 |
| De Ferreres al Periódico d'Avui. |
Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.
Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.
Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.
Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.
Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.
No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.
Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.
La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...
Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...
Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.
Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.
Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.
Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.
I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada