CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.

Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.

Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.

Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.

Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.

I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.

Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.

El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.

Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.

¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?

Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.

Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.

I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.

Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  

S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)

Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.

Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.

La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.

Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.

Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  

Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.

Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.

Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...

Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.

Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.

El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.

Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber. 

UN PAÍS SENSE RESPONSABLES DE RES

El que passa a Espanya només pot passar a Espanya. No crec que pugui passar a cap altre estat de l’OCDE... En tot cas en algun tercermundista.

Som el país de la corrupció, de la tolerància amb els rics i de la ma dura contra els febles, de la mentida institucional... I no passa res. Responsables zero. Ningú vol acceptar responsabilitats i si cal, se canvia la llei i punt...

Diuen que Espanya no va ser rescatada, tal com va passar amb Portugal i Grècia... Però l’Estat (je, je, l’Estat...) va fer un préstec d’entre 60 i 100 milions d’euros (segons les fonts) a la banca. Tot i que des del Govern es va dir que no constaria ni un sol euro als contribuents, la setmana passada el Banc d’Espanya va admetre que, aproximadament 60 milions no es podran retornar.

De vegades he llegit comentaris molt crítics amb al gestió que es va fer de la crisi que opinaven que s’hauria de deixat caure els bancs i amb els milions que els van injectar, ajudar a les famílies. És un clar exemple del que deia al començament.

Però el pitjor de tot és que ningú accepta responsabilitats. Ni el Banc d’Espanya per no saber veure l’arribada de la crisi i aplicar les mesures més adequades en cada moment, ni el Govern que per al gestió que va fer ni els directius de la banca que mentre rebien el préstec, s’asseguraven el seu futur subscrivint suculents plans de pensions i blindant els seus contractes pel que pogués passar...

Amb la corrupció està passant el mateix. Tot i que el partit que estigui lliure de pencat, que tiri la primera pedra, els partits amb més corrupció (i de llarg!) han estat el PP i CDC. Curiosament aquells que, segons el Tribunal de Comptes rebien més donacions anònimes (i estic parlant de fa molts i molts d’anys, de molt abans que es comencessin a destapar els principals casos de corrupció)

El que han estat els principals responsables dels partits (Aznar i Rajoy per un costat i Pujol i Mas, per l’altre), curiosament mai han assumit la més mínima responsabilitat sobre el finançament irregular dels respectius partits.

Durant anys van poder excusar-se en que no havien estat imputats, en que no havien estat condemnats, etc. Fins i tot que els altres partits els hi volien fer mal... Però ara ja no ho poden dir... La Justícia ha declarat culpables tan al PP com a CDC, tot i que segueixen maniobrant per veure com poden sortir-se’n de la millor manera possible.

La Setmana passada el Tribunal Constitucional, aquell que dia sí, dia també dicta sentències contra tot allò que fa olor a referèndum català, li va clavar una bufetada al Govern de Mariano Rajoy per l’amnistia fiscal de 2016. Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i màxim responsable amb Rajoy de beneficiar els defraudadors i evasors fiscals, que són uns insolidaris amb la resta de la societat, en lloc d’assumir responsabilitats que és el que li tocava, va anunciar que per llei es prohibiria fer més amnisties fiscals.  

I aquesta setmana mateix Acebes, Rato, Mayor Oreja, Arenas i Bárcenas van comparèixer davant del jutge bé com a testimonis, ve com encausat, en el cas de Bárcenas i ho van negar tot: No me consta, no me’n recordo, ho desconec.

Fins i tot Bárcenas que els primers dies de judici va parlar com una cotorra, ara prefereix callar... Pacte amb el PP? Què va!!!

Quan la Justícia dicti sentència, poden sortir millor o pitjor parats... Però el veritable judici l’hem de fer els ciutadans quan dipositem el vot a les urnes. Si després de tot el que hem vist la ciutadania d’aquest país no els fa fora és que la nostra societat està malalta, és inculta o directament éstonta. Com diria José Mota: Tonta, però tonta, tonta...  

HA DE DIMITIR GERMÀ GORDÓ?

Marta Pascal, la coordinadora del PDeCAT, em va sorprendre amb unes declaracions demanant la dimissió de Germà Gordó, conseller de Justícia durant els governs d’Arturo Mas. No ha estat l’única, ja que entre els membres de Junts pel Sí també s’han escoltat veus amb el mateix sentit.

