per voluntat dels ciutadans d’aquest país i sense haver-hi de lamentar morts.  

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES.   

ALS POC ENTESOS EN FISCALITAT

Caricatura de Vizcarra (www.vizcarra.info)

Durant l’entrevista que sé li va fer a Antena 3 ara fa un parell de setmanes, l’expresident Aznar va presumir de que, durant el seu mandat, no s’havien apujat els impostos.

Jo entenc que només uns pocs saben de fiscalitat en aquest país i que, la immensa majoria ignoren els detalls dels impostos.  Quedeu-vos amb aquesta frase:  Abaixar impostos no vol dir, necessariament, disminuir la pressió fiscal.

Quan es va produir la primera reforma de l’IRPF del govern d’Aznar, allà pel any 1999, vaig escriure un article que va tenir gran repercussió i que vaig titular com Els paranys fiscals del PP. En aquell article vaig explicar totes les mesures que va prendre el PP amb la finalitat de poder incrementar els ingressos via renda. Al cap dels anys segurament no me’n recordaré de totes, però us enumeraré les més importants. 

 

-Tributació de la invalidesa en grau de total. Només l’absoluta i la gran invalidesa van quedar excloses.

  

-Tributació de l’atur. Fins llavors estava exempt. Després de la bombolla immobiliària, quan les llistes d’aturats es van incrementar ostensiblement, la suma dels ingressos obtinguts de l’empresa on treballaven, més els provinents de l’atur, obligaven a fer la renda i, normalment, amb el resultat de pagar. 

 

-Si els pares estaven a càrrec dels fills i feien la declaració de la renda, els fills no se’ls podien deduir a la seva. Fins llavors, els pares podien fer la declaració de renda (normalment no n’estaven obligats però els retornaven les retencions que els havien fet les entitats financeres) i els fills se’ls podien deduir. A partir d’aquella reforma va deixar de ser així i, per tant, les retencions efectuades pels bancs anaven a parar directament a les arques de l’estat. 

 

-Es va suprimir la possibilitat de poder partir el període impositiu en cas de matrimoni. Els joves, quan es casaven, tenien la possibilitat de fer dues rendes individuals fins al dia de la boda i una conjunta a partir d’aquell dia. Popularment es coneixia con la dot fiscal, ja que el resultat els hi era molt beneficiós. 

 

-Mentre les tarifes es modificaven segons l’IPC, els límits a efectes de deduccions no. Què s’aconseguia? Que cada vegada fossin menys els que es podien incloure dintre dels paràmetres establerts. Avui en dia quasi ningú es pot deduir els ascendents a càrrec. 
 
-En contrapartida, es van rebaixar els tipus màxims a les escales impositives. Qui van ser els beneficiats? Evidentment els que més guanyaven o sigui, les classes més afavorides. En canvi, a les classes mitjanes no els va afectar pràcticament res i, les classes baixes no solen fer la renda. 
 

La majoria d’aquestes mesures van afectar els treballadors assalariats amb rendes baixes i els petits autònoms, que solen ser els que tenen al seu càrrec ascendents amb pensions mínimes o els assalariats que alternaven èpoques de treball amb períodes a l’atur.  

Quan el PSOE va retornar al govern l’any 2004 no va modificar res del que el PP havia canviat, per tant, encara avui segueixen vigent totes les mesures enumerades anteriorment malgrat les campanyes de sensibilització que he fet al llarg de tots aquests anys. És com predicar al desert...

AZNAR? NO, GRÀCIES!

Amb un Mariano Rajoy en hores baixes (més que baixes, baixíssimes), una part de la premsa de la Villa y Corte aposta pel retorn d’Aznar com a salvador d’una Espanya sense rumb i a la deriva.

Potser hi ha qui pensi que qualsevol temps passat va ser millor, però no és el cas dels 8 anys del govern d’Aznar. Segur que em deixaré moltes coses al tinter, però aquí os deixo amb alguns dels mèrits que va fer durant la seva època e president del govern:

-Va liberalitzar el preu del sòl,la qual cosa va propiciar la bombolla immobiliària que es va produir al cap d’uns anys. De no haver estat així, la nostra economia estaríem tan malament? Personalment penso que no, ja que durant els anys anomenats de bonança econòmica, es va estirar més el braç que ma mànega i, com no, també va propiciar que la corrupció s’expandís sense control per tota la geografia espanyola.

-Ens va ficar a la guerra de l’Iraq només per a quedar bé davant els Bush i Blair. Recordo que la guerra de l’Iraq no va comptar amb l’aprovació de l’ONU, per tant, va ser una guerra il·legal que no va aportar res positiu al país. En canvi es va haver de lamentar moltes morts de soldats i assessors que van estar destinats a aquell país del Orient Mitjà.

-La conseqüència més greu d’haver-nos ficat a la guerra de l’Iraq van ser els atemptats de Madrid de l’11-M de 2004 comesos per una cèdula islàmica. Dos dies després, Rajoy va perdre les eleccions davant Zapatero capgirant al darrer moment la intenció de vot d’una part dels electors. Els analistes polítics van culpar a Aznar de la derrota. 

 

Esperanza Aguirre? No, gràcies!