Dimarts, Marina Llansana (ERC), tertuliana televisiva, en un article publicat al Periódico de Catalunya, també demana la dimissió de Gordó. Els seus arguments són perquè que li demana el seu propi partit, però també perquè diu ser independentista...

Mentrestant, Germà Gordó, l’Aconseguidor (tal com es refereixen a ell motes vegades), s’aferra a l’escó i, a hores d’ara, tot i que s'ha donat de baixa del partit, només ha dimitit com a president de la Comissió de Justícia del Parlament. Per una part, de què viuria? I per l'altra ha de ser molt frustant deixar-te la pell pel partit i que ara té dixin sol com un mussol. 

En temps passats, quan el PDeCAT era CDC i el seu president era Arturo Mas, sembla ser que Gordó era l’encarregat de negociar en nom de la Generalitat les mossegades del 3% amb les empreses constructores que volien obtenir contractes per a fer les obres que licitava el Govern.

Tot i que ja fa temps que se diu que Germà Gordó era qui negociava les mossegades (per tant, res de nou), és ara, quan s’ha conegut que el TSJC l’està investigant quan s’ha format aquest enrenou.

Però (sempre hi ha un però, o dos o tres...), quan Germà Gordó demanava a les constructores la comissió corresponent, veritat que no la demanava per a ell? No, la demanava per a CDC. I ara la pregunta fonamental: I quan ho feia, ningú més al seu partit n’era coneixedor?  

El més normal és que tots els membres de l’executiva, començant pel seu cap, es a dir, Mas i continuant per tota la resta, devien de conèixer a la perfecció el que s’estava fent. No accepto que es digui que ho feia pel seu compte i risc.  

I si així era, no haurien de dimitir tots els càrrecs de CDC que coneixien el tema. I no només això, no haurien de ser inhabilitats a per vida per un tribunal competent.

El PDeCAT voldria fer net i passar pàgina oblidant del seu passat. Però el seu passat, per a bé o per a mal, és una rèmora que els acompanyarà mentre no tinguin voluntat de desempallegar-se i això només passar per depurar responsabilitats i apartar per la força (al menys a aquells que no ho vulguin fer voluntàriament) Sinó és així, el PDeCAT continuarà sent l’hereu de Convergència. Les simples paraules no són suficient.

Per tant, responent a la pregunta de la capçalera, la resposta és sí, Germà Gordó ha de dimitir, però amb ell tots els que coneixien la trama de finançament il·legal del partit.

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.  

UN TRIANGLE AMORÓS DE CONVENIÈNCIA

Ja fa temps que la ruptura de Junts pel Sí és una evidència. La història del matrimoni per conveniència està arribant al final, tot i que sovint es tracta més d’un triangle amorós que una relació de parella, tot i que les CUP no s’acaben de posar al llit del tot...  

Que a les properes eleccions (ja siguin autonòmiques, ja constituents –no voldria crear suspicàcies sobre el tema-) El PDeCAT i ERC no aniran junts ja fa temps que es va anunciar i si ara mateix encara estan junts és perquè el principal objectiu que es van fixar quan van crear la coalició encara no s’ha assolit. Evidentment aquest objectiu no es un altre que el referèndum per a la independència de Catalunya.

Ne parlava l’altre dia. Els membres del PDeCAT afirmen que volen trencar amb el seu passat i desvincular-se de l’etapa de corrupció de Convergència, un llast que els impedeix créixer per a tornar a ser el partit hegemònic de Catalunya. Si el seu desig fos sincer, el Govern, que es membre del patronat del Palau de la Música Catalana, no tindria cap inconvenient per a que el Palau acusés a l’antiga Convergència de finançament il·lícit per l’espoli que van portar a terme Millet i Montull.

Tot i les informacions periodístiques que han anat sortint, és difícil conèixer tots els detalls i el perquè els membres d’ERC que formen part del Govern van acabar transigint per una cosa que a la llarga els hi pot fer més nal que bé.

Primer sé va dir que el Govern maniobrava per a que el patronat del Palau (a part de la Generalitat també hi són membres el Govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona) no acusés CDC. També es va dir que amb la no assistència a la reunió, el Govern de l’Estat facilitava la tàctica del Govern català. Fins i tot hi va haver que hi va veure una voluntat mútua de tapar-se les vergonyes.

ERC es va mostrar disconforme amb la decisió del Govern, la qual cosa sembla indicar que es va prendre per acord dels membres del PDeCAT, sense comptar per a res amb els seus socis de govern. La portaveu Neus Munté va sortir per a dir que l’acord s’havia pres conjuntament, però no semblava clar... Finalment ERC va acabar fent costat als exconvergents.

Però al Parlament ERC i el PDeCAT no van votar de forma mancomunada. Allí, ERC va sumar els vots als de les CUP (soci preferent de JxS) i a la resta de partits de l’oposició per a instar el Govern a que, com a membre del patronat del Palau acusi a CDC per finançament il·lícit.  

Davant d’això només pots pensar que el triangle amorós que conformen el PDeCAT, ERC i les CUP només és de conveniència. Una sola cosa els uneix (o això diuen...), però són moltes les que els separen. Els uneix evidentment la idea de una Catalunya independent i tot allò que hi té que veure (procés, referèndum...) En canvi els separa la corrupció i alguna cosa tan important com el model de país. Perquè és evident que ERC, el PDeCAT i les CUP no tenen el mateix model de país, aquell que hauria de sortir d’un procés constituent una vegada assolida la independència.

Però deixant a banda tot aquest enrenou, hi ha qui s’ha fixat amb el que està passant a Madrid en aquests dies. Gràcies a l’abstenció del PDeCAT a la llei de l’estiba, la que afecta als treballadors portuaris, el Govern d’Espanya va poder tirar endavant la llei. Però com sempre hi ha malpensats. Alguns han volgut veure en un gest tant innocent com aquest una compensació a l’absència de l’Estat al patronat del Palau i que, tal vegada, hauria permès culpar a Convergència i, d’aquesta manera, no hauria calgut que ERC ensenyés les seves vergonyes.  

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 

La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.

-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.

Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.

Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.

Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.

Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle. 

Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.

Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.

Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)

Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.

AVE MARIA PURÍSSIMA...

Si Déu ens ha d’agafar confessats, ja ha fet tard... No hi ha dia que no surti un nou cas de corrupció o s’imputi a algun polític per alguna cosa... I segons sembla, n’aniran sortint, al menys durant una llarga temporada més...

Només cal llegir la premsa o escoltar la tele per adonar-te’n de que, sense cap dubte, serà així. Fiscals que van negar el que ja se sabia, polítics que van maniobrar per a que no sortís a la llum... 

Dimitir!!! Ja sabeu, tot i que ho sembli no és un cognom rus. És una acció que, si molts tinguessin una mica (només una mica de vergonya) ja faria temps que ho haguessin fet. He dit vergonya? Ni ne tenen ni sé l’espera...

Dilluns va sortir a la llum aquell paper atribuït a la Marta Ferrusola on es podia llegir literalment:

-Reverend Mosen, soc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspases dos misals de la meva biblioteca a la biblioteca del capella de la parroquia, ell ja li dirà a on s'ha de colocar. Molt agraida. Marta.

Segons sembla el Reverend Mossèn seria el director de la sucursal del banc andorrà on tenien ocults els diners. La mare superiora ella mateixa, es clar; els dos missals, 2 milions de pessetes; la biblioteca, el banc; i el capellà de la parròquia, Jordi Pujol Ferusola.

De Ferreres, al Periódico. 

Tal com ahir li vaig sentir dir a algú, si Berlanga encara estigués viu, d’aquest guió ne fa una pel·lícula i guanya un Òscar.

Crec que ningú posa en dubte (davant de les evidències ningú ho hauria de posar) que la família Pujol era un clan criminal que, aprofitant-se del càrrec del patriarca (el Molt Poc Honorable) s’enriquien a mans plenes.

Tant va ser el seu poder que durant molt de temps es van creure els amos i senyors de Catalunya. Jordi Pujol tenia un coneixement del territori català envejable (ja m’agradaria tenir-lo a mi) i allà per on anava deixava clar a tothom de que era ell qui manava.

Però no cregueu que això va acabar quan va deixar el càrrec el patriarca del clan, no. Només cal que reviseu l’hemeroteca de la compareixença de la família al Parlament per adonar-vos-en de l’altius que eren tots que es van permetre esbroncar, renyar i amenaçar a propis i estranys.

-Si es talla una branca pot caure tot l’arbre. Va dir Jordi Pujol. O el que és el mateix: Si caic jo, cauran tots.