Tot i ser una de les polítiques més valorades i de no figurar a la comptabilitat en B que, suposadament portava Bárcenas y que va publicar el diari el País, no hem d’oblidar com va arribar al poder. Després de no poder assolir la majoria absoluta i de adonar-se’n que no seria investida presidenta de la Comunitat de Madrid per culpa del pacte de legislatura que tenien lligat el PSOE i IU, de forma sorprenent, els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van acudir al ple d’investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista. Aquest fet, que va passar el 10 de juny de 2003, es conegut com el tamayazo. Com els resultats havien estat tan ajustats i davant la impossibilitat de poder elegir nou president, es van convocar noves eleccions i les va guanyar el PP. Esperanza Aguirre va ser investida presidenta de la Comunitat de Madrid. Anys més tard es va saber que els diputats díscols van ser allotjats a un luxós hotel de Madrid a càrrec d’un empresari de la construcció. Potser l’Esperanza Aguirre no té res a veure amb aquells fets, però només la forma de com va arribar al càrrec, fa que no sigui aigua clara. 

 

Gallardón? No, gràcies!

L’etern rival d’Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, és fill d’una família benestant de Madrid i, monàrquics de tota la vida. Per contra, la família de la seva dona va ser fidel al règim de Franco. Durant molt de temps, a Gallardón el van situar a l’ala moderada del PP i va ser un dels polítics més valorats del país. Però poc a poc va anar mostrant la veritable cara i es va poder comprovar que era un llop amb pell de corder.  Rajoy el va nomenar Ministre de Justícia i des d’aquest càrrec ha estat l’impulsor de les taxes judicials que limiten l’accés a la Justícia Universal en detriment de les classes més populars i humils. Tan impopulars han estat aquestes taxes que tots els estaments de la Judicatura s’hi ha postulat en contra i, fins i tot, hi ha hagut casos d’objecció per part d’alguns jutges. 

 

Ana Botella? Sí, gràcies!

Personalment prefereixo a la dona d’Aznar. De tot el grup segur que és la menys preparada. Malgrat tot, voldria que fos la propera presidenta del govern a veure si així, finalment, se’n va tot a la merda!  

ELS MATEIXOS INCOMPETENTS

Després de 10 anys ha començat el judici pel cas Prestige. Cóm que no te’n recordes??? Au va, què tampoc no fa tant... Com deia Carlos Gardel, diez años no son nada... O en el seu cas eren veinte?

Bé... El Prestige... Un petrolier que va patir un accident allà on s’acabava el món dels romans i que per això ho anomenaven Finisterre...

Després de un tira i arronsa o el que és el mateix, de ara arrima’l a l costa, ara ves-te’n mar endins, el petrolier (que ja tenia els seus anys), es va partir en dos i es va enfonsar: G (de Galícia), sis (que van ser els dies entre que van detenir el capità grec i que va trigar en enfonsar-se): Enfonsat!! I sense tocar-lo ningú.

La gestió d’aquell accident va ser nefasta per part de les nostres autoritats. El cap del govern era un encara més nefast José María Aznar i com a Ministre de la Presidència i portaveu del govern hi havia un tal Mariano Rajoy Brey, gallec, com les costes que més van patir el vessament del petroli dels tancs: Són com uns filets de plastilina... (va dir tot minimitzant la catàstrofe...)  

10 anys després, el que s’està enfonsant és el país... No són 6 dies, no, sinó 6 anys i és cert que quan va començar la crisi el PP o era al poder, però van ajudar a trencar el casc i fer enfonsar l’economia... Després van dir que ells serien el que salvarien Espanya i els espanyols, com els gallecs llavors, se’ls van creure i ja sé sap que no hi ha res pitjor que un ase gallec. Perdó, rectifico, els ases de Madrid encara són pitjors... Ja sé sap, com el burro català cap!

Però al banc dels acusat per aquella catàstrofe no s’hi asseu cap dels que he anomenat amb anterioritat. No home! No em m’estic referint al Carlos Gardel, sinó als altres dos, als ases...

Com pretenen treure’ns de la crisi gen tant incompetent. Si no van se capaços de resoldre una crisi com la del xapapote (Cuita! Jo no dic que no fos important, què consti!!), com han de resoldre una crisi de la magnitud que té l’actual crisi econòmica, financera i social d’aquest país.

Escoltava a la SER les mentides que es van dir sobre les conseqüències del desastre del Pretige. Crec que era el llavors Ministre de Foment Álvarez Cascos qui negava que les platges estiguessin afectades per ma marea negra. Si no hagués estat pels milers de voluntaris que hi van anar (molt abans que el propi exercit), potser ara encara hi quedarien restes. Aquella gestió va ser, simplement, vergonyosa!

La gestió actual, a part de ser vergonyosa, és denigrant per a la majoria de ciutadans que la patim i la patirem. Ens van mentir fa 10 anys i ens segueixen mentint ara. L’any 2004. si van perdre no va sr per la gestió del xapapote del Prestige (que potser alguna cosa va tenir que veure...) Ni pel Pla Hidrològic Nacional i la lluita antitransvasament de l’Ebre (que potser també hi va poder veure) Ni tant sols per la guerra il·legal de l’Iraq a la que va donar suport Espanya (que va fer sortir els espanyols de forma massiva al carrer) Sinó pels atemptats de Madrid de l’11-M i més concretament per les informacions enganyoses que ens van oferir. De no haver passat, segurament els 7 anys de Zapatero haurien estat també anys de govern popular.  

Què haurà de passar ara per a tirar-los fora? Alguna tan grossa com llavors? Cal esperar que no sigui així, però és que no escarmentem... Ni allà ni aquí... I així ens va!