Però la ideologia del poder i dels diners no era exclusiva del clan Pujol-Ferrusola. Una part important dels dirigents del partit fien el mateix (Fes el que vegis fer...) D’aquí que molts dirigents de l’antiga Convergència hagin estat condemnats o tinguin causes obertes i, fins i tot, al partit com a tal sé li embarguessin no sé quantes seus, entre elles la d’Amposta.

Cada vegada que Roig, primer i Ferré més tard, treien majoria absoluta, no m’ho podia creure.

-Però és que la gent no se’n adona del que estan fent amb el poble?       

Sempre he pensat que aquell que treu un benefici extraordinari de la seva amistat amb els corruptes, a part de que ell també ho és, evidentment, té la seva explicació lògica. Immoral, també, però dintre del que cap, lògica.

Ara bé, la majoria dels votants no treien cap profit i, tot i això els van continuar votant fins fa un parell d’anys.

-Sóc amic de l’alcalde. –Deien o pensaven molts d’ells i això era prou argument com per a que cada quatre anys, quan arribava el mes de maig, dipositessin la papereta de CiU dintre de l’urna de metacrilat.

No sé si algun d’ells ara renega del que va fer durant tants i tants d’anys. De la seva complicitat amb la corrupció (perquè qui sustenta un règim corrupte, ell, en si mateix, també ho és)

Aquets darrers temps he escoltat alguna vegada:

-Jo no vaig votar-los mai!     

D’alguns m’ho crec i d’altres potser... Però la immensa majoria callaran.

Si tenim en compte que molts d’ells (com la pròpia família Pujol-Ferrusola) són catòlics, apostòlics i romans, el que ara haurien de fer és purgar pels seus pecats i fer molta penitència.

Sense pecat concebuda...  

EL CEO I LA LEGALITAT

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és un òrgan dependent de la Generalitat de Catalunya encarregat de fer, con el seu nom indica, estudis d’opinió sobre temes d’actualitat i interès de Catalunya, tot i que els més coneguts són les enquestes polítiques o relacionades en temes polítics. Què el CEO està polititzat? No que va!! Comproveu vosaltres mateixos i ja veureu com no.  

Només fa uns dies va sorgir la polèmica. El qüestionari que, segons sembla, està preparant el CEO incloïa entre les seves preguntes les següents:

-Fins a quin punt és important obeir sempre les lleis i les normes?

-En cas de necessitat, estaries disposat a allistar-te a l’exèrcit (cal suposar que s’està preguntant sobre un futur exèrcit català)

Què potser estan dirigides a conèixer el nombre d’independentistes radicals? Digueu-me malpensat, però ho veig així i no crec que sigui l’únic de veure-ho d’aquesta manera.

De vegades quan estic fent un escrit me documento. Ho he consultat i he vist que el director del CEO és Jordi Argelaguet i Argemí. Va ser nomenat l’any 2011, poc temps després de que Arturo Mas prengués possessió com a President de la Generalitat. Evidentment era militant de Convergència. Però abans ho va ser d’ERC i més abans encara del Moviment de Defensa de la Terra. Una transformació semblant a la d’altres polítics (com per exemple Àngel Colom) que se’n van adonar que el pa de cada dia només els hi assegurava CDC.

Obeir o desobeir? Aquesta és la qüestió... Sovint he escoltat dir els polítics que tot i que no estan conformes amb determinades sentències, les acaten, es a dir, han d’obeir-les. En canvi el sector més antisistema del independentisme (els anomeno així per a que m’entengueu, perquè ja sabeu que penso jo sobre el sistema), opinen que per a poder ser independents, fins i tot per a poder fer el referèndum, s’ha de desobeir l’Estat Espanyol i les seves normes. Però arribat a aquest punt, caldrà veure quants acaben donant el pas. És igual que la insubmissió fiscal, que molts ne parlen, però quan arriba l’hora de fer la declaració de la Renda, quasi tothom la fa.

En quan el tema de l’exèrcit català, de fet fa un parell d’anys que se’n ve parlant. No tant la classe política, sinó associacions cíviques com l’Assemblea Nacional Catalana que sempre va uns quants passos per davant. Fins i tot s’han donat xifres. L’exèrcit català estaria format per uns 45.000 soldats i costaria uns 3.139 milions d’euros.

La paradoxa sobre l’exèrcit català és que l’any 1986, Catalunya, de forma majoritària, va votar en contra de que Espanya entrés a formar part de l’estructura de l’Aliança Atlàntica i sembla poc provable que ara, una majoria de catalans fos favorable a tenir forces armades que, suposadament, haurien de pertànyer a l’OTAN, ja que una Catalunya aïllada ni que fos militarment tindria molt poca capacitat de defensa.

En conclusió, el CEO no deixa de ser un mecanisme més a favor de la independència de Catalunya tal com ho és TV3.      

COSES DEL WHATSAPP

Per primera vegada, dijous vaig bloquejar un contacte del Whatsapp. Al Facebook n’he bloquejat bastants, alguns coneguts, d’altres no. Però el Whatsapp és diferent. Aquí els contactes solen ser coneguts amb qui mantens contacte amb relativa freqüència. Hi ho vaig ver perquè me va enviar un missatge islamofòbic. No era la primera vegada que ho feia. El primer era un d’aquells que diuen que els moros cobren ajudes per tot, rebutgen la feina i que no foten cop. Parlava d’un cas concret. Li vaig preguntar si el que m’explicava ho havia contrastat. No vaig obtenir resposta.

Estic segur que hi ha musulmans que cobren ajuts per diferents conceptes i de diferents administracions. Com sé sol dir:S’aprofiten del sistema. Però només ho fan els moros? Els emigrants d’altres països, si tenen l’oportunitat de fer-ho, no ho fan? I els d’aquí? És que no hi ha gent d’aquí que fan el mateix? En canvi sempre sé centra amb els mateixos: Els moros.

Com sabeu treballo a l’Agència Tributària. Aquí es donen ajudes per famílies nombroses y fills discapacitats. Però s’ha de fer la renda per a poder-les cobrar, tot i que es pot demanar cobrar-ho  mensualment de forma anticipada. No té privilegis. S’han de reunir els requisits i punt.

Per a poder accedir a d’altres ajudes s’ha de tenir un màxim d’ingressos. Aquests ingressos estan determinats per la declaració de la renda i les posteriors comprovacions que es puguin efectuar. Si hi ha algú que té obligació de presentar la declaració de la renda y no l’ha presentat, fins que ho fa no sé li concedeix l’ajuda.

Al cap d’uns mesos, el mateix contacte a qui vaig bloquejar dijous, me’n va tornar a enviar un altre. Li vaig dir: Ja hi tornem a ser? Però tampoc vaig obtenir resposta. Finalment dijous va reincidir per tercera vegada... Vaig pensar que ja n’hi havia prou d’aquest color. Si us hi fixeu aquests tipus de missatges tenen els musulmans com a protagonistes... La resta som (primera persona del plural) tots innocents.

Aquesta mateixa persona, un parell de dies abans m’havia enviat un altre missatge on, suposadament el Ministeri de l’Interior havia elevat el nivell d’alerta de 4 a 5, la màxima, per possibilitat imminent d’atac terrorista. Tot i que el vaig rebre només fa uns dies, sembla que ja fa mesos que circula i, evidentment, com tantes d’altres coses, es tracta d’una falsa alarma.

Tant és així que, casualment, el dia següent, mentre pujava a Tortosa, la Cadena SER es va referir a aquest missatge advertint a la gent que no es cregués coses així i que si volien conèixer el nivell d’alerta només havien de consultar la web del Ministeri de l’Interior.  

Finalment me referiré a una foto que va fer circular el PDECat per a commemorar el dia Mundial de l’Aigua (22 de març) A la foto s’hi pot veure l’Ebre amb el nus antitransvasament. Sobre aquest tema, tres qüestions:

1.- Ens hem de creure que la nova Convergència s’ha tornat antitransvasista o es tracta d’una estratègia per apropar-se al territori? Us recordo que l’any 2003, la Generalitat la van començar a perdre, precisament, per les Terres de l’Ebre.

2.- Mentre PDECat diu defensar el riu al nostre territori, Puigdemont defensa que el Segarra Garrigues arribi a més pobles i nega que sigui un transvasament. M’agradaria saber què és per al President un transvasament. 

3.- Després dels dos punt anteriors, afirmo que el posicionament del PDECat de l’Ebre és una estratègia territorial encaminada a guanyar pes entre l’electorat ebrenc, equiparable amb la posició que mantenen en el tema de la independència de Catalunya.

Per cert, ja tenien permís per a usar el nus? La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta utilitzem el nus amb permís de la Coordinadora Antitransvasaments que és la seva propietària.

Un altre dia més...